25.06.2026 - 21:40
Oriol Junqueras es va manifestar ahir d’una manera molt agra contra la proposta de Junts perquè Pedro Sánchez dimitís i s’investís un nou president del govern espanyol sense haver de passar per les urnes i, doncs, sense asfaltar el camí a l’extrema dreta. Això que els periodistes hem començat a anomenar la “via Starmer”.
El president d’ERC –cite exactament les paraules difoses per l’agència Europa Press– va dir que els ciutadans esperaven solucions i no espectacles, “declaracions i contradeclaracions que no servien de res”, i va criticar les desqualificacions entre representants polítics: “Les famílies no viuen de discursos, ni de declaracions, contradeclaracions, titulars i faltes de respecte dels uns als altres. Ja n’hi ha prou. Que es posin a treballar d’una vegada, com fem nosaltres.”
La proposta de Junts –Míriam Nogueras la detalla en aquesta entrevista que publiquem avui a VilaWeb– es pot discutir, evidentment. Es pot replicar. I no cal adoptar-la necessàriament. Però això és una cosa i una altra de ben diferent és l’actitud de Junqueras d’ahir.
Perquè ací on som –i, sobretot, on són els espanyols– no hi hem arribat per casualitat. Abans, durant anys, ERC, Junts i la CUP han fet un torcebraç molt dur amb l’estat. Podem criticar-los com s’ha fet aquest torcebraç –jo mateix ho faig molt sovint en aquest article editorial–, però justament ara –ara i no abans– fa la impressió que els podria permetre de fer política, fins i tot justificant, en el supòsit que aquesta opció arribàs a bon port, les accions dels seus protagonistes durant aquests anys passats.
Ho dic perquè no sé on pot arribar aquesta crisi –ara mateix no ho sap ningú–, però és evident que si el règim viu un moment singular de màxima tensió interna és perquè l’independentisme n’ha tibat les costures d’una manera tan extraordinària que, per primera vegada, el gran acord entre el PP i el PSOE –aquell que va fer possible la transició– corre el risc d’anar-se’n en orris.
I, vist en aquesta perspectiva, és ben xocant –per dir-ho d’alguna manera– que quan, després de tants anys, arriba el moment de rebentar-ho tot, ens trobem amb desqualificacions i paraules agres, no pas amb discussions polítiques, amb debats. Justament ara, quan convindria més que mai la unitat d’acció dels catorze diputats -els set de Junts i els set d’ERC– que poden ajudar Espanya a entrar de veres en una crisi de règim.
Jo no els demane que combreguen i s’abracen, no sóc tan innocent. Junts i ERC s’emboliquen cada dia per qualsevol coseta –ahir, per exemple, es van discutir per la manera com ha entrat 3Cat a l’EBU. Però sí que crec que és possible i raonable de demanar-los que no es deixen guanyar per la mandra i pel costum. Perquè la temptació que ha esdevingut rutina és de cercar excuses i trobar en l’entrebanc ridícul –el matís, la forma, qui ho ha dit primer– la coartada per a no fer el pas. I el pas, aquesta vegada, podria ser molt important: mirar de quina manera s’aconsegueix de deixar que l’edifici de la transició caiga pel seu pes.
En l’entrevista al portaveu d’ERC al Parlament de Catalunya, Josep Maria Jové, que publicàvem ahir ací a VilaWeb, hi feia una anàlisi interessant, desmitificadora, sobre la unitat independentista abans del referèndum –sobre la manca d’unitat, en realitat. Però matisava: “Això no vol dir que no hi hagués gent a tots els espais polítics que tinguessin unes relacions interessants entre ells i de complicitat, encara que hi hagués diferències polítiques, etc.” I afegia immediatament: “Bé, qui et diu que no es produeix això en aquests moments?”
Tan sols puc dir que tant de bo. Perquè, francament, vist de fora estant, seria una llàstima imperdonable que, tenint a mà allò que durant dècades va semblar inabastable –aconseguir el col·lapse de l’estat espanyol, causant una crisi major que es podria aprofitar per a Catalunya–, els polítics s’aturassen per una fotesa i deixassen perdre, també, aquesta oportunitat.
PS1. La tertúlia proscrita d’aquesta setmana és la darrera de la temporada i hi he participat precisament parlant d’aquest tema, de tot això que passa a Madrid. I de més coses, és clar. Vegeu-ne el vídeo.
