Alexis Codina i Germinal Tomàs

Ens trobem amb Alexis Codina i Germinal Tomàs al jutjat de Mollet del Vallès, on han d’anar a signar una vegada la setmana des que van sortir de la presó. “Som lliures, però no ho som. El temps se’ns ha congelat”, explica Codina. Fa gairebé dos anys que van ser detinguts, traslladats a Tres Cantos i empresonats durant tres mesos, en l’anomenada operació Judes. El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García Castellón ha trigat tot aquest temps a tancar la instrucció, i dimarts finalment va processar els tretze investigats per presumpta pertinença a organització terrorista. D’aquests tretze, n’hi ha nou, entre els quals Codina i Tomàs, que són també processats per tinença d’explosius. Hi parlem per saber com han rebut la notícia i com han viscut la incertesa tot aquest temps. Expliquen els fets amb cruesa i reconeixen el gran impacte emocional que ha significat per a ells, però en algun moment també empren la ironia i el sentit de l’humor per narrar els fets. La presó, diuen, no és pas allò que els fa més por, sinó les detencions: “No hi ha res pitjor que els calabossos.”

Com esteu després d’haver rebut la notícia del processament per la causa del 23-S?
—Germinal Tomàs [G. T.]: No m’ho he pres malament perquè fa poc ja vam tenir la filtració dels papers de la fiscalia. Això és la certificació que el jutge ha acceptat allò que diu el fiscal i la Guàrdia Civil.

—Alexis Codina [A. C.]: És allò que saps que t’han de fotre una puntada de peu a l’estómac, però que no saps quan te la fotran. Ho esperàvem, però fot mal igual. Teníem molt poca confiança que el jutge digués a la fiscalia que això no s’ho empassava. Manuel García Castellón té fama d’interpretar poc la prova i de remetre’s al que li diuen.

Com encareu la causa d’ara endavant?
—G. T.: Tinc absolutament assumit que tornaré a passar per la presó, tot i que la meva família i els meus companys no. Fins que això no arribi a Europa i els estirin les orelles… Però el pas per Soto del Real em va fer perdre la por d’entrar a presó. Trobes gent que en una altra situació no hi hauria entrat, però no han tingut oportunitats ni mitjans i han acabat fent allò que calgués per sobreviure.

—A. C.: I les lleis allà són força humanes. Si no et fiques amb ningú, ningú no es fica amb tu. Vam entrar-hi amb molta por, però ens va durar una setmana.

—G. T.: Els funcionaris van passar d’anar amb peus de plom a parlar-nos amb total tranquil·litat. Un, votant de Vox, em va reconèixer que allò no tenia sentit.

Però estàveu en règim FIES, que implica unes condicions molt dures.
—A. C.: Hauria de ser il·legal. Tot allò que deia per telèfon ho escoltaven. Tot i que legalment sempre has d’estar sol a cel·la, a mi primer m’hi van posar un company, i gairebé no teníem espai. Vaig perdre molta vista. Només tens una bombeta de potència baixa, amb la llum sobre el vàter.

Alexis Codina

De què teniu més por, doncs?
—A. C.: De les detencions. La cosa pitjor són els calabossos. Estàs incomunicat, no tens pati, no pots fumar… Vam estar tres dies a Tres Cantos, més les hores de detencions. Totes aquelles hores són de por al cos i és un aïllament molt bèstia.

—G. T.: I la incertesa pel fet que t’han dit que t’acusen de terrorisme sense saber per què, com, quan…

—A. C.: De tots els calabossos, els pitjors són els de l’Audiència, que t’hi porten quan ja has passat un temps a la presó. T’hi porten a les sis del matí fins a les nou del vespre, en una cel·la, tot sol; no hi ha ni un coixí, només una manta diminuta i un llit de pedra. Jo tinc fibromiàlgia, i no em van donar la medicació fins que no vaig tornar a la presó a la nit.

Alguns detinguts van denunciar coaccions i tortura psicològica. Us va passar?
—G. T.: Vaig insistir molt que era diabètic i suposo que per això van prescindir completament de mi.

—A. C.: En el meu cas van anar molt a l’atac psicològic. El matí de les detencions, quan van entrar a casa, les primeres tres hores hi van ser presents la meva dona i els meus fills, però després em vaig quedar sol. A partir d’aquell moment t’inflen el cap tota l’estona dient que quan la teva família sàpiga per què ets allà t’abandonarà, no et farà costat, que al poble tothom se’t girarà en contra… Tu no veus què hi ha fora, estàs incomunicat. I t’ho acabes creient. Vaig passar-ho molt malament i fins i tot vaig pensar si podia trobar alguna manera de matar-me. Després, quan vaig sortir fora al vespre vaig veure més moviment al carrer. És que l’escorcoll va durar tretze hores, des de les cinc de la matinada.

Com va ser?
—A. C.: Jo dormo medicat. Quan vaig veure aquelles llanternes la primera cosa que vaig pensar va ser que eren ovnis o que potser una banda havia entrat a casa. No enteníem aquells crits i eren a l’altra banda. Fins que vaig sentir “Guàrdia Civil!”. Eren a la porta amb fusells, llanternes i punters làser. El meu fill no va sortir, però la meva filla, que en aquell moment tenia tretze anys, sí. Els làsers li van passar per davant. Si s’equivoquen amb el dit poden matar-te… I amb els gossos igual, si haguessin anat cap als agents, haurien disparat segur. Quan custodiaven els nens, no apuntaven, però sí que portaven la metralleta als braços. Aquella gent estava convençuda que anava a casa d’un terrorista que es podia immolar. Fins que no vaig estar amb les mans aixecades en calçotets davant seu no van acostar-se. Uns em van apuntar amb els fusells a la cara i l’altre amb la pistola.

—G.T: A mi em van enganxar anant cap a la feina. Quan veus un home encanonant-te amb una pistola no saps de què va, no saps si t’atraquen o què. Fins que un va dir el meu nom i “Guàrdia Civil”. Abans d’entrar a casa vaig poder avisar la meva ex-parella i la nena. Van voler entrar al pati i la gossa es va llançar contra un agent i li va mossegar la màniga, i més tard va llançar-se contra un dels gossos del TEDAX. La vaig poder parar totes dues vegades, i després la vaig haver de tancar. Temps després la vam haver de sacrificar. Tinc molt clar que li va quedar molt gravat que se li fiquessin vint-i-cinc persones a casa. Va olorar la meva por, la de la meva ex-parella i la de la nena, i es va tornar violenta.

Què es van endur aquell dia i de quina manera ha aparegut a la causa?
—G.T.: Material informàtic i unes rèpliques d’airsoft. Van veure el llibre blanc que va editar la Generalitat. Un: “Mira què hem trobat”; i l’altre: “Deixa això, no veus que es pot comprar a qualsevol llibreria?”

—A.C.: Se’m van endur més de cent trenta coses. Sóc col·leccionista i restaurador d’antiguitats. Treballo en climatitzacions, tinc material de soldadura, casa meva té molts magatzems i tinc de tot. Quan van arribar van veure que tenien coses per a fer el que volguessin. Van fer, per exemple, el vídeo de l’olla i el de la bossa blava, que va sortir a tots els mitjans com si hagués de fer-hi un explosiu, amb allò. Però resulta que la van deixar a casa… Tenia serradures. Quan tallo llenya al jardí m’agrada guardar les serradures per si després cau oli o alguna cosa poder-ho eixugar.

Heu denunciat que tot el material que us van requisar el podeu continuar comprant.
—A. C.: Sí, és clar. Per mantenir el pH de la piscina has de posar-hi àcid. Si baixa, algun alcaloide. És tot tergiversador: si agafes això i li poses allò altre no sé què. Jo peco de ser científic i curiós. Qualsevol cosa que em crida l’atenció vull saber com funciona.

—G.T.: Jo, com a tècnic de manteniment, saber com funcionen les coses per a poder-les reparar és la meva vida.

De què us vau adonar llavors? En alguns casos vau descobrir seguiments previs.
—A. C.: Visc a la muntanya i a la nit vèiem llums lluny. Pensàvem que eren caçadors i trobàvem que era estrany, però sense donar-hi importància. El dia abans de les detencions el veí em va dir: “Aquesta nit m’ha despertat el gos i he vist quatre homes en un cotxe fosc. He començat a obrir llums i fer soroll i al final se n’han anat.” És al·lucinant com em van poder fer certes fotografies des de tan a prop. Com és que no em vaig adonar? No ens sentíem ni perseguits ni perseguibles.

—G. T.: Em van demanar: “No te n’has adonat que et seguíem?” Per a ells puc ser el més dolent del món, però no he fet res i no vigilo si em segueixen o no. Al telèfon sentíem sorolls, vèiem que les trucades trigàvem molt, però no hi paràvem atenció. Ara sí…

Què us heu trobat, ara?
—A. C.: Jo l’Onze de Setembre no puc baixar a Barcelona perquè em sento molt vulnerable. Si passa res i hi sóc, com que qualsevol cosa la fan servir com un agreujant… Abans-d’ahir ens van fer una mostra de suport a Mollet i em vaig sentir còmode, tot i que vèiem secretes que seguien la manifestació. La meva dona em diu que no m’acosti a la policia. Té molta por, no pot veure ni les notícies.

—G. T.: En el cas de l’Esther, la meva parella, això dels seguiments és molt habitual, i s’hi fixa sobretot quan va amb els nens. No els cal, això, ho fan per burxar. Han anat de paisà, però l’última vegada van anar amb la patrulla i fins i tot la nena se’n va adonar.

Esther Canet forma part de les quatre persones que van encausar al cap d’un temps de les primeres detencions.
—G. T.: Em va xocar molt perquè quan vaig sortir de la presó em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb l’Esther. Vaig entendre què va sentir quan ens van detenir a nosaltres. És més dur quan detenen algú que t’estimes que no quan et detenen a tu.

I en l’àmbit laboral us ha afectat?
—A. C.: Jo he perdut la feina. Era soci d’una empresa que em permetia exercir de tècnic amb una flexibilitat horària que m’anava bé per a la fibromiàlgia. L’empresa ja anava justa, però quan vaig passar per la presó va tancar. No puc buscar feina perquè no puc garantir treballar en determinats horaris per la fibromiàlgia, i tampoc no tinc paga per discapacitat. Quan vaig sortir de la presó em feia por que, tenint en compte que la meva feina era anar casa per casa, em trobés un de Vox que em fes fora, o un de superindependentista que em tractés com un heroi. Mai no he volgut ser famós. Només em quedaria invertir en una empresa, però tens l’espasa de Dàmocles a sobre que et diu que d’aquí a dos anys et tornen a tancar. Ens trobem en una situació precària i a més la meva dona està de baixa per ansietat.

—G. T.: Però tot i que hem estat mediàtics, no fins al punt que ens reconeguin normalment.

—A. C.: Un dia a la presó vaig encendre el televisor i la primera cosa que vaig veure va ser aquella fotografia famosa meva amb la pistola de paintball. És una fotografia del 2006 de casa de la meva ex-sogra i la pistola ens l’havia donada un conegut perquè l’arregléssim. Era una fotografia feta de broma.

—G.T.: En el meu cas, fa poc van filtrar un vídeo meu que havia enregistrat per una partida d’airsoft preparant un sistema d’explosiu d’home mort.

Surt al sumari: expliquen que és un vídeo en què feu un circuit electrònic que serveix per a fer explotar un artefacte enganxat al cos.
—G. T.: Correcte. Si busquen els vídeos dins el meu ordinador, trobaran que en un ho fem servir. Allò feia llumetes i so. I a sobre, aquesta cosa tan perillosa encara la tinc a casa… Un dels companys que va venir a aquella partida, que és votant de Vox, es va indignar molt i ens va dir que ni jo era terrorista ni allò eren explosius.

—A. C.: Ens hem trobat molta gent amb ideologia diferent que quan veu això que ha passat se’n fa creus i s’avergonyeix del seu estat. Al poble hi ha una dona que era votant del PSC i que una vegada va venir a casa meva. Quan va veure aquells vídeos surrealistes de com entraven al lloc on havia estat feia una setmana, pintant-ho com si allò fos un laboratori, es va indignar.

Com heu viscut la incertesa? Han passat dos anys fins que no s’ha tancat la instrucció.
—A. C.: No ho visc com una incertesa, sinó com una paràlisi mental, com un temps congelat. Fa poc tenia la sensació que feia un any que s’havia mort la meva àvia, i en feia dos… O l’altre dia, que no era conscient que el meu oncle s’havia mort. Més que viure, és buscar distraccions per passar un dia més, intentar fer-hi la millor cara… Però per dins estic paralitzat, amb ansietat permanent. Ara espera de nou que es pronunciïn les parts, es fixi la data de judici, el judici…

—G. T.: Ens ha afectat d’una manera diferent a cadascú. Jo, estant a la presó, ja vaig dir que no deixaria que pensessin que m’havia afectat. Quan surts, has d’intentar saber què ha passat en aquests tres mesos que has perdut. Vaig trigar tres setmanes a reincorporar-me a la feina, però a partir de llavors he continuat fent allò que feia i anant a manifestacions. M’he negat que em parin.

Creieu que en general s’ha aconseguit desmobilitzar?
—A. C.: Sí. Ells i altres. Els d’aquí també ho han intentat. Al govern li ha interessat tirar per aquesta via per fer baixar el suflé. La Generalitat s’ha personat en moltes acusacions, com en el cas de Marcel Vivet. Igual que la medalleta, que és un moviment tàctic perquè els represaliats no fem pinya. Una part dels represaliats considera que és un bon gest, una manera de tenir altaveu i la volen, i l’altra pensa…

—G. T.: Que se la poden fotre pel cul.

—A. C.: O que me la mereixo tant jo com algú que va anar a l’1-O. Té una part simbòlica, però si has de donar una medalla a gent acusada vol dir que alguna cosa no funciona. Però buscaven la trencadissa, la discussió entre els grups de suport.

—G. T.: Intenten redirigir-nos segons els seus interessos i tenim claríssim que el nostre cas és exclusivament polític. Segons com bufi el vent, anirem a la presó o no.

—A. C.: Som cartes d’una partida de pòquer. Els polítics que vagin per allà on vulguin, però com a poble hem d’anar units. A la presó hi ha molt pocs independentistes, però a fora costa molt de trobar la humanitat que hi vam trobar. No és una experiència per recomanar, però dins de l’aïllament hi ha moments en què es demostra que les persones, la força la tenim anant units.

Crítiques d’alguns represaliats per la Medalla d’Honor del parlament

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.