Enrique Moltó: “Hem creat un monstre: una massa forestal ingovernable”

Entrevista al doctor en geografia i professor de la Universitat d'Alacant

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
17.08.2022 - 21:40
Actualització: 17.08.2022 - 22:35

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Entre els incendis de la Vall d’Ebo, Begís i les Useres, el foc ha arrasat més de vint-i-una mil hectàrees. La magnitud de la tragèdia ha creat un debat incipient en la societat per analitzar els errors comesos que l’han facilitada. Les respostes giren entorn dels efectes del canvi climàtic, la sequera, les altes temperatures i una nul·la gestió de la superfície forestal. Enrique Moltó, doctor en geografia i professor de la Universitat d’Alacant, explica de manera didàctica les mancances dels nostres boscs. Amb els seus arguments, desmunta algunes cantarelles i dóna pistes sobre com es pot millorar l’entorn agroforestal per evitar que els incendis es propaguin.

Vèieu a venir una situació com aquesta?
—Es podia intuir. Havia afectat més unes altres parts d’Espanya i aquí ens en salvàvem. Però podia passar en qualsevol moment, perquè massa sovint ens oblidem que tractem el territori d’una manera massa uniforme. Ho dic perquè ara la moda és dir que la sequera és espantosa, però aquí no en teníem, de sequera.

—No?
—En absolut, en aquesta zona no n’hi havia. És un mantra que repetiu, i perdona que t’hi incloga, els mitjans de comunicació. Però, precisament, la zona de l’incendi ha estat de les més plujoses d’Espanya, enguany. A la Vall d’Ebo, la Vall de Laguar, bona part del Comtat, la Marina Alta i, fins i tot, alguna part de l’Alcoià, ara mateix ja hi ha plogut un 150% de la precipitació mitjana anual. Va caure sobretot entre el març i el maig. A més, no torrencial, una pluja molt ben caiguda. Fins i tot massa pluja. Va perjudicar alguns cultius, perquè les collites també pateixen per excés. I fa molta ràbia que es diga que és culpa de la sequera. Doncs no. No es pot dir que perquè no ploga al juny, juliol i agost, hi ha sequera. No és una sequera, és una situació normal en aquesta zona.

Aleshores, si la culpa no és de la sequera…
—La culpa és que en aquesta zona, quan arriba l’aire estival, que és típicament nostre, la quantitat de vegetació arbustiva i herbàcia que ha crescut arran de les pluges i que s’asseca per raons òbvies de la temperatura i de la manca de pluges es converteix en combustible. I, és clar, com que enguany ha plogut molt, hi havia més massa forestal.

Ha plogut massa, doncs?
—Si no haguera plogut en aquests mesos tal com va ploure, el combustible hauria estat menor; però, alhora, hauria estat sec molts dies abans. Per tant, la perillositat hauria durat més temps. No es pot dir que una raó o una altra ho expliquen. Són qüestions que tenen a veure amb l’ordre natural de les coses.

I el canvi climàtic? Quina culpa en té, d’aquesta situació?
—Em fa ràbia que el canvi climàtic s’haja convertit en un mantra. Quan un polític no sap què fer, li dóna la culpa al canvi climàtic; és com el déu d’ara. És per damunt de tot, té molta influència i al final tothom ho fa servir per justificar. Sí que hi ha períodes més llargs sense pluja i, quan plou, plou molt; i les temperatures de l’estiu són més altes, fet que, per descomptat, afavoreix més la sequedat dels espais forestals i els incendis. Això té una influència decisiva. Ara, si parlem de les responsabilitats que tenen tant la gestió agroforestal com el canvi climàtic en els incendis, et diria que la proporció és d’un 70%-30%. Alerta, no et negue pas el canvi climàtic. Evidentment, influeix en els incendis, perquè si l’estiu comença abans, hi ha més dies en què se superen els 30 °C i hi ha més contrastos en les precipitacions. Però explicar-ho tot a partir del canvi climàtic… No és així. Un altre aspecte és allò que fa home i com hi intervé.

S’hauria d’haver intervingut netejant els boscs quan tocava?
—Sí, però, és clar, quan hauríem d’haver intervingut? Ara, a la primavera? No, la intervenció és molt més estructural. És a dir, no s’hi val a dir que els incendis s’han d’apagar a l’hivern.

Què ho fa?
—Ara hi ha un poc l’obsessió de netejar el bosc. I què vol dir? Que no hi haja arbustos ni herbes? És un clima mediterrani. Els incendis s’apaguen amb planificació. És clar que les brigades forestals que es dediquen a la primavera a netejar espais perquè no tinguen excés de combustible són un element positiu. El problema és que de manera estructural hem creat un monstre: una massa forestal ingovernable. Has de pensar que, fa dècades, la serra era molt més treballada. És un fet. Des del punt de vista de la ramaderia, de la pastura i de l’agricultura. Pensa que moltes de les zones cremades són bancals abandonats. I són zones molt propícies als incendis, precisament perquè abans s’hi cultivava i ara hi creix més vegetació. Abans, en aquest paisatge, hi havia intercalats trossos de serra amb espais de cultiu. Això feia que, quan hi havia un foc, s’aturava quan arribava al cultiu. I ara, quan el foc agafa, ho arrasa tot.

Hem abandonat el territori.
—L’abandonament de l’activitat agrària en aquestes zones és del 90%-95%. Des de fa temps, l’espai mediterrani ja no és un espai natural. Són espais fets servir per l’home des de fa segles. L’home ha creat aquests boscos i paisatges perquè els ha cultivat, els ha abancalat, ha intercalat explotació forestal amb explotació ramadera. L’home ha desestabilitzat la natura i ens pensem que, quan deixa d’intervenir-hi, la natura torna al seu lloc. I el procés no es fa igual a la inversa. Una volta ha estat intervingut, solament l’home pot mantenir-ho. La qüestió ara no és la sobreexplotació, sinó l’abandonament de l’activitat que s’hi feia. S’ha convertit en un espai que no s’explota.

I com revertim la situació?
—De moment em quedaria satisfet amb no desaparèixer més ni perdre més activitat agrícola. Aturem la sagnia i després anem recuperant coses. L’agricultura i la ramaderia de secà tenen una rendibilitat horrible; no són sostenibles. Fer un quilogram d’olives en aquesta orografia és molt més car que no en un camp en què pot passar una màquina; i amb el regadiu passa igual. I com ho aconseguim de compensar? Amb subvencions públiques. I amb la ramaderia, igual. La gent, quan va a comprar, vol quedar-se la carn més barata. Per això, si volem més ramaderia extensiva, hem de subvencionar-la. Així de clar. No aconseguirem que s’hi dedique més gent amb la idea de mercat. Tinc clar que hi ha d’haver llocs on es pague per cultivar-hi. Què és més car, el que ens gastem en extinció forestal o a subvencionar aquella gent que vol mantenir la terra?

Suposo que hi ha gent de ciutat que no vol pensar que s’ha de pagar per cultivar.
—Sí, efectivament. És una visió urbanita i egoista. És millor explicar-ho. Però la teoria d’enfrontar camp i ciutat no em sembla una bona idea, perquè és perillós i hi ha certs partits que se n’aprofiten. Cal sumar esforços i fer una feina didàctica. Sóc en un projecte de divulgació gastronòmica i prove de fer valdre el paisatge agrícola perquè la gent ho aprecie i sàpiga que la manera de mantenir-lo és pagar un preu just per a allò que consumeix. No dic que siga la solució, però necessitem un debat i implicar-hi la gent que viu als pobles, la que hi va, professionals d’àrees diverses i, òbviament, la classe política.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes