Per parlar dels ribosomes, Ada Yonath utilitza una metàfora habitual però ben esclaridora: els defineix com a fàbriques universals que produeixen proteïnes mitjançant la descodificació del material genètic present a totes les cèl·lules vives. Diferents tipus d’aminoàcids arriben a la fàbrica transportats en camions amb matrícula ARNt (és a dir, l’ARN de transferència), d’on surten connectats a una cadena de proteïnes nova de trinca, l’estructura de la qual ve determinada per l’ARNm o ARN missatger. Els camions marxen de nou a per més aminoàcids i la maquinària (que desenvolupa una de les funcions clau per al funcionament d’un organisme viu) comença de nou.

Filla d’una família humil arribada en 1933 a l’encara Mandat Britànic de Palestina, Ada Yonath va créixer a Jerusalem amb pocs recursos per a l’estudi però una gran curiositat pel món que l’envoltava. Durant la seua infància, algun experiment va culminar en incendi o fins i tot en braç trencat, però va ser a l’institut on la seua intel·ligència va cridar l’atenció del director, que va oferirli no pagar matrícula a canvi de tutoritzar altres estudiants. A la Universitat Hebrea de Jerusalem va estudiar química i biofísica i més tard duria a terme un doctorat en cristal·lografia de raigs X a l’Institut de Ciència Weizmann, on ha romàs vinculada fins a l’actualitat.

Per què les grans companyies farmacèutiques no inverteixen en antibiòtics?

Doncs perquè volen traure benefici. Els antibiòtics costen molt de temps de fer i després es venen només durant tres o quatre setmanes, per a infeccions o ferides. Les persones acaben el tractament després d’aquests dies, així que aporten pocs beneficis. És molt millor vendre coses per a diabètics o la hipertensió…

«La resistència als antibiòtics és un procés natural: als bacteris no els agrada morir»

Coses que la gent pren durant molt de temps…

Sí, còctels de pastilles, que poden vendre durant anys i dècades, al preu que vulguen. A les empreses, jo els dic que no els quedaran pacients vells a qui vendre aquests còctels si tothom mor abans a causa d’infeccions per a les quals no tenim antibiòtics. No els caic gaire bé.

I no pensa que són les institucions públiques les que han de representar un paper a l’hora de finançar aquesta recerca, al marge de les grans companyies?

Sí, és clar. Fa uns cinc anys, els països de la Unió Europea i d’altres, com Japó o els Estats Units, tots van decidir ja que no poden obligar les empreses a fer-ho. Així que ara hi ha més recerca. Però les empreses privades… [remena el cap]. Algunes menudes fan alguna cosa, però no és suficient per al que realment es necessita. Ja entendran algun dia que d’aquí poc no hi haurà gent gran com jo [riu].

Llig l’entrevista completa al web de Mètode

Lucía Sapiña, Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Susanna Ligero, periodista, revista Mètode.

Què és Mètode?

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb