No és igual “tornar-ne” que “tornar-hi”

Una de les errades que costen més de desterrar en l’ús dels pronoms febles és la confusió entre en i hi quan substitueixen un complement introduït per preposició. No és pas una errada insignificant: de vegades el pronom és l’única peça que ens indica quina relació sintàctica hi ha entre el verb, el nom o l’adjectiu i el complement que hem omès. Per això, si canviem en per hi, o hi per en, pot passar que no diguem allò que volem dir. La frase del títol n’és un exemple clar. Si dic “En vaig tornar a les quatre”, indico que a les quatre vaig tornar d’un lloc. En canvi, si dic “Hi vaig tornar a les quatre” assenyalo que a les quatre vaig tornar a un lloc.

La regla general és clara: els complements introduïts per la preposició de es pronominalitzen amb en; els complements introduïts per les altres preposicions –sobretot a, en i amb– es pronominalitzen amb hi. Dit més curt: de demana en; la resta, hi.

Vegem-ho amb verbs o locucions verbals. El complement de “formar part” no se substitueix amb hi, perquè aquest complement és introduït per de. Per tant, no direm: 

⛔️ Us convidem a formar-hi part

sinó:

✅Us convidem a formar-ne part

Amb la locució “formar part”, el pronom en substitueix “del grup”, “de l’entitat”, “del projecte”… 

D’una manera semblant, “desfer-se d’una nosa” (o d’una obligació, o d’algú) demana en: 

✅Se’n volia desfer, d’aquella càrrega.

I no pas: 

⛔️ S’hi volia desfer, d’aquella càrrega.

En canvi, “fer referència” va amb el pronom hi, perquè no fem referència d’una cosa, sinó a una cosa. 

✅Es permeté el luxe de fer-hi una referència subtil.

⛔️ Es permeté el luxe de fer-ne una referència subtil.

Això mateix passa quan parlem de donar accés a un document. 

✅ Ja t’hi he donat accés.

⛔️ Ja te n’he donat accés.

Un altre cas que tot sovint veiem o sentim mal resolt: “donar importància”. Donem importància a una notícia, a una filtració o a una declaració:

✅El president hi ha donat importància.

⛔️ El president n’ha donat importància.

Aquesta regla també funciona quan el complement depèn d’un adjectiu o d’un nom, no tan sols d’un verb o una locució verbal. Si diem que algú “és partidari” d’una mesura, la preposició que hi correspon és de i el pronom és en: 

És partidari de l’aplicació de la llei → ✅ N’és partidari. ⛔️ Hi és partidari.

Tanmateix, si diem que algú “és contrari” a una mesura, la preposició és a i el pronom és hi: 

És contrari a les noves mesures → ✅ Hi és contrari. ⛔️ N’és contrari.

Massa sovint sentim frases com ara aquesta: 

⛔️ En totes dues llistes hi ha veus que en són partidàries i veus que en són contràries.

És a dir, fem servir el mateix pronom (en) per a dues construccions diferents, introduïdes amb preposicions diferents. Caldria escriure: 

✅ Hi ha veus que en són partidàries i veus que hi són contràries.

Com passava amb la frase del títol, si cometem errades en l’ús dels pronoms en i hi és probable que no ens entenguin o que ens entenguin malament. Per exemple, “la gent no hi estava contenta” vol dir que la gent no estava contenta “en aquell lloc” o “en aquella situació”: “A l’empresa, la gent no hi estava contenta.” Però en general, si parlem de la causa de la satisfacció o la insatisfacció, fem servir la preposició de: estem contents d’una decisió, d’un resultat, d’un governant… De manera que la frase “Era un mal polític. La gent no hi estava contenta” ens hauria de fer arrufar el nas. Si volem dir que la gent no està contenta del polític, direm “no n’estava contenta”.

Així mateix, un verb tan versàtil com fer és normal que pugui anar seguit de preposicions diferents i, doncs, que dugui complements susceptibles d’ésser substituïts per en o hi. “Què en farem?” i “Què hi farem”, per exemple, són frases possibles, totes dues, per bé que no les podem emprar indistintament, sinó segons què vulguem dir. Imaginem-nos això: 

⛔️ Tothom ha parlat de les desgràcies que s’han esdevingut darrerament, però els qui haurien pogut fer-ne alguna cosa no han mogut ni un dit.

És un cas clar de confusió. Hem d’entendre que diem “els qui haurien pogut fer alguna cosa en allò (en la previsió de la desgràcia, en la coordinació de l’emergència, en l’ajut als damnificats…)”. Per tant, seria 

✅ …però els qui haurien pogut fer-hi alguna cosa no han mogut ni un dit.

En canvi, “No sé si en podré fer res” seria adient en aquest context: 

✅ M’han regalat tot d’eines de fuster, però no sé si en podré fer res (de les eines). 

Igualment, és inadequada la frase “Obren la porta a incorporar-ne més actors”, si parlem d’incorporar més actors a un pacte, a un projecte o a una negociació; en aquest cas hem de dir: 

✅ Obren la porta a incorporar-hi més actors

La frase amb en tan sols seria natural si volguéssim dir “incorporar més actors d’un conjunt”; per exemple, “El director de l’obra va contractar dos actors d’aquella companyia i al cap d’un any va decidir d’incorporar-ne més actors” (així i tot, seria una redacció un pèl forçada). 

Resumint, en i hi no són bescanviables ni decoratius. Són pronoms que tenen relació amb la preposició del complement que substitueixen. Quan aquesta preposició és de, el pronom que hi correspon és en. Quan és una altra, el pronom substitut és hi.