Aquests últims dies han aparegut un seguit de xifres que comencen a pesar negativament en el futur de l’economia. La caiguda de comandes industrials i el fort augment de la desocupació, tant a Catalunya com a l’estat espanyol, i la dura retallada del PMI manufacturer espanyol (l’índex de gestors de compres) a l’octubre fan preveure un últim trimestre de desacceleració més dura, malgrat la resistència que mostra el consum. I aquest canvi de l’entorn com s’assumeix en clau electoral? Doncs us diria que fatal. D’entrada, hi ha dos fets que em semblen importants. I em referiré exclusivament als partits d’àmbit estatal, que són els que tallen el bacallà al congrés espanyol.

El primer fet és que gairebé no han tocat els programes econòmics que presentaven a les eleccions del mes d’abril. I els programes no han canviat, però la situació de l’economia, sí. Recordem que llavors, a l’abril, el Banc d’Espanya acabava d’apujar la previsió de creixement del PIB per al 2019; en canvi, ara fa ben poc l’ha abaixat dràsticament, del 2,4% al 2,0%, paral·lelament amb Europa. El segon fet és més subtil i passa gairebé desapercebut: els economistes de primera fila que hi havia a l’abril han anat caient de les tribunes dels partits per motius diversos, aquests darrers mesos. I vénen temps en què caldran bons economistes per a prendre decisions.

Tenim davant, doncs, unes eleccions paradoxals. Mentre l’economia hauria de ser en un primer pla per a buscar la millor manera d’encarar la davallada del cicle, sembla que això no interessi ningú ni compti per a res. Catalunya s’ha convertit en el centre d’atenció… per a amagar als votants els problemes reals de l’economia espanyola. Com pot ser que castigar Catalunya esdevingui més important que no pas les pensions a l’hora de decidir el vot? O ‘caçar’ Puigdemont, més decisiu que no pas frenar el dèficit? O il·legalitzar referèndums, més urgent que no un nou model de finançament autonòmic? O mirar d’evitar que s’ensenyi català a l’escola, més vital que la lluita contra la pobresa?… Sí, ja ho sé, podria afegir-hi moltes més bajanades, però crec ja n’hi ha prou.

En realitat, l’economia ha estat sempre el parent pobre a totes les eleccions, però em fa l’efecte que aquesta vegada encara més. I, per acabar-ho d’adobar, quan es parla d’economia moltes vegades se solen dir disbarats. Per exemple, quan el líder de Vox va dir al debat televisiu de dilluns que les autonomies costaven 90.000 milions i va quedar tan descansat perquè es pensava que ‘afavoria’ el centralisme, cap dels presents no va dir res. Però la realitat és que les comunitats recapten 90.000 milions, no ‘costen’ aquesta xifra, que és molt diferent, oi? Què passa? No van caçar la bestiesa o no sabien ben bé com anava la cosa…? És només un exemple. Sempre he pensat que mentre no es faci estudiar economia a l’escola, com es fa amb les ciències naturals o la química, a les eleccions –o a fora– els més llestos sempre tindran la temptació d’ensarronar el personal en els aspectes econòmics. Perquè, a més, la gent no s’atura a pensar que en bona lògica hi ha promeses que no es poden complir de cap manera.

M’he dedicat a mirar els programes econòmics dels partits espanyols i us asseguro que hi ha veritables barbaritats. Proposen d’arribar a una mena de Xauxa, però sense dir-ne el cost ni d’on sortiran els calers. I si hi ha res escrit al programa, vol dir que els polítics ho deixen anar durant la campanya. Embolica que fa fort! M’esgarrifo només de pensar que la gent pugui votar perquè s’ha cregut allò que li han dit en aquest terreny. Però, de tot, allò que em fa patir més són les pensions. Recordeu que ja fa uns quants anys que arrosseguem un dèficit anual de més de 15.000 milions d’euros, que es va tapant amb crèdits que es converteixen en deute. Sens dubte, avui és el gran problema que té l’estat espanyol. I mireu com el volen resoldre –és un dir– els partits.

Comencem pel PSOE. ‘Pensions protegides cada any i per sempre’ és el títol. I explica que ‘pensions justes significa blindar a la constitució el sistema públic de pensions, abordant les reformes que en garanteixin la sostenibilitat i la suficiència, actualitzant-les d’acord amb l’IPC real i augmentant les pensions mínimes i no contributives, en atenció al diàleg social i en el marc del Pacte de Toledo. El mes de desembre vinent actualitzarem les pensions del 2020 d’acord amb l’IPC real’. Ni una paraula de què cal fer perquè siguin sostenibles. Això sí, sona molt bé al pensionista o futur jubilat que ho senti.

Ara el PP. Assegura que les pensions han de mantenir el poder adquisitiu. Recordem que, amb Rajoy, van abaixar el creixement al 0,25% anual. Però ara diuen: ‘La revaloració tindrà en compte tant l’IPC com altres indicadors que garanteixin el compliment simultani dels principis de manteniment del poder adquisitiu i sostenibilitat.’ Sembla que han oblidat, doncs, allò que havien explicat i raonat fa pocs anys. Però el fet més important és que ara també sona molt bé.

I anem cap a Unides Podem, que, com a bon partit d’esquerres, és el més generós. ‘Incrementarem les pensions mínimes –diuen– i les no contributives. Apujarem també les pensions de viduïtat i elevarem de manera immediata les pensions mínimes a partir de 750 euros. Les persones que arribin a l’edat de jubilació podran triar lliurement els anys de còmput per al càlcul de les seves pensions entre tots els de la seva vida laboral. Les persones que hagin cotitzat almenys 35 anys podran jubilar-se anticipadament sense penalització en les pensions.’ Està molt bé. Però com es finançarà aquesta millora? Ho expliquen. A part la creació neta d’ocupació i, per tant, d’ingressos, ‘revisarem l’actual sistema de reduccions de quotes a la Seguretat Social i de bonificacions. Eliminarem, a més, els topalls de cotització, de manera que els qui tinguin salaris molt alts cotitzin més, a més dels beneficis fiscals per a les inversions en plans de pensions privats’. Què cal dir? Doncs que l’augment d’ocupació veurem com evoluciona, que l’augment de topalls cal veure com es fa i quant a eliminar els beneficis fiscals als plans privats, anem malament, perquè ja no en tenen…

Vox diu que les pensions contributives seran exemptes en l’IRPF, no per doble tributació, ‘sinó per justícia amb els que han tributat durant tota la seva vida laboral’. I tenen una diferència clara amb els altres. Parlen d’un nou model per a les pensions (mixt de capitalització i repartiment). ‘Un sistema que es basi en la solidaritat: garantint una pensió mínima que es revalori amb el cost de la vida i amb la propietat: assegurant el dret dels ciutadans a disposar d’estalvis propis en acabar la seva vida laboral que complementin les pensions mínimes.’ Un sistema que segueix la tendència de les reformes d’Europa, però que en el programa es limita a proposar sense definir cap mena d’afegitó.

I queda Ciutadans, que no vol ser menys generós que els altres. Comença afirmant: ‘Garantirem el poder adquisitiu de les pensions dels nostres pares i dels nostres fills.’ I continua: ‘Flexibilitzarem l’accés a la jubilació valorant no tan sols el temps, sinó també les quantitats cotitzades durant tota la vida laboral. Habilitarem fórmules que permetin d’avançar l’accés a la jubilació sense minva de la pensió segons el temps i les quantitats cotitzades, i reforçarem el premi que reben els qui retardin voluntàriament la jubilació. Garantirem que sigui compatible treballar i percebre el 100% de la pensió. Paral·lelament, prohibirem la jubilació forçosa tant en l’àmbit de l’ocupació privada com de l’ocupació pública.’ Ve’t aquí una altra promesa molt bona i global, però sense dir quines fórmules es faran servir.

Francament, em sembla molt agosarat i fins i tot irresponsable parlar de promeses i de garanties en el cobrament de les pensions sense especificar l’altra cara de la moneda, la menys agradable a l’orella: un canvi necessari del sistema de finançament. Només ho fa Unides Podem i sembla insuficient; Vox es limita a un desideràtum que ja s’explora a Europa. Però insisteixo que el problema el tenim des de fa molt de temps i cap govern no ha gosat fer el pas d’afrontar-lo de cara.

M’he limitat a parlar de les pensions, però podríem parlar de molts aspectes coixos… o d’aquells de què ni tan solament es parla. Realment, en vista dels programes, no crec que ningú decideixi el seu vot per les promeses econòmiques. És una pena, perquè era un bon moment per a aportar idees de canvis en aspectes clau de la nostra societat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb