En memòria d’Isabel-Clara Simó: no ens fareu espanyols

Vaig descobrir el pensament polític d’Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, 1943) a través d’un assaig que l’any 2000 l’editorial Columna va publicar sota el títol Carta al meu nét. Escrits sobre nacionalisme. El seu nom sempre m’havia ressonat al voltant d’aquella generació d’escriptors en llengua catalana –Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Montserrat Roig…– que, als anys setanta en endavant, havien entomat el relleu d’aquells mestres, Pedrolo, Capmany, Fuster…, que havien sobreviscut a la postguerra per salvar-nos (a tots) els mots, que deia l’Espriu.

L’assaig que Isabel-Clara Simó va escriure per a un nét hipotètic i que jo vaig llegir vint-i-tres anys més tard era un recull d’idees per a explicar-nos a tots els catalans que, fins i tot en els contextos més adversos, cada generació dels nostres ha trobat les maneres d’adquirir consciència de la nostra identitat i n’ha entomat el compromís de transmetre-la a les següents generacions. Per a mi va ser també la porta d’entrada al món polític i radicalment compromès amb la llengua i el país de qui ha estat una de les peces clau del catalanisme polític, cultural i literari contemporani. 

Després d’això vaig saber que era llicenciada en periodisme i doctora en filologia romànica per la Universitat de València; que va ser professora a Bunyol (País Valencià) i després a Figueres i a Barcelona, fins que l’any 1972 va entomar la direcció de la revista Canigó; i que des d’aquell moment i fins pràcticament el dia de la seva mort, l’any 2020, va participar activament en la vida pública i política del país, amb una veu desacomplexadament feminista i independentista. 

Amb tot, sent l’autora d’una cinquantena de títols de narrativa, teatre i poesia, havent estat guardonada amb els premis més prestigiosos del país, tenint traduccions a nou llengües europees i sent considerada com una de les escriptores catalanes modernes més importants, l’alcalde de l’Ajuntament l’Alcúdia de Crespins (Costera), Francisco Javier Sicluna, del Partit Popular, ha considerat que Isabel-Clara Simó no té mèrits perquè l’institut del poble porti el seu nom i ha instigat una consulta popular per esborrar-lo.  

En el terreny de la batalla cultural, se m’ocorren poques mostres més evidents del que vol dir ser un país ocupat. I, per bé que les astracanades dels neofranquistes ja ens hi tenen acostumats, especialment al País Valencià, els catalans de la resta dels Països Catalans tenim l’obligació política i moral, i més en plena borratxera de nacionalisme banal futboler, d’entendre cada atac concret de l’espanyolisme com una mostra més de la guerra general que els espanyols porten a terme en contra nostre, des del 18 de juliol de 1936. 

Isabel-Clara Simó va conèixer la realitat del seu país, els Països Catalans, la seva llengua i la seva cultura perquè Joan Fuster va estar disposat a rebre les bombes dels feixistes espanyols a casa seva. Des de llavors, l’escriptora alcoiana va consagrar la seva vida als drets i les llibertats del país sencer; per això va dedicar la seva vida a la docència, a l’escriptura i a la política de partit. Sense ella, tots nosaltres seríem una mica més orfes i la cultura catalana una mica més pobra i covarda. Que és com ens volen fer viure els espanyols: pobres, porucs i de genolls. És per això que volen esborrar-la de la memòria dels nostres adolescents. 

En l’assaig que va escriure per al seu futur nét, Simó va situar les bases d’un pensament obertament anticolonial en clau catalana. Ens va explicar per què calia remetre’ns sempre a una injustícia militar i bèl·lica a l’hora de parlar de la presència de la llengua castellana als Països Catalans, ens va fer entendre que l’autoodi lingüístic, nacional, identitari és el resultat d’un menyspreu sistemàtic per fer-nos sentir inferiors i trinxar-nos l’autoestima col·lectiva. I a les matriotes ens va recordar que la causa “de les dones és internacional, perquè de dones n’hi ha a tot arreu, afortunadament. I quan protestes per discriminació de gènere, t’entenen fins als antípodes, [però] la causa catalana només ens afecta a nosaltres”. En definitiva, ens va donar les eines perquè a cada embat amb què els espanyols vulguin esborrar qui som i d’on venim, la nostra passa endavant sigui més ferma, perquè a cada intent d’Espanya per esborrar-nos els referents tinguem la valentia d’inaugurar tres instituts, quatre biblioteques i dues places més amb el seu nom. No ens fareu espanyols.