En tota llengua, i per a cada parlant, hi ha paraules que fan molta ràbia. Cadascú té les seves preferides, però són poques les persones que hi han dedicat un temps de reflexió. Enric Gomà (Barcelona, 1963) acaba de publicar Control de plagues, un llibre que porta l’explícit subtítol de 92 paraules catalanes per fumigar. L’ha publicat a Pòrtic amb dibuixos de Marc Torrent.  Amb el llibre, vol recuperar mots perfectament correctes i normals del dialecte barceloní que han estat substituïts per uns altres que també són correctes però que en molts casos són calcs del castellà, substitucions dialectals o ultracorreccions que xoquen quan s’empren en el dia a dia.

‘Pretenia que ens adonéssim que hem canviat el lèxic per expressions que no són correctes en el context de l’ús que han de tenir. És a dir, poden ser paraules perfectament acceptades i que apareixen al diccionari, però que en la parla normal grinyolen. En tinc una llista que passa de les 300 i vaig triar les 92 que donaven joc, que són les més flagrants i que feia temps que portava de cap.’

Gomà explica que aquestes paraules que ell proposa de fumigar han envaït la llengua dels parlants. ‘En el 98%  dels casos trobem aquests usos contaminats en la llengua col·loquial, la que no serveix per fer discursos, la que fem servir per a anar a comprar cremalleres, per a renyar el fill o per a anar a comprar. És aquesta la llengua que ha patit una mena de mutació lèxica que en molts casos no és justificable.’ Segons l’autor de Control de plagues ‘ara tenim la mania de voler parlar el màxim de bé i de genuí possible i en aquesta recerca hem fet disbarats ben grans, perquè no cal tornar a l’estat dels avis i dels seus nombrosos barbarismes, basta el sentit comú’.

En el pròleg, Gomà reconeix deutes amb obres com El bilingüisme mata, de Pau Vidal, i afirma que ‘per desgràcia el lèxic català gairebé sempre gira en una mateixa direcció, com uns cavallets de fira: la del calc i l’empobriment. Els asseguro que no sóc apocalíptic, sinó només descriptiu i, vull creure-ho, propositiu.’

És en aquest sentit que ens explica: ‘Crec que amb llibres com el meu és força complicat influir en la societat, però sí que voldria influir en els catalans que escriuen als mitjans de comunicació. Això hauria de ser menys complicat i en canvi el resultat és exponencial.  Escriure és triar acuradament cada paraula, o hauria de ser això, i que aquesta sigui a la vegada expressiva, i natural i orgànica. El senyor que repara cotxes parla com li va bé, però qui escriu per a un programa de ràdio l’hem d’influir, perquè el seu producte està pensat per a tots, el que escrius pot arribar a 400.000 o 800.000 persones i es pot influir en com parlen.’

Per això Gomà recupera el concepte del català normal i explica en el pròleg que ‘seria aquell que reconeixem com a comú, corrent, espontani, freqüent, sense afectacions innecessàries, pedants, rebuscades. És el català que en termes acientífics es coneix com el català de tota la vida. El dels pares i els oncles, el de la infantesa i la joventut, el d’abans de TV3, dels Jocs Olímpics, del concert de Bruce Springsteen’.

I posa un exemple: ‘Vaig escriure una sèrie per a TV3 i vaig posar que la gent tenia maldecaps i no problemes. Així és com ho hem dit sempre de forma col·loquial. Aquella sèrie la va veure molta gent i potser vaig influir en la recuperació de la paraula. Per tant, si influeixo en els redactors i els guionistes i a partir d’aquí ells fan la feina i ho escampen, ja n’estic prou content.’

Per a Gomà, ‘la llengua canvia contínuament i, com a filòlegs o com a parlants encuriosits, ens hem de preguntar per què canvia i per quines pressions. Hi ha una carta de Joan Coromines a Joan Sales del 1959 en què li demana, com ho dèiem, això, abans de la guerra? Doncs jo també en pregunto com ho dèiem abans. Tinc 54 anys i m’ho pregunto sovint. Per exemple, per què diem assolir si sempre havíem dit aconseguir? Doncs és una hipercorrecció dels anys vuitanta que va fer forat i ara te la trobes a tot arreu’.

L’autor de Control de plagues explica que ‘en trenta anys, el català ha canviat força pels mitjans de comunicació que han tingut un pes important. En general han fet molt bé, encara que també han provocat alguna distorsió. Hi ha hagut molts canvis molt positius i els negatius no són per culpa dels mitjans sinó per culpa dels catalans. Ens han venut la idea que hem de parlar com un presentador, i és del tot absurda, aquests senyors diuen finalitzar i nosaltres no ho hem de dir, no hem de fer coses estranyes’.

És per això que el volum se centra ‘en el català natural i corrent’ de Gomà, ‘que és el barcelonès, el català que es parla des de Vilanova fins a Mataró i  Sabadell i Terrassa. El que és estrany és veure que es produeix a la vegada una barreja de dialectes, calcs del castellà i ultracorreccions, això per a mi és negatiu i és el que denuncio en el llibre. Mira, per exemple, els anys setanta, quan va morir Franco, molta gent d’aquí va començar a dir ací perquè els valencians ho deien. Però això els barcelonins no ho dèiem, com a mínim no ho hem dit mai el segle XX. I després hi ha molts de calcs del castellà que també se’ns colen a través de paraules freqüents o naturals en altres dialectes. Un exemple és la peresa, ben present a Lleida, Tortosa o Castelló, però nosaltres sempre hem dit mandra i els més joves diuen em fa pal. Molts pensaran que el que fem és una substitució dialectal, quan el que fem és un calc del castellà.’

Pel que fa a les paraules, en trobarem moltes i molt variades. Des de l’afilador, que ha substituït el tradicional esmolet, el digerir que ha substituït el pair o ultimar, que ha contaminat el bonic verb enllestir. I així fins a noranta-dues.

‘No sé si és a la teva llista de les 300 localitzades, però els darrers mesos ens hem fet un fart de donar escalf, a presos polítics, al govern a l’exili…’ ‘Ostres, aquesta no l’havia pensada, però està molt clar que ha de ser suport, hem de donar suport, res d’escalf. Veus, tothom trobaria les seves si es posés a buscar. Han de ser paraules correctes i acceptades al diccionari i sense marques dialectals, normalment són aquestes les que fan la contaminació.’

Com en tot bon llibre que parli de llengua, hi ha excepcions a la norma que el mateix Gomà ha imposat. ‘Hi ha dues excepcions no acceptades. Una, com a paraula contaminant, que és enfermetat i que a mi em fa posar malalt, i l’altra és la paraula lot, que és com hem dit tota la vida de la llanterna i que en canvi no s’ha acceptat.’

Sigui com sigui, Gomà ens proposa noranta-dues possibilitats per poder parlar un català més normal, més acostat al que havíem fet sempre. Això, és clar, si sou parlants del barceloní; si no és el cas, ja podeu buscar quina és la plaga que us afecta a vosaltres.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb