O siga el PSOE, el PP i Vox. Ben juntets. Perquè els partits monàrquics van tornar a evidenciar ahir que és ben apropiat l’adjectiu per a definir-los, votant tots com un sol home al congrés espanyol contra la proposta d’investigació de la corrupció de la família Borbó –que no és de Juan Carlos i prou, i aquest és en realitat el problema. Vot, per cert, que van exercir malgrat que aquesta vegada fins i tot els lletrats del congrés ja havien dit que la corona es podia investigar.

(Es veu que els lletrats tan sols són importants quan van contra els independentistes, perquè els mateixos partits que bramaven ací exigint que es respectàs l’opinió d’aquests funcionaris com si fos la llei, fins al punt de posar-la per damunt de la voluntat democràtica i popular, ahir a Madrid en canvi se’ls van passar per l’aixella. El cinisme polític té aquestes coses, ves.)

El titular de VilaWeb ahir, per això, va ser inequívoc: “Els partits monàrquics impedeixen la investigació sobre Juan Carlos al congrés espanyol.” Periodisme. És aquesta la característica que els uneix a tots tres o no? Ho és. És determinant per al tema tractat i la seua actuació o no ho és? Ho és. Defineix bé l’escena, amb el mínim de paraules? I tant. Els partits monàrquics, doncs: PSOE, PP i Vox. Acostumem-nos-hi.

Quan Indro Montanelli, aquella bèstia italiana del periodisme i un contrincant intel·lectual d’alta volada, va viure als Estats Units un dia el van cridar per a treballar a la gran agència de notícies de l’època, la United Press. Ell venia de la premsa europea dels anys vint i trenta, combativa, exuberant, opinadora, i va preguntar com ho havia de fer. Al seu llibre Soltanto un giornalista ho explica. Diu que li van dir: “Scrivi in modo che ti possa capire anche il lattaio dell’Ohio.” Que ho entenga fins i tot el repartidor de llet d’Ohio… Remarca allò que és tan evident que ningú no puga discutir-ho i sigues directe. Montanelli en va aprendre per sempre més i jo ho he apreciat –i he gaudit molt del seu periodisme– amb els anys. Tot i ser als antípodes ideològics i polítics respecte d’ell, els seus comentaris afilats sempre m’han resultat enlluernadors i perspicaços. Com aquell tan famós sobre les adacolaus italianes, que recorde sovint: “Els comunistes eren gent perillosa, però molt seriosa, uns contrincants durs que s’han guanyat tot el respecte del món. En canvi, aquesta esquerreta d’avui, això és una pobra fireta de poble de pèssima qualitat, amb quatre bufits els tombes…”

Però tornem als partits monàrquics. Crec que hem arribat a un punt en què hem de posar al bell mig del debat aquesta coincidència, que en definitiva és l’essencial. I remarcar-la una vegada i una altra: els monàrquics –cal dir-ne monàrquics, dels partits monàrquics. Com es feia en temps de la Segona República espanyola, quan cap periodista no tenia ni la mínima prevenció a parlar dels partits monàrquics, o dinàstics, i dels republicans. La crisi de l’estat té diverses cares i la principal és la nacional, el combat entre Catalunya i Espanya. Si Espanya ha de ser una república o una monarquia és una decisió d’ells, però mentre un tros del nostre territori continue sota el seu domini és una decisió que ens afecta i amb la qual hem de jugar. Juguem-hi, doncs. A Suresnes –ja ho sé, que me’n vaig molt lluny–, el PSOE es va passar de bàndol i fa dècades que ens enganyem amb aquesta història. El 15-M, amb aquell extraordinari lema del PPPSOE, va apuntar en la bona direcció i l’independentisme català va incidir-hi de ple, brutalment, buidant de militants i legitimitat el partit socialista i deixant-lo reduït a una cosa marginal. Ara el règim treballa per a tornar a l’abans i recuperar l’estabilitat, tot recuperant el PSOE, que n’és la peça clau. Els hereus del 15-M governen amb ells i defugen la denúncia, ni que se’n riguen a la cara com van fer ahir. I hi ha independentistes que, mirant de reüll obsessivament, estan més còmodes amb el PSOE que no pas amb els seus companys. Així que si no volem tornar a caure en la trampa generacional emmarquem-los ara que encara hi som a temps. Emmarquem-los ara que la corrupció de la monarquia i el seu perfil autoritari ja no es poden dissimular: són els partits monàrquics. PSOE, PP i Vox –sí, i Ciutadans també. Emmarquem-los, que l’adjectiu ja resumeix tot sol el programa i el lloc on se situen, ja ho clarifica tot.

I, si de cas, i a partir d’açò, que cadascú aguante les seues contradiccions, les dèries inconfessables i els vots difícils d’entendre, siga al congrés, a la diputació, en qualsevol ajuntament o, si ho voleu, a l’escala de veïns o al grup de WhatsApp i tot…