L'historiador Enric Pujol, la setmana passada a Barcelona (Foto: Oriol Bäbler)

Del president Josep Tarradellas (1899-1988), en coneixem sobretot els detalls del retorn. En canvi, pocs coneixen l’obra del seu govern, que va durar tres anys (1977-1980). Aquest buit, l’omple ara el llibre Josep Tarradellas, president de la Generalitat restablerta (1977-1980) (Edicions Dau), sisè que li dedica l’editorial. Aquest govern poc estudiat va aconseguir, per exemple, que el català fos vehicular a l’escola, i no pas els posteriors governs Pujol. També és el govern que estableix el mapa sanitari que tenim actualment. VilaWeb n’ha entrevistat l’autor, l’historiador Enric Pujol (1960) per a parlar del seu llibre i les sorpreses que ha tingut fent-lo.

Quina sorpresa heu tingut fent aquest llibre?
—Una de les grans sorpreses és que no hi havia estudis històrics. Ningú no ha analitzat aquest primer govern. Tothom parla del retorn i després saltem al govern Pujol. Allà al mig hi ha aquest govern, que sembla que no compti. Ningú no l’havia estudiat. Només hi ha un llibre que m’ha servit de guia, les memòries de Josep Maria Bricall, home de confiança de Tarradellas. Font fantàstica, que m’ha servit d’esquelet. Després també hem fet entrevistes als membres del govern que encara són vius, com Josep Maria Bricall mateix, Ramon Espasa, Josep Maria Traginer, Narcís Serra, Lluís Armet. I hem pogut disposar de documentació oficial, que ningú no s’havia mirat tampoc. Serà l’embrió d’allò que vindrà després. Tothom hauria d’analitzar això.

Per exemple, la política lingüística. La comencen ells, i no pas Jordi Pujol, contra el tòpic.
—Això s’aconseguirà molt aviat, de seguida, perquè Madrid vol mostrar voluntat. La llengua era una de les grans reivindicacions de país. També de castellanoparlants. Realment el català havia patit moltíssim, i hi havia hagut un intent de genocidi per part del franquisme. I li va costar molt de recuperar-se mínimament. Els mateixos catalanoparlants no el sabien fora d’una petita minoria. Tot allò aconseguit de l’escola en català ve d’aquells moments. Com ara, català llengua vehicular. Hi havia el Pi Sunyer, que ho va portar molt bé a la negociació. Això era un tema que no s’havia aconseguit ni a l’època republicana. A la República depenia tot de Madrid. I ara no. És una de les grans conquestes importants i que es consolidarà amb l’estatut. Tarradellas en sabia. En sabia molt. Cada vegada que aconseguia una cosa deia ‘Visca Catalunya i Viva España!’ Els marcava un gol i després els calmava. Ara, també hi ha l’altra cara de la moneda, regressió respecte de l’any 1932 i la República.

Com ara?
—Tres aspectes. Primer, abans la Generalitat podia nomenar els jutges i ara no. Us imagineu que hauria volgut dir, ara, això? A la República teníem Tribunal cassació, d’última instància. No era una delegació de Madrid. A l’Autonomia tenim l’executiu i el legislatiu, però no el judicial. Ens falta una pota substantiva. Això és molt important. Segon, els municipis encara avui depenen de Madrid. No hi ha llei municipal. Qui convoca les eleccions municipals? Madrid. La República era més avançada que l’Autonomia. I finalment, l’ordre públic. L’any 1932 depenia de la Generalitat, Guàrdia Civil i militars inclosos.

Militars? No els nomenava pas, la Generalitat.
—No. Hi va haver-hi els fets del sis d’octubre. Ho sé. Però tenies competències de l’ordre públic, que afectaven els militars. En el cas de la Guàrdia civil, era molt clara la dependència.

El govern Tarradellas era unitari. Com aconsegueix la unitat entre els partits?
—Faran una solució salomònica. Dos blocs. Consellers polítics, representants de tots els partits i uns consellers executius, amb cartera: Sanitat, Educació, Cultura i Obres Públiques. La unitat es va aconseguir amb aquesta fórmula. I qui lligava la maionesa era Tarradellas i el seu partit, diguem, Federic Rahola, Manuel Ortínez i Bricall. És, fins a dia d’avui, l’únic govern unitari que hi ha hagut.

Una altra gran obra de govern dieu que és la sanitat.
—Aconseguiran de construir el mapa sanitari de Catalunya, de disseny molt concret i amb criteri. Com en educació, això marcarà tota la política catalana posterior i no únicament. Els tècnics que el van fer, Madrid va demanar que els ajudés i el ministre Ernest Lluch se’ls emporta. Tarradellas en tres anys basteix estructures de govern. Els consellers passen de ser ells i una persona que els ajuda a tenir edificis sencers i personal. Passen de ser un govern del no-res a ser un senyor govern.

Potser hauríeu d’enviar el llibre a Puigdemont.
—Ja ho he fet.

Un clàssic: les pressions dels partits per a liquidar Tarradellas, tot i els èxits.
—Els partits havien de reconèixer la preeminència de Tarradellas malgrat ells mateixos. I sempre pressionaran per avançar el procés, que hi hagi eleccions, i liquidar Tarradellas.

Per què?
—Per poder manar ells. Tots pensen que manaran després de les eleccions. Pujol s’ho pensa, els socialistes s’ho pensen, el PSUC s’ho pensa. Per tant, tots empenyen. Els més fidels seran Heribert Barrera i ERC, per tradició i afinitat ideològica. La resta el vol fer saltar. I en aquest voler-lo fer saltar, sembla que els parlamentaris catalans posaran una clàusula segons la qual el president de la Generalitat ha de ser diputat. Al congrés de Madrid no passa. Al Parlament de Catalunya sí. I això es ratificarà via estatut. Si Tarradellas volia ser president, s’havia de presentar a les eleccions.

I per què no s’hi va presentar?
—Bona pregunta. Ell només es podia presentar amb una fórmula en què hi hagués tots els partits. Però estaven barallats tots entre ells. Impossible. Ortínez, veient-ho, volia que Tarradellas fes un partit a la seva mida i s’hi presentés, com de Gaulle. Tarradellas no va voler.

Per què?
—Perquè havia fet bandera de la unitat. Per no contradir-se. I després, l’edat. Era molt gran. Vuitanta i no sé quants anys.

Tarradellas es va fer seus els militars espanyols. Com ho va aconseguir?
—Els militars eren el factor desestabilitzador principal, com es va demostrar quan ell plega el 1981, amb el cop d’estat. Són el gran poder fàctic. Els militars aniran essent seduïts progressivament per Tarradellas, per relacions personals però també perquè hi havia violència política (la pacífica transició espanyola és un mite, hi ha uns cent morts l’any) i Tarradellas condemna el terrorisme de manera molt nítida, el de totes bandes, però el d’ETA també, cosa que en aquell moment no tothom feia. I això, els militars ho veuran. Per últim també ajudarà els militars, amb ajuts a vídues. Farà política en aquest sentit.

Tarradellas com va viure la redacció de l’estatut?
—A Tarradellas li sembla molt curt, l’estatut, per això dèiem abans, quant a Justícia, ordre públic i llei municipal. I en farà moltes crítiques. S’autoexclourà de la decisió de l’estatut perquè el van excloure de la redacció de la Constitució. Però, a ell, l’aparten. I posen la clàusula que no el deixava ser president si no era diputat.

Qui l’en aparta?
—Els ponents de la Constitució, Miquel Roca i Solé Tura, i ell es planteja de no votar l’estatut. Els seus col·laboradors diran de fer una campanya en contra, pel no. I ell al final dirà que no, que no farà la campanya en contra però que personalment no el votarà, com a actitud, i que no farà tampoc campanya a favor.

I al final?
—Al final hi vota i fa campanya a favor. Els índexs de gent que no vota l’estatut s’han atribuït sempre a la immigració espanyola, a gent que no se’l veia propi. Passa que també hi havia gent crítica, com Tarradellas. Els seus col·laboradors veuen que hi ha descontentament i que ell podria guanyar. Però ell no vol

Què més hi afegiríeu?
—La dimensió simbòlica. Es fan restitucions simbòliques del funcionariat dels anys trenta. Reconeixements i pagaments. Es restablirà un imaginari: L’Onze de Setembre ja no serà organitzat per la societat civil, es començarà a reconèixer Companys i a moltes figures vives: Espriu, Josep Pla, Miró. Aquest és un altre dels aspectes del govern Tarradellas.

 

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb