Entrevista a Martín Aluja, entomòleg expert en ètica científica

VilaWeb
Redacció
08.01.2019 - 05:15

Martín Aluja és un dels entomòlegs més reconeguts del món. Forma part de l’Acadèmia Mexicana de les Ciències i actualment és investigador en l’Institut d’Ecologia (INECOL), coordinat pel Consell Nacional de Ciència i Tecnologia de Mèxic (CONACYT). El seu treball científic ha estat reconegut, entre altres, amb el Premi King Baudouin atorgat per la International Foundation for Science i amb el Premi Nacional de Ciències i Arts de Mèxic. Des de fa poc combina la seua dilatada carrera com a entomòleg (que inclou més de 170 articles científics, l’edició de cinc llibres i més de 2.700 cites) amb la reflexió entorn de l’ètica de la investigació científica.

S’ha centrat a investigar l’ecologia i la conducta de les mosques de la fruita i dels seus parasitoides; de fet, pot presumir que un gènere d’insectes porte el seu nom (Alujamyia), així com dues espècies de vespes (Aganaspis alujai i Diachasmimorpha martinalujat). Entre els resultats de les seues investigacions són particularment rellevants els que van ajudar a refutar la idea que l’alvocater Hass constitueix un reservori de la larva de la mosca de la fruita. Això va permetre desbloquejar el mercat nord-americà per a aquest important cultiu mexicà i va reportar grans beneficis econòmics i socials per a les poblacions rurals. Aprofitant la visita de Martín Aluja a València per a oferir un curs sobre ètica de la ciència en la seu de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (UV-CSIC), vam mantenir una agradable conversa al voltant de l’ètica de la ciència, un tema molt delicat que ell aborda de manera rotunda i compromesa.

Comencem amb una pregunta que és al mateix temps òbvia i interessant: d’on ve el seu interès per l’ètica de la ciència? El va suscitar algun succés particularment rellevant o l’ha acompanyat sempre?

Va ser un procés gradual. A casa, el meu avi matern, ma mare i mon pare ens van inculcar molt aquest tema de l’ètica i quan vaig estudiar el meu doctorat als EUA vaig començar a veure coses que em deixaven parat, però que pocs objectaven. Quan torne a Mèxic i m’incorpore a l’aparell científic, comence a participar molt en comitès de revisió i continuava percebent que hi havia coses que a mi em pareixien equivocades, però que tothom acceptava. Llavors, en 2002, em vaig acostar al president de l’Acadèmia Mexicana de Ciències i li vaig demanar que em permetera organitzar un simposi en 2003 sobre ètica científica. Vaig convidar gent molt rellevant de Mèxic i de l’estranger, per a evitar que els col·legues locals es posaren a la defensiva. Perquè un error que cal evitar invariablement en aquest assumpte tan espinós és el que podria denominar-se com el «dit flamíger» o la «cacera de bruixes». Em sembla un error molt greu fer acusacions sense ple coneixement de causa. El tema cal abordar-lo amb molta atenció i, precisament, amb enorme ètica, per a no malmetre la reputació de ningú de manera gratuïta o equivocada.

Quina seria la diferència entre una ciència moralista i una ciència ètica?

Com elegantment ho formula [la filòsofa] Paulina Rivero-Weber, la moral és un tema imposat, cultural, que canvia de manera constant. Fa cent o cinquanta anys la moral era una altra, per això no és un bon suport, perquè és un fet que va canviant d’acord amb les cultures i els temps. L’ètica, en canvi, en principi, no varia: és un compromís profund amb tu mateix d’actuar d’acord amb estàndards ètics molt arrelats al llarg de tota la teua trajectòria científica. L’ètica té moltíssims components, no sols és l’espectre del frau i la falsificació de dades, els conflictes d’interès o el terrible assetjament sexual d’un tutor a una alumna. És molt més complex que tot això. Un component, poc valorat fins ara, és la intel·ligència emocional. Moltes vegades en les universitats se selecciona els investigadors per la seua intel·ligència intel·lectual, però la intel·ligència emocional és exactament igual d’important, especialment per a poder manejar conceptes d’integritat científica. Per això, almenys al meu parer, el científic actual ha de conjuntar ambdós tipus d’intel·ligència per a poder operar realment en un àmbit cada vegada més complex, estressant i competitiu.

No obstant això, algunes persones tenen, quan s’aborda la demanda d’una ciència més ètica, una visió, diguem-ne, «puritana», que considera la ciència com una eina neutra d’obtenció de coneixement. És un punt de vista que trasllada els problemes ètics des dels científics fins als que fan servir els coneixements científics.

Però això no és així. La investigació científica, el procés de generar coneixement, és un tema molt delicat perquè estàs creant eines que seran utilitzades per altres persones, fins i tot com a fonament per a continuar investigant més. Imagina’t que un d’aquests articles que estàs usant com a referència, com a base per a la tesi de doctorat, tinguera problemes d’ètica i siga producte de dades manipulades o inventades. El cost que això té per a la comunitat científica, i en general per a la societat que la finança, és desorbitant. Un «ADN» ètic profundament arrelat en el científic és important, perquè fer ciència implica una enorme responsabilitat. El mètode científic aplicat de manera ètica genera coneixement sòlid, replicable i útil per a la comunitat científica i per a la societat, que amb els seus impostos finança la investigació. En canvi, aplicat amb trampes, pot generar molts problemes. Pren el camp de la medicina, on hi ha molts casos de faltes ètiques greus, d’invenció o de manipulació de la informació sobre càncer, per exemple. Imagina’t el que això implica!

Llig l’entrevista completa al web de Mètode

Angelo Fasce, filòsof de la ciència amb formació en neurociència.

Què és Mètode?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any