Agustí Pons repassa vida i ofici a les memòries: Foto: Martí Pons.

Agustí Pons (Barcelona, 1947) és un periodista de llarg recorregut reconvertit en biògraf de les figures literàries principals del nostre país. Va començar a treballar a El Noticiero Universal informant dels vaixells que entraven i sortien de port i va treballar molts anys a la redacció de l’Avui, on va fer d’editorialista a més d’encarregar-se de moltes seccions. Ha estat sempre preocupat per la formació dels periodistes del futur –aconsella als joves que comencen que facin servir camisa i corbata, que llegeixin un llibre a la setmana i que viatgin força– i ara ha decidit de publicar Crònica al marge (Editorial Comanegra), unes memòries en què l’assaig d’idees treu permanentment el cap.

Començau el vostre llibre parlant de la mort i de la culpa. Us ha angoixat sempre?
―Quan ets jove són coses que no t’angoixen, però quan et fas gran sí, i si fas un llibre de memòries se suposa que ja ets prou madur i t’ho planteges. Allò que m’interessa més és que a partir de què explico pugui dir coses que interessin a molta gent, que hi hagi un fil conductor entre la nostra història particular i la del món.

Afirmeu que el nostre dret fonamental és la felicitat…Heu aconseguit de ser feliç?
―És un dret fonamental perquè la felicitat no la pots comprar al súper. La felicitat és complicada i per això és tan bonica i plaent quan l’aconsegueixes. Jo a la infantesa no vaig ser feliç; com podíem ser-ho als anys quaranta? No pel franquisme, sinó perquè tot era prohibit i tot era pecat, era asfixiant. Aprendre a ser feliç és un dels aprenentatges més importants.

Assegureu també que l’ateisme que professeu és una llibertat fatigant…
―És que a mi m’agradaria no ser ateu, és més fàcil. Mira, els deu manaments estan molt bé, ben aplicats són de sentit comú. M’agradaria pensar que, quan morim, passa alguna cosa més, però no m’ho he aconseguit creure. Ara, sóc un ateu una mica estrany perquè em sento més a prop de l’Església que no de la religió, al contrari que molta gent. Al meu barri crec en les coses que fa la meva parròquia, el teatre, el cinefòrum i, és clar, també fan catequesi.

Com a lector fóreu desendreçat fins al casament.
―És que nosaltres vàrem fer dues llistes de noces, una al Corte Inglés i una altra a la Casa del Llibre, assessorada per Enric Badosa, que em va ajudar i em va protegir quan jo treballava a El Noticiero.

Amb Machado i Lorca a la capçalera…
―Sí, i Salvat-Papasseit. No te n’oblidis.

Quan començàreu a El Noticiero la corrupció era a l’ordre del dia, gran i petita i a tots els estaments.
―Sí, ara hi ha consciència de què no s’ha de fer, però llavors, per exemple, als periodistes ens treien totes les multes. Paul Preston explica que el règim de Franco es basava en la violència i en la corrupció, que són les dues grans lliçons que aprèn a l’Àfrica. I així va ser, la corrupció formava part del sistema.

Després de Franco volíeu fer un nou país i pensàveu que la normalització de la llengua vindria per si sola i, en canvi, continuem patint la catalanofòbia constantment…
―El segle XX era molt ideologitzat i nosaltres volíem saber què érem, convençuts com estàvem que canviaríem el sistema. El sistema capitalista era injust i havíem de buscar unes altres coses, i no l’hem canviat, però sí que hem aconseguit millorar molt la qualitat de vida. I sí, potser érem ingenus respecte del tema de la llengua.

Us demaneu si es podia escriure en català sense ser catalanista.
―És que jo vull que hi hagi gent que escrigui en català sense ser catalanista, m’agrada la gent amb qui no estic d’acord i, si són iconoclastes, millor.

Afirmeu que us agraden els toros i la boxa però que patiu amb els castellers.
―En sé molt de boxa, m’apassiona. No tant veure els combats com la història que hi ha al darrere. Per exemple Muhammad Ali em fascina.

És que és un gran personatge…
―És la figura més interessant dels Estats Units després de Kennedy. Doncs això que et deia, de la mateixa manera que haig de dir que no hi ha justificació per a matar els toros i que he hagut de fer un esforç perquè deixin d’agradar-me, també haig de dir que els castellers són una utilització de menors i que ningú no en diu res. Ah, i quan cauen, què? Ningú no passa la informació dels ferits i dels cops i no se t’ocorri preguntar…

Agustí Pons reclama una mirada ampla a la història i al món. Fotografia: Martí Pons

En el llibre feu una defensa aferrissada dels catalanistes pobres, dels treballadors de la cultura…
―Sí, la situació no ha canviat gaire, però ara si més no poden ser professors d’institut o guionistes de televisió, però els anys cinquanta dissimulaven la pobresa com podien.

D’això expliqueu una anècdota referida a Capmany…
―Sí, ella anava a la carnisseria i demanava al carnisser que ho apuntés a una llista, fins que l’home se’n va cansar i ella ja no hi va poder tornar més perquè no podia pagar. Però el cas de Capmany és extrem perquè ella era molt mala administradora.

Però molts més no.
―No, ho passaren molt malament i eren gent que era molt moderna. Pensa en Miquel Porter, que era un home molt modern que parlava de cinema soviètic o Maria Aurèlia Capmany, que et parlava de Sartre i que quan anàvem a França demanava la seva mateixa marca de cervesa i de tabac. Eren gent molt moderna que ho passava molt malament. Ara hi ha algun treballador cultural que guanya molts diners i hi estic d’acord, però no hem d’oblidar d’on venim. És la llengua que ens fa no assimilables i els únics que aguanten el ciri són els escriptors.

Algunes de les dificultats d’aquests creadors continuen avui dia, si més no per a la gran majoria dels literats. Què podem fer?
―No en tinc la recepta. Abans feia editorials pensant-me que tenia receptes, però per sort ara ja no. Però mira, aquest és un país ric on hi ha un nombre de creadors més alt que no la capacitat del mateix país per a deglutir tanta creació. Abans totes les famílies una mica bones tenien algun fill que els sortia bohemi i ara hi ha els instituts, la universitat i l’administració que possibiliten que hi hagi molta gent que pugui escriure, però es llegeix molt poc; no ens enganyem. Abans tots veníem una mica, i ara tenim alguns autors que venen molt i que són best-sellers i els altres venen menys que no veníem tots plegats abans i han d’anar fent la viu-viu com poden, però hem aconseguit un somni per a molts escriptors d’abans, que és que n’hi hagi algun que vengui molt i tingui reconeixement a fora, com Jaume Cabré o Maria Barbal.

―Els mitjans de comunicació tampoc no ajuden a promocionar gaire els nostres literats i, en canvi, molt sovint perden el cul pel que ve de fora…
―És que els problemes dels mitjans de comunicació no són aliens als de la nostra societat: els periodistes no tenen un nivell de lectura elevat i si treballes en una redacció de cultura si més no Paul Auster et sona, saps que és important i famós –no cal inventar un rànquing– i l’entrevistes perquè toca. Si no llegeixes i no estàs al dia i no saps on agafar-te perquè tampoc no hi ha revistes especialitzades, no saps què fer. L’únic rànquing que haurien de crear els redactors culturals dels nostres mitjans és el dels escriptors catalans, però com que no els llegeixen i no hi ha criteri ni crítica literària s’opta per no promocionar-los i anar al tret segur, que és omplir amb el que ve de fora. I això no vol ser una crítica als periodistes –i a més a més cal posar-hi totes les excepcions que calguin– perquè sé perfectament com es treballa en una redacció.

De fet vau passar molts anys a la redacció de l’Avui, on es pot dir fins i tot que hi militàreu…
―Sí, va ser una fidelitat molt llarga. Vaig tenir dues opcions d’anar-m’en, però m’hi vaig quedar. Jo volia que l’Avui fos La Vanguardia en català. Entén-me, amb perspectiva catalana, és clar, i amb recursos, però en cap cas no volia fer un diari abertzale. Amb Villatoro vàrem aconseguir fitxar Bohigas, perquè jo volia Bohigas i no Xirinacs, no perquè tingués res en contra, sinó perquè havíem de ser un diari com més plural millor. L’Avui entra en crisi quan ocupa un espai central. Llavors determinats poders fàctics no volien continuar aquesta línia, molestàvem.

Però hi va un moment en què la cosa es va acabar…
―Sí, m’hauria agradat molt continuar treballant per als mitjans, però al final tenia una col·laboració cada tres setmanes a l’Avui i això no serveix de res perquè et converteix en un guerriller en lloc d’un paio que va pel món cuirassat perquè té un espai i una regularitat, i vaig veure que m’havia de retirar. Si no et busquen és que no ets necessari, que no ets tan important com et pensaves.

Fóreu periodista en un moment en què la premsa escrita ocupava la capitalitat, una capitalitat que ha perdut…
―Jo sóc un periodista del segle XX encara que també hagi exercit en part del XXI i he tingut la sort de poder formar-me i continuar la tradició del periodisme escrit. M’hauria agradat continuar uns quants anys més però llavors no hauria fet les biografies. Jo vinc del món en què quatre agències dominaven informativament tot allò que passava i hem acabat amb el ciutadà col·lapsat de tanta informació. Ara la premsa escrita ha de seleccionar més i millor què publica, analitzar i oferir opinió. La informació arriba molt més immediatament per unes altres vies.

I què en penseu, de la premsa digital?
―Està molt bé i es fan coses molt bones, però no acabo de veure clar que sigui gratuïta, tot i que cada vegada hi ha més fórmules que busquen continguts exclusius i fórmules semblants.

Sou un apassionat de la política internacional i la història, dos valors que ara no són capitals en el periodisme.
―Els periodistes són com els motoristes, nosaltres som el nostre propi xassís. I abans que et fotin la potada al cul, si tens coneixements d’història, saps què passa al món i escrius bé, els ho poses més difícil. A les revistes del col·legi trobo que hi falta formació i hi sobra reivindicació de la llibertat d’expressió. És clar que volem llibertat, és com un davanter, que aspira a fer gol, però ens hem de formar més. El periodisme comença allà on acaba la història i un periodista és una persona que intenta entendre el món cada matí i que vol explicar-lo de la manera més clara possible. Però com vols entendre el món si no saps història?

Dieu que a tothom que li demanen quatre ratlles les hi han de pagar, sigui poc o molt.
―És clar. Tots les hem fetes sense cobrar, aquestes quatre ratlles, però n’ha de quedar constància; això és ser honest. Oi que no se t’acut de demanar a un enginyer o un arquitecte quatre gargots? Doncs nosaltres som iguals, s’ha de tenir més autoestima.

El llibre és ple d’elogis a molta gent, però també fumeu dues andanades amb nom i cognoms: Vicent Sanchis i allò que anomeneu ‘el clan de Girona’.
―Sanchis sap què penso d’ell. Jo crec que té uns valors, però al teu equip l’has de defensar i protegir. Quant al clan de Girona, si treballes al camp cultural, aquesta gent te la trobes i ho havia d’explicar al lector.

Expliqueu que per fer una biografia calen diners, honestedat i un públic lector. Però som en un país on de lectors de biografies n’hi ha pocs.
―Per això necessites els diners, perquè, si no, en perds molts. Quan vaig fer la biografia de Calders vaig aprofitar uns diners que m’havien pagat en plegar de l’Avui per anar a Mèxic. És clar que també vaig fer turisme! He tingut la sort de veure l’ànima de viatger de comerç del meu pare i gràcies a això he pogut anar trobant patrocinadors per a treballar amb tranquil·litat. Àlex Susanna un dia va dir que les meves biografies s’haurien de llegir molt més perquè ajuden a fitxar personatges destacats del país. M’agrada que ho digui, és clar, perquè, si no confiem en nosaltres mateixos, tampoc no sabem qui seguir.

De les vostres biografies n’hi ha tres que destaquen especialment. M’agradaria que situéssiu els protagonistes: Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu.
―Amb tots tres tenia un deute, perquè els coneixia i en algun cas col·laboraven als mitjans on jo treballava. No en coneixia les vides i sentia curiositat per ells. Maria Aurèlia i Nèstor em van ensenyar moltes coses perquè nosaltres érem molt burros, no sabíem res i aquestes dues figures ens van ensenyar moltes coses. Néstor era una persona que volia ser alegre però era un desesperat, tenia el gust del plaer i un instint periodístic que li feia complicar-se la vida. Pensa que els seus articles són, en bona part, provocadors de la vaga dels tramvies. A Maria Aurèlia la vaig conèixer molt i de molt jove. Imagina’t que jo li deia ‘la tieta’. Ella volia influir.

I Espriu?
―Per un conjunt de circumstàncies és qui arriba dalt de tot; Espriu és com Mozart, és un cim per molts motius. És un superdotat, creix en una casa on se n’adonen, l’avicien i ja del primer moment vol marcar territori. Ell i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que és molt llest i que a sobre està dotat del geni poètic de Lorca, són els galls del galliner de la facultat que, per enamorar les noies, recitaven La Divina Comèdia en italià. Espriu ve de la generació del 27 i del seu optimisme, que porta a la República, i no se’l pot entendre sense llegir l’Spengler de La decadència d’Occident. D’Espriu ja estava tot dit pels especialistes, però se l’havia de fer arribar al gran públic.

Sou un independentista convers.
―I escandalitzat amb tot això que ha passat. El govern espanyol vol la venjança. En un país normal el dia 2 d’octubre de 2017 el director del CESID i el de la Guàrdia Civil haurien estat cessats per ineptes. No estic d’acord amb la violència, però que per haver desconvocat una vaga et caiguin deu anys de presó és indignant. Què han fet a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no té nom. Sóc un postil·lustrat indignat i pessimista amb l’avantatge que ara no haig de fer editorials.

Així doncs, la tercera via és enterrada?
―Sí, és impossible.

Comenceu el llibre parlant de la mort i la culpa i acabeu dient que som un país conservador i sense autoestima.
―Conservador d’esquerres, que encara és més gros, i la geopolítica no ajuda gens. Només innovem en la gastronomia, però mira com tenim l’ensenyament, per exemple, segrestat pels sindicats. I ep, defenso l’escola pública i hi he portat els fills, però les coses han de canviar i hem de buscar noves fórmules i resultats i poder passar comptes cada tres anys o quatre i veure si els objectius es compleixen. Això m’escandalitza.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb