Adrian Grösser: “Com a actor, has d’entendre i acceptar que no tots els papers són per a tu”

Després de l’èxit de la primera temporada, La casa nostra torna a 3Cat amb una segona temporada que porta encara més lluny l’humor i les situacions esbojarrades d’aquesta família i grups d’amics. Adrian Grösser (Barcelona, 1995) hi reprèn el paper de l’Èric, un dels personatges centrals d’una sitcom que ha recuperat un gènere que feia anys que no tenia presència a la televisió pública catalana.

En aquesta entrevista, parlem amb l’actor sobre aquesta nova temporada, que també s’emetrà en la televisió en línia a partir del 6 de juliol, el seu recorregut d’ençà de Merlí, sèrie amb què es va fer conèixer, i com ha canviat la manera d’entendre la professió amb els anys.

—La primera temporada de La casa nostra va ser un èxit d’audiència. Com encareu aquesta segona?
—Les primeres temporades sempre juguen amb la novetat: tothom vol veure de què va. Les segones, en canvi, arrosseguen la gent que realment s’ha interessat per la sèrie, i això està bé, perquè és gent que s’estima els personatges i que ha vist tots els capítols.

—Les xifres demostren que hi ha públic per a les sitcoms i que es trobaven a faltar. Per què creieu que s’ha trigat tant a tornar-ne a fer, a 3Cat?
—Així com hi va haver un moment en què es van començar a fer pel·lícules i sèries de vampirs o thrillers, com True Detective o Nit i dia, a TV3, amb les sitcoms va passar el mateix, i aquí teníem Plats bruts. Tots volíem tornar a fer alguna cosa semblant algun dia. Ara els qui vam ser fans de Plats bruts ja tenim l’edat per a fer aquest tipus de sèries. Per a mi, fer La casa nostra ha estat complir un somni.

—Alguna vegada heu explicat que vau fer el càsting per al personatge d’en Miqui, tot i que sabíeu que, en realitat, el que més us encaixava era el de l’Èric, que és el que heu acabat fent. Com prepareu i defenseu un paper quan sabeu que encaixeu millor en un altre?
—A la primera fase del càsting no ho sabia tant, perquè només tenia la referència dels guions. Va ser més tard, a mesura que anaven construint els personatges i me’ls explicaven. Va arribar un dia que vaig pensar: “El pròxim càsting me’l faran com a Èric.” I així va ser. Cadascú ho viu a la seva manera, però a mi em surt un instint que em diu: “Això és per a mi, això és meu.” I, moltes vegades, es compleix. Els càstings et confronten molt, perquè s’hi barregen els nervis, la incertesa, els col·legues… Però, de vegades, també hi ha aquest moment en què penses: “Ara em toca a mi.”

—I què passa quan donen els papers als amics? Quan un treballa i els altres no? Com es gestiona?
—Amb dinou anys, d’una manera. Amb trenta, d’una altra.

—Com?
—Suposo que és part de la maduresa. Com a actor, has d’entendre i acceptar que no tots els papers són per a tu, i que potser el teu millor amic o el teu company de pis anirà cada matí a treballar en una cosa que tu volies fer, mentre tu tens unes altres feines per poder viure. Toca la pera, però és part de la professió acceptar-ho. Amb dinou anys sents enveja, et compares més i tens la sensació que són injustos amb tu. Amb els anys, ho veus d’una manera més realista. I crec que és llavors quan comences a treballar bé i quan arriben els papers.

—En el vostre cas, hi ha tingut a veure el fet que amb només dinou anys ja tinguéssiu una exposició pública molt gran amb Merlí, i que penséssiu que a partir de llavors us arribarien molts papers?
—Totalment. Vaig començar a treballar molt jove amb Merlí, una sèrie que va ser un gran èxit a Llatinoamèrica i a Espanya i en què, a més, feia un dels personatges protagonistes. Però amb el temps canvia la manera com gaudeixes de la feina i com la valores. Ara mateix em considero molt poc experimentat, em sento molt petit. I suposo que és bonic sentir-me més petit ara que no pas quan tenia vint anys. En aquell moment em pensava que tota la meva vida seria així, però quan arribes a l’èxit de tan petit, com pots millorar-ho?

—Justament volia demanar-vos això.
—Recordo que un any després d’acabar Merlí tots vam tenir aturades de feina. Però és normal, perquè no hi ha tants papers per a gent de vint anys. A més, vivíem un moment de certa crisi de l’audiovisual. Jo em considero un afortunat, perquè he tingut molta feina i puc viure d’això. Però quan veus que et falta feina, o que no en tens tanta com abans, t’adones que potser la que has tingut no l’has gaudida prou. Amb els anys entens que, quan tens feina, l’has de viure amb molta presència i molt d’agraïment.

—Encaixeu molt en papers humorístics. S’ha de tenir carisma per a fer aquest tipus de papers? O tothom ho pot fer?
—També és molt intuïtiu. No sé si hi ha una tècnica per a l’humor.

—Però sí que és una mica com una coreografia, no? Els gests, els silencis, l’entonació…
—Sobretot és una feina de grup i, en aquest cas, d’escoltar molt el públic. Va molt bé tenir públic en directe, perquè el notes. Sents les emocions; és una cosa molt enèrgica.

—Aquesta és una segona temporada molt més esbojarrada perquè, segons que han explicat els creadors, els han “donat carta blanca” per a fer el que volguessin. Els límits de l’humor és un debat que apareix sovint…
—Sempre ofendràs algú, perquè sempre hi ha gent per a ofendre. Vés a dormir tranquil i ja està.

—Hi ha un capítol en què simuleu la gran apagada de l’abril de l’any passat, que em sembla que us va enganxar filmant.
—Sí! Concretament, rodàvem el capítol 4 de la primera temporada, en què l’Èric comença a desenvolupar més la seva trama, quan amb la Berta amaguen al Miqui que s’estan embolicant. En comptes de tenir dos dies per a rodar-lo, en vam tenir només un. Recordo que, de sobte, es van apagar els llums. Vam esperar una estona a veure si tornava la llum i, al final, vam marxar cap a casa. Em va encantar tot el tema dels semàfors, les carreteres… Era com si tot s’hagués convertit en un poble!

—Va ser un dia en què molta gent va aprofitar per sortir al carrer i recuperar el contacte humà. Relacionat amb això, volia preguntar-vos per la vostra decisió de deixar les xarxes socials.
—Sí, ara farà tres anys. És fantàstic. Animo tothom a treure-se-les.

—Per què us les vau treure?
—Em venia de gust. Volia sortir d’allà, sobretot d’Instagram, on tenia bastants seguidors. El primer que vaig pensar va ser com afectaria això la meva feina i les meves relacions. Però és que no m’importava res del que hi veia. I, si hi ha alguna cosa que m’importa, sempre la gestiono parlant per telèfon o quedant amb els amics. Pel que fa a la feina, vaig deixar de promocionar les meves coses, i pensava que potser deixarien d’agafar-me per això. És clar, si ets un actor que té 150.000 seguidors a Instagram i promociones una sèrie, arribes a molta gent. Però, hòstia, que ho facin ells [assenyala la gent de la productora]. Jo prefereixo centrar-me en la meva feina i prou.

—Les xarxes socials han evolucionat cap a canals de promoció en massa, també de la nostra pròpia vida, personal i laboral.
—És que, a més, penso que un actor ha de vigilar molt amb què s’alimenta, i les xarxes socials són aliment per a l’ego. Et poden confondre i també poden confondre la manera com vols treballar, a qui vols agradar i de quina manera.

—El fet de deixar-les us ha ajudat a relativitzar les coses?
—Sí. Per exemple, no sé què està passant amb La casa nostra. Només sé que li agrada a la meva mare i a quatre col·legues. Si hi ha gent criticant-me per alguna cosa, no me n’assabento. Aquesta entrevista la llegiré, però no sé quins comentaris hi haurà a Twitter o al post d’Instagram. Digueu el que vulgueu, que no m’arribarà.

—Ara La casa nostra també s’emet per televisió, no tan sols a la plataforma. Com valoreu aquesta decisió?
—Crec que haurien de posar menys capítols, perquè ara en fan quatre de cop. Qui es mirarà quatre capítols seguits de La casa nostra a aquella hora? Amb dos n’hi hauria prou. A més, m’encantaria que s’emetés al migdia. Ja tenim el referent de Plats bruts i funcionava molt bé. Si no ho fan, deu ser perquè ja tenen altres coses programades, però a mi m’agradaria veure-la en aquella franja.

—Ja de petit teníeu clar que volíeu ser actor, i el vostre germà és director de cinema. Heu crescut en un ambient molt artístic?
—Sí. El meu pare és un fanàtic del cinema i la meva mare és ceramista. Tota la família de part de mare es dedica a la ceràmica i tenen una empresa de fa molts anys. Suposo que, com que l’art sempre ha estat present a casa, els meus pares ens van donar molt de suport, tant a mi com al meu germà, perquè féssim el que volíem.

—La casa nostra parla de temes molt actuals. Creieu que és un bon reflex de la societat d’avui?
—En general, si les sèries funcionen, és perquè la gent s’hi sent identificada. Amb La casa nostra és fàcil emmirallar-se en els problemes que s’hi tracten, encara que sigui des de l’humor. A més, una de les coses bones que té és la diferència generacional. És molt diferent el Josep, que interpreta l’Albert Ribalta, o la Pilar, que fa la Llum Barrera, de la Tina, el nou personatge d’aquesta temporada que interpreta l’Íria Sena. Està molt bé, perquè representa una altra generació. Justament, l’humor que fa la Tina està molt basat en la seva manera de parlar, gairebé com si fos un altre idioma. I és que és realment així. Jo mateix em trobo amb xavals de divuit anys que no entenc què diuen. Bé, és normal: el llenguatge evoluciona. Vés a saber on arribarà i com ho farem per preservar-lo.

—En aquest sentit, valoreu positivament l’impuls que ha fet 3Cat per generar nous continguts audiovisuals en català, incorporant també nous codis lingüístics per arribar a les generacions més joves?
—Si vols acostar-te a la gent, parlar com es parla al carrer fa que el públic s’hi senti identificat. Si es parla català i castellà, doncs que hi hagi un personatge que ho faci. Ara bé, també hem d’anar amb compte. La televisió catalana ha de ser un referent i també pot ser una eina per a preservar la llengua. Aquí és on hi ha el dilema. Què hem de fer? Posar-nos tots a parlar com Pompeu Fabra perquè la gent ho senti i ho adopti, o ser una mica més realistes i tocar tots els registres? No ho sé…

—A part d’actor, també sou discjòquei i productor musical. Què us aporta la música que no us aporti la interpretació?
—És molt diferent. Quan era petit anava més encaminat a ser guitarrista o músic. Vaig acabar fent d’actor, però sempre he anat tocant la guitarra i més instruments de corda. Hi va haver un moment en què em vaig començar a interessar molt per la música electrònica i vaig dir: “Jo vull fer això.” A mi em passa molt que, quan m’agrada alguna cosa, la vull fer. Vull ser jo qui la faci. I vaig començar a aprendre a produir música electrònica. I també punxo. Cada cop menys, perquè cada vegada em ve més de gust punxar en llocs concrets, el dia que em ve de gust. No busco fer carrera com a DJ, ho faig perquè m’agrada i m’ho passo bé. La música em dóna aquesta cosa de no tenir expectatives. Em connecta amb la creativitat des d’un lloc molt genuí i molt meu. És diferent de l’actuació. L’actuació és la meva feina. L’he de preservar, l’he de cuidar molt i també he de tenir en compte el que digui ma mare.

—Us escolteu el que us diu la mare?
—Sí. I també estic molt atent a la manera com reaccionen els meus companys i al que diu el director. Al final, el director o la directora és qui t’ha de guiar, i jo me’n fio. Amb la música no tinc director ni directora. Vaig fent.