Un enterrament digne per a en Pere: “Dormir al carrer mata”

Flors, una placa amb el nom i una llauna. Arrels va acomiadar divendres al cementiri de Montjuïc de Barcelona Pere López, un home de seixanta-tres anys que vivia al carrer i a qui un equip de l’entitat feia un any i mig que acompanyava. En Pere es va morir a l’hospital poc després que membres d’Arrels l’haguessin trobat en mal estat i haguessin avisat una ambulància. “Hi acostumem a posar flors sempre i després un objecte que representi una mica la persona”, explica Aranxa Carassa, educadora social de l’equip de carrer d’Arrels. També hi han col·locat una placa identificativa. “Les persones que viuen al carrer també tenen noms, cognoms, data d’aniversari”, reivindica: “És una manera de dignificar-ne la mort.”

En Pere era una persona molt afable, molt alegre, recorda Carassa. El va conèixer fa aproximadament un any i mig i, d’ençà del primer moment, hi va establir un bon vincle. Li agradava de parlar de política i de la monarquia i, de vegades, també de la família, tot i que era un tema més difícil per a ell. Arrels el descriu també com una persona divertida, amb un gran sentit de l’humor, crític amb la societat i profundament sensible amb les injustícies.

Membres de l’equip de carrer van trobar en Pere en mal estat i van alertar els serveis d’emergències. Va ser traslladat a l’Hospital de Sant Pau, on es va morir posteriorment. Bob Walker, de l’equip de carrer de l’entitat, remarca que moltes d’aquestes persones tenen una salut de base molt fràgil, tant física com psíquica i neurològica, i sovint no poden fer el seguiment mèdic que necessitarien. “Dormir al carrer escurça la vida”, diu Walker. Segons les dades de l’entitat, l’esperança de vida de les persones sense llar és entre vint anys i vint-i-cinc inferior a la del conjunt de la població. “Al final, dormir al carrer mata.”

Viure i morir al carrer

D’ençà del començament de l’any, Arrels ha tingut coneixement de la mort de vint-i-una persones sense llar. Onze vivien al carrer en el moment de la defunció i les deu restants eren en recursos d’allotjament. De les onze que encara vivien al ras, vuit es van morir directament al carrer i les altres a l’hospital.

Només durant els mesos de juliol i agost s’han mort quatre persones que vivien al carrer a Barcelona. A banda en Pere, Arrels recorda Raúl E., de quaranta-nou anys, que tenia un estat de salut fràgil i que es va morir a l’hospital; Lauris D., de trenta-quatre anys, que es va morir el 9 d’agost en un banc al barri de les Corts, i Sergi Lluís M., de cinquanta-un any, que es va morir al carrer el 18 d’agost.

Arrels subratlla que les morts es produeixen durant tot l’any perquè els factors que deterioren la salut de les persones que viuen al ras són permanents. Els episodis de temperatures extremes, amb tot, hi afegeixen un factor de risc. L’entitat recorda que l’hivern passat un home a Badalona i un altre a Barcelona van perdre la vida els dies de més fred.

Entre els elements que perjudiquen la salut, Arrels esmenta el temps acumulat vivint al carrer, la impossibilitat de tenir cobertes les necessitats bàsiques, les agressions físiques i verbals i més situacions de risc, la manca de targeta sanitària i les experiències traumàtiques que poden haver precedit la pèrdua de l’habitatge.

A aquests factors, s’hi afegeixen les condicions climàtiques. Durant els episodis de calor augmenta el risc de cremades i insolacions i es poden agreujar les malalties cròniques. L’entitat també alerta que durant l’estiu hi ha menys recursos oberts i alguns redueixen l’horari, cosa que obliga les persones sense llar a passar encara més hores al carrer.

Més enllà del termòmetre

Davant aquesta situació, Arrels reclama mirar més enllà del termòmetre. L’entitat sosté que viure al carrer és un risc tot l’any i demana que les polítiques i els serveis de les administracions tinguin una mirada a mitjà i a llarg termini que superi els dispositius temporals que s’activen en els episodis de fred o de calor.

Entre les mesures que proposa hi ha la d’habilitar recursos d’allotjament que aportin estabilitat i permetin d’oferir un acompanyament i una atenció integrals. A curt termini, també proposa d’obrir espais nocturns i diürns de baixa exigència a cada barri, amb serveis com ara dutxes, consignes per a guardar-hi les pertinences i sales d’estar climatitzades.

Torralba explica que deixar el carrer tampoc no significa necessàriament deixar enrere les conseqüències d’haver-hi viscut durant anys. En alguns casos, és precisament quan la persona aconsegueix estabilitat residencial que torna a anar al metge i li diagnostiquen malalties que feia anys que no havien estat detectades: “Potser feia deu anys o quinze que no havien anat al metge i afloren moltes coses.”

Menys esperança de vida

Cada any, Arrels i més entitats de Barcelona fan un acte conjunt de record de les persones sense llar que s’han mort. Habitualment, explica Torralba, hi recorden una vuitantena de persones que vivien o havien viscut al carrer. L’edat mitjana en el moment de la mort oscil·la entre cinquanta-sis anys i cinquanta-vuit. “Es moren uns vint-i-cinc anys abans de mitjana que no pas la resta de gent que sí que tenim casa”, lamenta.

L’acte es fa habitualment a la plaça de la catedral de Barcelona i consisteix en un homenatge senzill de record de cadascuna de les persones amb una placa amb el nom, l’edat i la data de defunció, unes sabates i una flor. També hi ha música i es llegeixen en veu alta els noms i cognoms dels difunts. Unes tres-centes persones hi participen cada any, segons Arrels.

Evitar enterraments solitaris

L’acompanyament de l’entitat no s’acaba amb la mort. Arrels procura assistir també als enterraments de les persones amb qui ha establert un vincle i organitzar-hi un comiat amb professionals, voluntaris i més persones que les coneixien. Comparteixen anècdotes, hi poden posar música que els agradava i intenten, explica Walker, que sigui un final de vida digne i humà.

“Si no haguéssim vingut avui aquí, a en Pere l’hauríem enterrat en soledat”, diu Torralba. Arrels va començar a prestar especial atenció a aquests comiats quan, fa anys, els seus membres es van assabentar tard de la mort d’una persona a qui acompanyaven i que ja havia estat enterrada. Arran d’aquell cas, l’entitat va crear un grup específic per a vetllar per l’acompanyament fins a la mort i evitar que es repetissin enterraments sense presència de ningú.

Walker reivindica que l’objectiu és acompanyar les persones sense temporalitat, d’ençà del moment que les coneixen fins a la mort, i que aquest vincle va molt més enllà de donar resposta a necessitats materials. “No sols parlem de salut, habitatge, diners i papers. També parlem de cinema, de futbol, com amb els nostres amics o amb la família”, explica: “Al final, la intenció és humanitzar i dignificar les persones.”