entrevista albert pla
Albert Pla, ahir a la Sala Barts de Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg)

Albert Pla (1966) reestrena el musical Miedo a la Sala Barts de Barcelona. Aquesta obra ha fet ronda per Sud-amèrica i des d’ahir torna a Catalunya per explicar la por que portem dins, de la infantesa a més enllà de la sepultura. L’obra és visualment potent, amb videomapatges, projeccions i centrada en l’obra pictòrica dels argentins Mondongo. Pla va rebre abans d’ahir VilaWeb a la sala del Paral·lel per a parlar de la por, però també d’actualitat política.

La darrera vegada que heu tingut por?
—Per mi la por és com el pecat. La tinc de pensament. Em fa por que passin certes coses, i sempre m’imagino força desgràcies. Sobretot a la gent que jo estimo.

Parleu de la por d’un mateix.
—Sí. Jo sóc imprevisible, per a mi i per als altres.

I de la por de la mort. Com la superem?
—Jo en tinc cinquanta-dos. La por de la mort és ximple, perquè només la tens quan ets viu. Jo sóc un mort de vacances.

O la por dels remordiments.
—A veure, que quedi clar abans de continuar l’entrevista, si continuem per aquesta via, que l’obra de teatre aquesta no és cap teràpia. Ni per a mi, ni per al públic. No em purifico. Simplement parlo d’aquella por que m’han resultat més fàcil de parlar-ne. No m’hi sento identificat. O si m’hi sentís, són coses portades al límit, sàtires, exageracions. Com la major part de coses que faig. No m’he considerat mai responsable de les coses que faig. No expliquen com sóc jo. Són recursos que van molt bé. La por, com tot, té un temps. Un passat, un present i un futur. I el passat són els remordiments. Molt pràctics. Crec que ens serveixen per a fer-nos sentir millor. Si hagués fet això, hauria canviat el món. Ens consolem pensant que realment és així.

Hi surten el rei espanyol, Che Guevara, George Washington.
—Tot es basa en l’obra pictòrica dels Mondongo, parella de pintors argentins. Els vaig conèixer, ens vam fer amics. I de fet una mica gràcies a ells la producció de l’espectacle és argentina. Ho va pagar el govern, o l’ajuntament, o el complex teatral de l’Argentina, perquè hi són molt coneguts. A l’obra tot són quadres seus, alguns ja fets i alguns altres fets expressament. Les poques referències que hi ha de la cosa social o política són aquestes, perquè Mondongo va fer un quadre del rei d’Espanya. O de Washington, Evita Perón i Che Guevara, que són argentins. I són els que hi vaig posar. Hi ha una escena que em cauen com tots a sobre. Es tanquen les parets i et quedes allà, hòstia el pes del poder, l’opressió.

Poder de l’opressió, Che Guevara inclòs?
—Sí. Jo crec que tots tenen la mateixa malaltia, aquests polítics. De petits, el que vol ser delegat de la classe l’haurien d’apartar del grup. I portar-lo a rectificar. Per a una idea tan bona com el comunisme, doncs no hi ha res pitjor que els líders comunistes. Per a una idea tan lògica com la de Podem, la cosa pitjor són els seus líders. Per a una idea raonable com el socialisme, la pitjor cosa són els seus líders. Els líders s’apropien les idees naturals i humanes del poble, de la humanitat, com voler justícia. Jesucrist es va apropiar la idea de no mataràs. No robaràs. Perdona, això no és cristià. Això és una qüestió entre els homes. Els líders s’apropien aquestes idees i les fan malbé. Es diguin Che Guevara o rei d’Espanya. Crec que són uns malalts mentals.

Heu fet ronda per l’Argentina, Xile i l’Uruguai.
—Vam estrenar-ho a l’Argentina, sí, i vam estar-hi tres mesos. A Xile, tres setmanes. A l’Uruguai, uns quants dies.

Hi ha diferències entre el públic d’aquí i allà?
—A l’Argentina, l’Uruguai i Mèxic, la gent va molt al teatre. El públic català seria entremig, i l’espanyol, al final. Jo noto que el públic català ha anat molt al teatre. És un costum. En canvi a Espanya, no tant.

Abans de sortir de casa, escoltava ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Parlaven de la por que fa, o no fa, la inseguretat a Barcelona. I en les manifestacions independentistes recordo aquelles lletres: ‘Hem perdut la por’. Realment la por és el tema. Abans no en parlàvem tant, de la por.
—A mi em fa molta gràcia quan es parla de manifestacions pacífiques i desobediència civil, i el Gandhi i totes aquestes collonades. Per mi el Gandhi, l’única cosa brillant que va fer, la manera que va aconseguir que realment l’estat escoltés, és deixar de pagar impostos. No sé per què els catalans no hi hem caigut. Si tres milions de paios deixen de pagar impostos de cop, realment hi hauria molts més independentistes. Perquè s’hi afegiria un milionet més que no és independentista, però diria: m’hi apunto. Sí o no? Però no pots dir: ara farem una vaga general, de 9.00 a 13.00, procurarem que hi hagi els serveis mínims. No. Tu et quedes tancat a casa. No cal ni sortir al carrer. Et quedes tancat a casa i demà no surto. Ni l’altre. Ni l’altre. Ni l’altre. No pago impostos, no envio els fills al col·legi. I aleshores l’estat t’escolta. Això de som gent pacífica i no ens agrada cridar, a mi em sembla que no serveix de res. Hi ha dos milions de paios que diuen que volen que surtin els presos? Doncs desobediència civil són dos milions de paios anant als Lledoners a treure’n els presos. Per mi això és desobediència civil.

I quins altres exemples hi hauria?
—La millor manera és la dels impostos. I és molt català. Als polítics catalans independentistes els seria molt més fàcil de convèncer de deixar de pagar impostos que anessin a una manifestació, que vulguis o no vulguis, sempre és una despesa. Més si et compres tot el tunning que et fan posar. Hi ha molts sistemes. Pensa en les trompetes de Jericó. Amb un bon volum trinxes els vidres de qualsevol lloc i no has fet res.

L’ANC feia manifestacions amb serveis d’escombraries. Cap paper a terra.
—Així els va. Un poble que… va a votar? Però paio, si les darreres quatre vegades que has votat, has guanyat i t’han fotut a la presó igualment. Per què hi tornes? Ets imbècil o què? Jo a votar no hi he anat en ma vida. Jo he de votar un desgraciat, mentider, fastigós de merda, fill de la gran reputa mare que el va parir? Encara més: fa tres anys que no hi ha govern aquí a Catalunya i un any que no hi ha govern a Espanya, i les coses continuen funcionant. Demostració que els presidents i els líders no serveixen absolutament de res. I si Catalunya pensa fer res, estaria bé que s’oblidés dels líders. I fes alguna cosa com a persona.

El referèndum del Primer d’Octubre vau votar?
—Vaig voler votar, sí. Perquè era la primera vegada que em deien que no anés a votar. I llavors vaig dir: ara és la meva. Però quan era a la cua per a votar, ens van dir que no es podia votar, i després em va trucar la dona d’un amic meu. L’únic del PP del meu poble, que estava a l’hospital gravíssim. I vaig anar a l’hospital. Tot el matí. I vam sortir a mitja tarda, vius i abraçats. Va ser molt estrany, però va valer la pena.

La reacció a la sentència segons Albert Pla, quina hauria de ser?
—La meva reacció a la sentència és la meva reacció davant el poder. Jo els tallaria els ous a tots. Crec que si no hi ha borbons francesos que es queixen és perquè els van guillotinar. Que cadascú en tregui les conclusions que cregui. Si el poble creu vertaderament que hi ha uns paios que els oprimeixen que facin alguna cosa o que tanquin la puta boca d’una vegada. Si creus que val la pena fer un sacrifici per a canviar alguna cosa, doncs hauràs de fer aquest sacrifici. No he d’esperar la sentència per creure que és una injustícia. Fa dos anys que són a la presó. No els hi haurien hagut de deixar entrar, a la presó. Crec que ni el poble català ni el poble espanyol no ho hauria hagut de permetre. És que si dic el que proposo, és clar, em fiquen a la presó. Jo a les entrevistes vaig amb compte, és clar. Si dic què penso sí que vaig a la presó. És incitació a l’odi, és revolta, és sedició. Jo sóc tot això. Sóc tot això. Sóc tot això. Hi estic d’acord. Però tot això no ho puc dir, perquè puc anar a la presó.

Plans de futur?
—Que continuo. I ara farem ronda a Olot, Granada, Màlaga, Sant Sebastià. Sé que els dissabtes els tinc plens fins a Setmana Santa. Aniré fent actuacions.

A Espanya, us reben bé?
—La meva vida professional la faig a Espanya. Més actuacions que aquí. Hi ha una cosa dels catalans injusta amb els castellans: ens pensem que els espanyols es creuen els seus polítics i diaris. I en realitat no és així. Quan vas a Segòvia, o Valladolid, que aquí tenim com la ciutat més aparentment fatxa, hi ha els paios més macos del món. I que són més víctimes, perquè a l’ajuntament de Riudarenes no hi ha cap paio del PP, però a Valladolid els han d’aguantar. Però no se les creuen de res, aquestes ximpleries. En realitat Espanya és com Catalunya amb gent fantàstica, que té la mala sort de tenir uns polítics de merda. Com aquí.

A Europa, poques rondes?
—Hi he anat alguna vegada, però no. Sempre he preferit Sud-amèrica, perquè jo no deixo de ser un paio que explico històries. I llavors anar a explicar un alemany la cançó de la burilla que dura set minuts fotent-li la tabarra, m’estimo més anar a Colòmbia, que m’entenen perfectament.

Anglès o francès, no els parleu?
—Parlo una mica de tot, però jo faig cançons en català i castellà, de moment, que és el que sé fer. No tinc temps. I ens queda encara Mèxic, Colòmbia, el Perú i potser els Estats Units, en alguna part.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb