«El poble s’omplia de cartells i amb la colla ens dedicàvem a pintar-los bigotis, mocs i banyes de dimoni.»

L’endemà de les eleccions sempre era dilluns. El diumenge havia acompanyat els pares a votar a la meva escola i hi havíem trobat mig poble. Les urnes eren al vestíbul de secretaria i recordo que a l’entrada, a les escales, hi havia sempre una senyora amb una carpeta fent enquestes; jo em quedava fora, jugant al pati. El primer cop que vaig votar va ser allà. Durant les dues setmanes que durava la campanya, el poble s’omplia de cartells de propaganda electoral i la colla que tornàvem de l’escola cap a casa junts ens dedicàvem a pintar-los bigotis, mocs i banyes de dimoni; de vegades ens emparràvem l’un sobre l’altre per arribar-hi, i si algun adult ens deia res arrencàvem a córrer rient com bojos. Un cop va venir Miquel Roca Junyent a fer un míting en una plaça del nucli antic, passàvem per allà just quan ell arribava i vaig ser la nena a qui donava la mà per a la foto de rigor –ell em va voler fer dos petons, però jo em vaig allunyar (ho hauria fet amb qualsevol adult desconegut) i tot va quedar en una encaixada. No recordo gaire més de les eleccions de quan era nena. Els pares seguien l’escrutini, però no els hi anava gaire la vida; no en parlaven gaire, de política. 

L’endemà de les eleccions ara també és dilluns, i costa llevar-se perquè et quedes a veure sondeig, escrutini i primeres declaracions i ho segueixes per les xarxes i rondines i ponderes i sentencies mentre tot està en calent. A les filles també els costa sortir del llit perquè van estar veient el repartiment d’escons encuriosides. Vaig votar amb una d’elles mirant de prop els sobres i els papers que agafava, les creus que feia, i per què i com i ara què passarà i un munt de preguntes més entrant i sortint del col·legi electoral. Tota la campanya sentint-nos parlar de política, tot l’any, tota la vida. El juliol del 2010 tenien nou mesos i van anar a la seva primera manifestació, i no hem parat des de llavors. Van viure l’1 d’octubre amb vuit anys i no se’ls va escapar cap detall, sobretot dels cops i els desperfectes que va rebre la seva escola per part de la policia nacional. Estan al dia de tot gràcies a l’’Info K’, a la seva curiositat i a la nostra dèria d’anar-les tenint al corrent de tot el que passa i poden entendre. 

Jo no vaig anar mai a cap manifestació amb els pares; la primera vegada va ser en l’època universitària, amb els companys, que vam fer vaga per solidaritzar-nos amb Chiapas i vam ocupar la plaça de la Universitat, la mateixa plaça on fa uns dies les meves filles van assistir a una assemblea dels acampats per tornar cap a casa amb més preguntes. A l’escola, si amb algun company parlàvem de les eleccions, era per fer conya sobre Pujol o Felipe González i para de comptar. A l’institut vaig començar a prendre consciència que la meva cultura, la catalana, no vivia una situació de normalitat i el primer cop que vaig sentir a parlar d’independentisme va ser poc abans de fer-ne divuit i confesso que se’m va obrir un món, que vaig tornar a casa esverada i carregada d’ideals, vaig seure al costat de la butaca del pare llegint el diari abans de sopar i li vaig clavar un rotllo sobre tot el que creia que necessitava el nostre país; a ell, ja de tornada de tot, li va sonar a conte de fades, em va escoltar però sense amagar-me que allò ho veia molt impossible —l’octubre de 2017 va anar a votar que sí amb una salut delicada i una desconfiança de ferro, hi va haver d’anar dues vegades per aconseguir-ho, el carrer feia pujada, hi havia molta cua, el van deixar passar i va votar que sí. De petita jo no sabia mai què votaven els pares, ni els avis. No sentia que en parlessin, o en parlaven quan jo no hi era. 

En canvi, les meves filles no solament saben què votem son pare i jo, sinó que l’endemà de les eleccions que sempre és dilluns, a l’hora del pati, queden amb els seus amics més propers, amb els que van a totes les manifestacions, i comenten l’escrutini i el que han votat els pares –perquè tots saben què han votat. Aquest dilluns seien en un racó comentant-ho i un nen va passar pel seu costat, els va sentir i els va dir que els seus pares havien votat el ‘partit’ dels cinquanta-dos escons –ell en va dir el nom i fins i tot el va victorejar amb entusiasme–, i tots es van quedar parats, sobretot perquè aquesta família és de fora i no entenien que votessin un ‘partit’ que si guanyés les eleccions els fotria fora del país. Em vaig adonar, llavors, que no els havia passat pel cap que podien estar envoltats de gent que votava l’opció contrària de la nostra, la més contrària de totes, i que això havia obert una nova finestra de reflexió dins dels seus caps de deu anys. No n’hem parlat més des de dilluns, però estic convençuda que això els ha quedat a dins i tard o d’hora vindran noves preguntes, nous dubtes, que intentarem resoldre junts si es pot. 

De vegades penso que estan sobreinformades –com nosaltres, però som adults–, que jo era molt més feliç vivint desconnectada de la realitat ‘dels grans’, però llavors les sento parlar, m’adono de la consciència que tenen que aquella realitat també és la seva i que elles també volen canviar-la i em convenço que aquesta sobreexposició a la política que viuen els nens d’ara –no tots, ja ho sé– si es gestiona bé i se’ls ajuda a destriar i, sobretot, a desconnectar-ne de tant en tant, pot ser el germen del que vindrà, un bon germen, d’aquest endemà que tornarà a ser dilluns, el dia que més costa, quan tot està per fer i… s’ha de fer tan bé com es pugui, pels que vénen darrere, pels que d’aquí a pocs anys han de poder votar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb