Dins el festival DocsBarcelona diumenge es farà l’estrena catalana del documentari Avec un sourire, la révolution! (Amb un somriure, la revolta), un títol de clares ressonàncies llaquianes. Lluís Llach és precisament un dels protagonistes del nou treball del cineasta (i pintor) quebequès Alexandre Chartrand, que el 2015 ja va dirigir Le peuple interdit, també sobre el procés sobiranista català. Aquest nou film mostra els esdeveniments del setembre i l’octubre del 2017, amb la votació del Primer d’Octubre i la repressió policíaca d’elements centrals. A més de Llach i l’actor Sergi López, Chartrand recull el testimoni de ciutadans anònims i activistes de base i també de polítics com ara Carles Puigdemont, Mireia Boya, Jordi Cuixart i Quim Arrufat. Tot just acabat d’aterrar a Barcelona, Chartrand respon en català les preguntes de VilaWeb.

Heu fet un segon documentari sobre el procés català, sou un reincident. Per què us interessa Catalunya?
—Al principi em vaig interessar per Catalunya perquè em semblava el mirall europeu del Quebec. Després, és veritat que com més m’hi endinsava, més diferent ho veia. Ara el què me n’interessa més és la mobilització ciutadana i la resistència no violenta en un context de repressió.

Aquest Avec un sourire, la révolution! continua d’alguna manera el fil de Le peuple interdit o són dues obres independents?
—Ara per ara són com un díptic i espero que s’acabi convertint en una trilogia catalana.

Com els trieu, els personatges que hi apareixen?
—Aquesta vegada, tots els qui hi surten els vaig conèixer abans de començar a filmar. Volia fer un retrat de les tendències que conviuen dins l’independentisme. També vaig tenir en compte les institucions quebequeses que aportaven finançament i vaig buscar persones que es poguessin expressar en francès.

Suposo que una qüestió complicada quan fas un treball sobre un procés en marxa és decidir en quin moment cronològic talles i deixes de filmar. Com ho feu?
—El pressupost decideix per mi! Només podia venir una vegada i vaig programar la meva estada de principi de setembre a mitjan octubre de 2017, imaginant que serien dates històriques. Sabia que la llei del referèndum es votaria al parlament el 6 i 7 de setembre, hi havia la Diada i el primer d’octubre, i vaig pensar que dues setmanes després hauria de posar-hi el punt final.

Agafeu el títol d’una cançó de Lluís Llach per al film. Com van anar les reunions amb el cantant?
—Em va encantar poder comptar amb la col·laboració d’en Lluís Llach! Per a mi és un gegant de la cultura catalana. Va ser un plaer poder xerrar amb ell i comptar amb la seva bona predisposició. Per als quebequesos que no el coneixen, jo el comparo amb Félix Leclerc, que és el nostre gegant de la cançó i l’escriptura.

Creieu que és possible de fer una revolució només amb somriures?
—M’agradaria que fos possible, sí. Espero que el futur doni la raó als catalans i que aconseguiu exercir el dret d’autodeterminació amb els vostres somriures!

Una persona que es destaca pels seus somriures i que apareix al documentari, Jordi Cuixart, fa més d’un any que és a la presó…
—És una injustícia total! I una vergonya. Però Jordi Cuixart no ha abandonat ni la lluita ni el somriure. És un model a seguir, un exemple per al món sencer.

Com el vau viure, el Primer d’Octubre? Quin record us n’ha quedat?
—Va ser un dia llarg i ple d’emoció. El meu equip d’enregistrament i jo vam sortir de casa cap a les quatre de la matinada per anar a l’institut Pau Claris de Barcelona. Vam ser testimonis de l’organització ciutadana que va fer possible la votació. Quan va arribar la policia espanyola, la meva primera reacció va ser de por, perquè ja sabia què havien fet a l’escola Ramon Llull. Però en veient la reacció de la gent, amb tanta fortalesa i amb els càntics, em van contagiar la força a mi també.

Com es veu el cas català del Quebec estant? Seguiu l’actualitat del dia a dia?
—De fa un temps, els diaris quebequesos han començat a informar una mica més sobre tot això que passa a Catalunya. Quan vaig fer el meu primer documentari, la majoria de gent em demanava ‘Cataquè?’. Ara gairebé cada setmana hi ha articles sobre Catalunya. I òbviament els quebequesos senten simpatia pels catalans i creuen que la situació actual és molt injusta. Pel que fa a mi, llegeixo diaris en català per internet cada dia.

Per als qui no estem tant al cas del Quebec com vós de Catalunya, ens podeu dir amb poques paraules en quina fase es troben les aspiracions independentistes? Hi ha cap opció d’un tercer referèndum?
—Personalment, estic molt decebut. Jo milito al partit independentista d’esquerres Québec Solidaire, que va aconseguir els seus millors resultats a les eleccions del mes d’octubre passat, amb 10 diputats dels 125 que té el nostre parlament, l’Assemblea Nacional. Però les eleccions les va guanyar un partit de dreta nacionalista no independentista que es diu Coalició Avenir Québec (CAQ), amb una majoria molt àmplia. I ara aproven lleis que em semblen vergonyoses sobre immigració i prohibició de símbols religiosos, per exemple, que perjudiquen sobretot els nous quebequesos. Ens anem allunyant del projecte independentista de René Lévesque, un gran líder, que lluitava per una societat més justa i oberta. En tot cas, no hi ha cap referèndum a l’horitzó, no…

I la relació amb el Canadà?
—A diferència de l’actitud d’Espanya envers Catalunya, el Canadà no actua mai de manera oberta i no va de cara. Et somriuen i et diuen que tot va bé, però et claven el punyal a l’esquena.

Esteu content de la rebuda que ha tingut el documentari fins ara? Ja heu recollit uns quants premis!
—Estic encantat per la rebuda del documentari, sí. Primer al Quebec, on les sales es van omplir de gent que aplaudia un film que va aconseguir mantenir-se tres setmanes a les sales de cinema comercial! També hem anat a França, on vam fer la primera projecció fora del Quebec, i a Grenoble, on va obtenir el premi del públic a final de maig.

I de la projecció diumenge a Barcelona, què n’espereu? Suposo que és especial.
—Estic molt nerviós amb la projecció de diumenge, perquè la gent d’aquí òbviament ja coneix el tema i ja té una opinió formada. Per tant jutjaran la meva feina i la meva manera de presentar-ho. En tot cas, espero que el públic d’aquí no s’avorreixi!

Us agradaria presentar-lo a Madrid? Ho heu intentat?
—M’encantaria portar el film a Madrid! Hi ha gent de Madrid que es va posar en contacte amb mi per les xarxes socials demanant-me que hi anés. De moment tot ha quedat aquí. A més, encara no hi ha versió castellana. L’hauria de fer, però no he tingut temps. L’ideal seria trobar un distribuïdor català o europeu que distribuís el film a tot Europa, és clar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb