26.06.2026 - 19:50
|
Actualització: 28.06.2026 - 22:38
Qui més qui menys pensa que les pensions públiques, tal com les tenim avui, no poden continuar gaire temps. El dèficit de la Seguretat Social cada any és més gran i l’hem de tapar amb diners que vénen directament del pressupost general (imposts). És cert que s’han fet retocs en el si del Pacte de Toledo, però també intuïm que no n’hi ha prou. L’envelliment de la societat avança any rere any i la relació entre els qui paguen i els qui cobren cada dia és menor. I no cal ser un economista brillant per a adonar-se que això té un límit. O augmenten els ingressos o es retallen les despeses. Així de simple. I, a més, amb un deute públic que és del 101,6% del PIB a l’estat espanyol, el govern no pot fer broma, i menys, després dels tocs que ja li ha fet repetidament la Comissió Europea.
I, ves per on, també aquí el multimilionari president dels EUA ens ha complicat, de retruc, la situació. Sí, amb els diners que haurem de gastar de més en la defensa. Hem pensat d’on sortiran? L’any passat, l’estat espanyol va augmentar d’un 50% la seva despesa militar, fins a 34.265 milions d’euros. Ho recull l’informe de l’Institut Internacional d’Estocolm per a la Recerca de la Pau (SIPRI). Segons aquest document, per primera vegada d’ençà del 1994, la partida destinada a armament supera el 2% del PIB a l’estat espanyol i arriba al 2,1%. L’OTAN ha demanat als seus membres d’arribar al 3,5%, però el president espanyol Pedro Sánchez, va dir que es podien complir els objectius fixats amb una mica més del 2%, i que Espanya tenia “flexibilitat” per a aconseguir la nova xifra. Ja veurem quant dura aquesta afirmació.
Per si de cas, l’OCDE avisava fa poc als països afectats: “L’augment de la despesa en defensa pot impulsar modestament l’activitat econòmica a curt termini, però genera una pressió fiscal addicional, i els seus efectes sobre el creixement a llarg termini són incerts. És més probable que s’obtinguin beneficis econòmics duradors si els governs duen a terme reformes estructurals més àmplies juntament amb el rearmament.” Això vol dir, ras i curt, menys diners per a l’estat del benestar.
Alemanya, el país que més vol gastar en armament, ja ha començat a fer cas a l’OCDE, tot i que tenen un endeutament molt baix, del 60% del PIB. Dimarts passat, el canceller alemany, Friedrich Merz, donava suport a l’aplicació íntegra de les reformes proposades per una comissió d’experts per a “garantir la sostenibilitat i equitat intergeneracional del sistema de pensions”, entre les quals, vincular l’edat legal de jubilació a l’esperança de vida, la qual cosa significarà elevar gradualment l’edat de retir. També es preveu d’abolir jubilacions anticipades i incorporar pensions de capitalització, canalitzades per mitjà d’un fons que invertirà en els mercats per reforçar la solvència del sistema. Aquest fons es finançarà amb els salaris (fins a un 2%) dels treballadors.
“Sense reformes, el nivell de les pensions descendiria inevitablement i les cotitzacions augmentarien. Amb aquesta reforma podem invertir aquesta tendència. A llarg termini, volem que el nivell de les pensions augmenti i que les cotitzacions disminueixin”, va dir Merz en la conferència de premsa posterior a la presentació. I va subratllar: “El sistema proposat per la Comissió compleix dos objectius: les pensions continuen essent garantides i les càrregues es distribueixen de manera equitativa entre tots els grups socials i totes les generacions.” De moment, el govern alemany té com a objectiu presentar formalment al parlament el pla de reforma integral, per al seu debat i aprovació, abans de començar l’aturada estiuenca, el 10 de juliol.
El Financial Times publicava fa pocs dies un editorial en què qüestionava la capacitat dels països europeus per a mantenir uns sistemes tan generosos de pensions. Per això, el moviment d’Alemanya pot significar un moviment molt més extens que no pas sembla ara. Aquest podria ser el primer pas cap a una “retallada en termes reals” de les pensions a escala europea. Dins Europa, l’estat espanyol pot tenir un dels problemes més grans els anys vinents.
Per això, és curiós comparar l’acció dels alemanys i la manera que tenim aquí de veure el problema. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) espanyola va constatar fa unes setmanes el compliment de la regla de despesa de pensions per part del govern, però va tornar a advertir, com en anys anteriors, que això no garantia la sostenibilitat del sistema. De moment, l’última cosa que sabem és que les pensions han assolit un nou rècord al maig, amb 14.366 milions de despesa i una nòmina mitjana de jubilació de gairebé 1.600 euros. Això significa un creixement de la despesa d’un 6,1% respecte del maig del 2025, impulsat per la revaloració i l’augment del nombre de pensionistes. Ah!, i un 60% en només set anys…
I com ho veiem, això, tots plegats? La societat està conscienciada del problema econòmic que representa la sostenibilitat del sistema de pensions, però aquesta percepció va acompanyada de la desconfiança sobre l’eficàcia de “les reformes efectuades fins ara” i de la manca de suport a possibles mesures concretes que calgués adoptar en el futur. Aquesta és la conclusió que s’extreu de l’Enquesta Funcas 2026 sobre Pensions i Educació Financera, presentada ahir.
Doncs sí, segons l’enquesta, gairebé set de cada deu persones enquestades (68%) declaren que estan “molt d’acord” o “bastant d’acord” amb l’opinió que “el pagament de les pensions es convertirà aviat en un problema important per a la nostra economia”. Per edats, al voltant de tres quartes parts entre els qui tenen de 18 anys a 45 donen suport a aquesta afirmació. La proporció es redueix al 67% en el grup dels qui tenen entre 46 anys i 60, i disminueix a poc més de la meitat (53%) entre els qui ja han complert més de seixanta anys. I quan, als qui consideren que les pensions representen un problema econòmic, se’ls pregunta pels principals perjudicats, el 70% no dubta a assenyalar “els joves”.
També s’observa un consens molt ampli quan es pregunta al grup de persones que no estan jubilades si creuen que abans que es retirin “el sistema tindrà més reformes”. El 93% contesta afirmativament, un percentatge que entre les persones de 18 anys a 45 encara augmenta alguns punts. Fins i tot, dos enquestats de cada tres més grans de seixanta anys pensen que, abans que es jubilin, assistiran a noves reformes del sistema.
En definitiva, la conclusió és que la gent està molt preocupada pel seu futur i no es refia gaire del que li diu el govern. Per una altra banda, està convençuda que hi haurà reformes, i això també els amoïna molt. Malgrat tot, és sorprenent, que, veient com van les coses, el personal sigui tan renuent a acceptar canvis. Com si pensessin que els diners de les pensions cauen del cel. No oblidem que som en un sistema de repartiment, és a dir, en un pacte intergeneracional. Allò que cotitzo avui jo, que sóc jove, és per a pagar als jubilats d’ara. A mi ja em pagaran els joves que hi hagi, quan jo sigui gran. Desconfiança en el demà? Molt probable.
Doncs bé, com apunta l’enquesta, malgrat aquesta consciència sobre el problema de la sostenibilitat de les pensions, la gent posa de manifest la manca de suport en mesures concretes, amb majories clares que s’oposen a les opcions de reforma per les quals es pregunta. Tot i que les mesures destinades a augmentar els ingressos del sistema reben més suport que no pas les que impliquen allargar la vida laboral, en tots els grups prevalen les persones en desacord amb aquests dos tipus de mesures. La que suscita un rebuig més ampli és l’elevació (progressiva) de l’edat de jubilació fins als setanta anys, a la qual en tots els grups s’oposa més del 80%, fins i tot els qui ja estan jubilats i, per tant, no es veurien afectats per aquesta mesura.
També una gran majoria (entre dues i tres quartes parts dels enquestats) rebutja la proposta d’augmentar el nombre d’anys necessaris per a accedir a una pensió contributiva, avui establert en quinze. El nivell de rebuig baixa, encara que tampoc de manera dràstica, en les altres dues mesures que proposa l’enquesta: “Introduir algun impost específic a tots els ciutadans per a pagar les pensions” i “augmentar les cotitzacions socials que paguen els treballadors i les empreses”.
En definitiva, ens fa por que arribi un dia en què no puguem cobrar pensions. Sabem que calen més diners i reformes, però, al mateix temps, no estem disposats a admetre cap mena de canvi que ens impliqui un cost present o futur. En el fons, voldríem que tot tornés enrere, i això, malauradament, no és possible. La piràmide d’edats actual s’ha invertit, i avui ja no és digna ni del seu nom. Vet-ho aquí.
