En defensa d’Ucraïna

El 24 d’agost se celebraven trenta-cinc anys de la independència d’Ucraïna. Recordo unes imatges del principi de la guerra. Era un vídeo d’un noi que treia la neu de davant de casa. Davant la càmera, deia: “Em toca anar al front. Preferiria quedar-me a casa jugant a videojocs, però em toca anar-hi.” Tenia poc més de vint anys. Hi he pensat perquè fa poc Xavi Díez va publicar un article titulat “Tot pagant una guerra no declarada”. Hi deia que estem en plena guerra encoberta entre Berlín i Moscou i que per això va cara la benzina i el supermercat; per això s’allarga l’edat de la jubilació a Occident i la sanitat i l’educació s’ensorren. A l’article, Díez conclou que la guerra d’Ucraïna és, en realitat, entre Moscou i Berlín, perquè Kíiv és part del Lebensraum alemany. Anem a pams.

Comencem per la part en què Díez té raó. La guerra d’Ucraïna omple les butxaques de la companyia nord-americana Lockheed Martin i de l’alemanya Rheinmetall, i les guerres les declaren els rics i hi moren els pobres. Però fem números. El 2024, Espanya va gastar 101.739 milions d’euros en sanitat pública i 71.348 en educació. En total, 173.100 milions d’euros l’any. Del 2022 fins avui, l’estat espanyol ha pagat uns 3.800 milions d’euros en ajuda militar bilateral a Ucraïna. Això és equivalent a només vuit dies de despeses en educació i sanitat. Si hi comptem també l’ajuda financera i humanitària, la xifra total d’ajuda espanyola a Ucraïna ascendeix a 20.540 milions d’euros –la despesa equivalent a un mes i escaig de sanitat i educació. Són molts diners, però no és cap xifra astronòmica. Sí que ha fet pujar el preu de les coses la inflació, que va lligada a la crisi energètica desencadenada per la guerra.

El 20 d’agost, un F-16 romanès va haver de disparar contra un dron marítim rus que es dirigia a la refineria de gas Neptune Deep del mar Negre, on treballaven cent persones. El projecte Neptune Deep s’ha anunciat aquests últims anys i és clau per a la seguretat energètica romanesa. Va ser el cinquè dron que Romania ha hagut d’abatre últimament. La refineria és en aigües internacionals, exemptes de l’aplicació de l’article 5è de defensa mútua de l’OTAN. Així, Rússia hi pot fer mal sense arriscar-se a la resposta de l’OTAN, que, per una altra banda, no sembla disposada a encarar-se directament amb el Kremlin. Parlem d’Alemanya. Aquests últims dies, l’aeroport de Leipzig ha desactivat tres drons explosius sospitosos de ser russos. Hi ha hagut tants intents de sabotatge russos aquests últims anys que, si seguiu les notícies de l’est d’Europa, en perdreu el compte. Fa anys que el Kremlin juga a aquestes provocacions, que afecten el preu de tot.

Berlín no ens empeny a cap guerra abstracta ni llunyana, sinó a una de pròxima que fa dotze anys que dura, quan Rússia es va annexionar Crimea “sense disparar ni un sol tret”, a la russa. Primer havia omplert Crimea de russos i, un cop no hi quedava cap autòcton –quan ja eren tots a Sibèria–, la va reclamar com a pròpia. Van fer el mateix, també en temps de l’URSS, amb Moldàvia, Letònia i Estònia. Tot el front est d’Europa ha estat sempre el botí de Rússia i d’Àustria i de l’Alemanya nazi, que també es va apropiar territoris. Rússia encara té molt clara la seva zona d’influència –el seu Lebensraum–, tant o més que Alemanya. Qui veu Kíiv com una extensió de si mateix és Moscou, que no oblidem que és qui va començar la guerra el 2014. D’aleshores ençà, sobretot del 2022 ençà, el Kremlin passeja drons per tot el front est i interfereix en les eleccions romaneses –unes campanyes misterioses de TikTok quasi hi van fer president Călin Georgescu, un nostàlgic del feixista romanès Antonescu–, com també ho intenta a l’Alemanya de l’est. Mentrestant, Bielorússia deixa passar immigrants i refugiats cap a Polònia per posar la UE contra les cordes –us deu resultar familiar.

La batalla és sobretot entre Berlín i Moscou, pels vells temps de la Segona Guerra Mundial. Però la Guerra Freda s’ha acabat i Trump no ens vol pagar la defensa: exigeix als països que hi inverteixin un 5% del PIB. És un percentatge molt alt, però fins fa tres anys Espanya no arribava ni al 2% que aleshores demanava l’OTAN i que sí que és important per als europeus que viuen prop de Rússia. Perquè Europa existeix més enllà de les nostres platges i d’Alemanya, i Europa mereix que la defensin. I no, no parlo de l’Europa blanca i cristiana. De fet, sí: parlo de l’Europa mil·lenària que també va parir la Il·lustració, perquè Europa és allò que ve abans del liberalisme i allò que ve després. Trump té raó en una cosa: el continent s’ha de defensar sol, o acabarem canviant-ho tot –desmantellant la UE en pro de més sobirania, a dretes i esquerres– per tornar exactament allà on érem fa cent anys: entre Washington i Moscou, amb la diferència que ara tant l’un com l’altre juguen a ser il·liberals.

Les conseqüències d’una victòria russa a Ucraïna deixarien l’estat espanyol en una posició més aviat desfavorable. No sé si Catalunya se’n podria beneficiar, d’aquest desgavell: potser sí, i jo secundaria qui calgués per a fer-ho possible, però us asseguro que no serien flors i violes. En tot cas, davant un imperialista enemic i sense despesa militar, ni les carreteres ni l’educació ni l’estat del benestar de què parla Díez serveixen de res. Pregunta quantes escoles bressol i residències per a gent gran queden a Butxa o a Mariúpol. La guerra no es pot aturar i prou. No és una decisió que Berlín pugui prendre a la lleugera. Sé que els missatges en favor d’una pau que no ens costi res tenen molt d’èxit, perquè en aquest país insistim a no voler pagar el preu de res. Però és irresponsable voler viure com un europeu i desentendre’s d’Europa. Si en lloc de caure a Kíiv les bombes caiguessin a Barcelona, potser la solidaritat dels altres països europeus ens semblaria més indispensable.

Si Ucraïna és avui l’últim bastió del liberalisme no és perquè sigui un país especialment  liberal. Ho és Kíiv, però no pas gaire la resta del país. Allà els homes semblen homes i les dones semblen dones. Hi ha corrupció, els agraden els cotxes cars i demostrar que tenen diners. Tot i que siguin tan poc liberals com els russos (de fet, són igual d’ortodoxos que els russos), el seu dret de no ser esclafats per Moscou és una causa liberal, i és la que ha de defensar Europa. S’ha de protegir Ucraïna perquè és el petit contra l’imperi, la resistència de qui no es vol sotmès. La batalla per Ucraïna és la batalla per la democràcia liberal, estressada i al precipici com veure la mare a punt de morir. Jo, de jove, era radical, i encara ho sóc ara, em deprimeix ser al mig. Però la veritat és al mig. I Europa és la combinació entre arrels comunitàries, religió, lluita de classes i llibertat: és totes aquestes coses i és l’equilibri més precari, però per això és meravellosa i per això hi vol venir a viure tothom –la gent no és idiota. És urgent refundar la UE, però Europa paga la pena i ens necessita.

Ucraïna s’ha de defensar sense excuses. Els comunistes deien o encara diuen, no ho sé, que els ucraïnesos són “nazis”; els feixistes diuen que són jueus, o que estan a favor de convertir tothom en gai, o alguna bestiesa. Com veieu, Rússia té sempre dos arguments contradictoris per a portar tothom al seu bàndol. Avui l’extrema dreta i l’extrema esquerra coincideixen en les maldats de la UE, Trump i Putin es donen la mà. No els ho hem de permetre. Europa s’ha d’unir i s’ha d’independitzar dels dos imperis, i hem de treballar en allò que ens fa europeus. Les arrels, la tradició i el liberalisme que ha nascut damunt d’aquestes tradicions mil·lenàries. El liberalisme ha mort d’èxit, i el vam inventar els europeus. No n’hauríem de renegar, fins i tot en cas que el superem. Si el liberalisme cau, en definitiva, el trobarem a faltar. En lloc de matar tot allò que és gras, ens convindria repensar-lo. A Europa, la salva aquest noi ucraïnès de vint anys que jugaria a videojocs i no és fanàtic de res, però que es veu obligat a defensar casa seva. I no l’ha de defensar de 80.000 marroquins, sinó de tot un imperi.