Entrevista a Robert Trivers, expert en sociobiologia

  • «Matar a la teua filla va en contra de la tendència a voler transmetre els teus propis gens»

VilaWeb
Paula Casal
18.09.2018 - 05:10
Actualització: 01.10.2018 - 16:54

Robert Trivers (Washington DC, 1943), Premi Crafoord en Ciències de la Vida –l’equivalent al Nobel en biologia–, ha rebut el reconeixement internacional pel seu treball sobre l’altruisme recíproc, la inversió parental, la determinació facultativa de la proporció sexual, els conflictes entre generacions, els conflictes intragenòmics i l’autoengany. Els seus principals llibres inclouen Social evolution (Benjamin-Cummings, 1985), Natural selection and social theory (Oxford University Press, 2002) i The folly of fools: The logic of deceit and self-deception in human life (Basic Books, 2011).1 El seu nou treball sobre la lògica evolucionista dels crims d’honor es va presentar en un seminari a Barcelona sobre «Ciència evolutiva, estructures familiars i drets humans»,2 que va comptar amb la presència del biòleg Jaume Bertranpetit, el microbiòleg Mauro Santos i els membres del Behavioral Sciences Laboratory de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), Antoni Bosch i Rosemarie Nagel.

Com ell mateix explica, sempre ha viscut entre dos mons: «A l’institut, a Alemanya, era “l’americà”. A Amèrica, era “l’alemany”. Ara visc a Jamaica, i els meus fills, que viuen als EUA, són “els jamaicans”. Sé el que és que et recorden: “Vius ací, però no ets un de nosaltres. Aquest és el nostre territori.” És dur. I, paradoxalment, aquestes actituds no inclusives solen ser pitjors quan les diferències són trivials.»

«El narcisisme de les petites diferències». No et preocupa que la nostra visió actual dels assassinats per honor dels musulmans i hindús també puga dificultar-los la inclusió?

Els assassinats d’honor es produeixen entre persones estretament relacionades. Per tant, les víctimes també són musulmanes o hindús. Mirar cap a un altre costat demostraria que no ens preocupen en absolut. Aquestes morts solen ser especialment horribles perquè la intenció és infondre por per dissuadir de la desobediència. Però sempre subratlle que en la nostra cultura també es cometen crims horribles contra persones genèticament distants. Per exemple, als EUA opera la por que les dones blanques se senten atretes per individus com Obama, que exhibeixen vigor híbrid: intel·ligència, altura, complexió, salut, aparença…

«Matar a la teua filla va en contra de la tendència a voler transmetre els teus propis gens»

Els ximpanzés o babuïns mascles i els bonobos o els goril·les femella migren per a obtenir vigor híbrid, i l’anàlisi genètica demostra (com confirma Jaume Bertranpetit) que en tots els animals hi ha una fugida de l’endogàmia. Per què aquesta obsessió d’anar en la direcció contrària?

Els matrimonis musulmans i hindús entre cosins germans, que al seu torn són fills de cosins germans, etc., multipliquen per deu la probabilitat de desenvolupar malalties, defectes congènits i discapacitats. En altres cultures (i espècies) s’eviten fins i tot els matrimonis entre cosins segons o tercers. A la Xina, per exemple, afirmen que la proximitat redueix la intel·ligència. Algunes malalties greus com l’anèmia falciforme o la malaltia de Tay-Sachs se solen transmetre mitjançant gens recessius que només s’expressen quan els descendents reben dues còpies. L’endogàmia facilita aquests casos. També és possible que la variació genètica siga la nostra única defensa contra malalties que coevolucionen ràpidament, i que els animals busquen vigor híbrid per aquesta raó. D’altra banda, si en condicions normals la teua filla té només el 50 % dels teus gens i els teus nets, el 25 %, les bodes consecutives entre cosins germans poden fer que els teus descendents se t’assemblen en més d’un 90 %. La disminució de l’èxit reproductiu causada per l’endogàmia es compensa per l’avantatge més directe obtingut quan una filla extremadament pròxima es casa amb un cosí extremadament pròxim i produeix nets extremadament pròxims.

Com més endogàmic has estat, més guanyes si continues sent endogàmic i nepotista. Els animals no poden imposar una endogàmia tan extrema. D’altra banda, com més endogàmic has estat, més vigor híbrid guanya la teua filla en desobeir-te amb un no parent i més genèticament pròxima és la filla a qui amenaces de mort.

Sí. Matar la teua filla va en contra de la tendència a voler transmetre els teus propis gens, especialment quan ella és tan genèticament semblant a tu. Per això m’intriga: sembla desafiar l’evolució, com l’homosexualitat o l’autoengany. La meua hipòtesi és que la teua proximitat genètica amb altres membres de la família pot fer que ells t’importen també tant com per sacrificar la teua filla.

Per protegir la reputació d’aquests familiars o la pràctica de l’endogàmia?

Potser ambdues coses. Els assassinats per honor són costosos per al perpetrador, tant emocionalment com legalment. Per a alliberar-se de la presó, els adults sovint forcen menors a cometre aquests assassinats.

Els mecanismes d’autoengany que descriu també poden fer que la gent acabe creient-se els seus propis ultimàtums per a fer que altres els prenguen seriosament, com quan un diu: «Dona-me’n més o me’n vaig».

Sí. L’altre diu: «Perds més si te’n vas». I un insisteix: «Et jure que me’n vaig» i se centra en les seues raons per a anar-se’n fins que acaba creient-se el seu propi ultimàtum, i llavors se’n va i ocasiona costos enormes per a tots.

Llig l’entrevista completa al web de Mètode

Paula Casal, Investigadora ICREA, codirectora de l’UPF Center for Animal Ethics i presidenta del Projecte Gran Simi Espanya.

Què és Mètode?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any