Emmanuel Obamacron

  • «Ara, però, només ha fet la meitat del camí per a aconseguir governar França. Li queda vèncer també en la molt complicada campanya per les eleccions legislatives del mes de juny»

VilaWeb

Sí, podia fer-ho. L’elecció d’Emmanuel Macron a la presidència de la República francesa el 2017 és un esdeveniment que tenia tan poques possibilitats de realitzar-se que té a veure amb una mena de miracle polític. Miracle del qual ara per ara Emmanuel Macron és l’únic beneficiari evident. Aquesta elecció es deu en bona part a una sèrie d’esdeveniments exteriors a la seva persona –un candidat de dreta molt de dreta, un candidat d’esquerra molt d’esquerra, la força granítica de l’extrema dreta–, però en un sistema republicà tan monàrquic com el francès la convicció de tenir un destí personal a la més alta esfera del poder és un element de primera importància per a guanyar una elecció presidencial. I si en general aquest sensació de destí superior inspirava homes més aviat granats –De Gaulle, Pompidou, Mitterrand, Chirac–, per primera vegada es demostra que també pot afavorir un jove mocós si, eixugats els mocs, queda la constància i, sobretot, si l’egolatria és tan forta que esdevé carismàtica.

Sí, Macron és egòlatra. S’estima amb passió i sinceritat i és aquest amor tan càlid i embriagador que sent per la seva persona que l’ha impulsat a anar més de pressa que ningú a França, fins a esdevenir president de la República a trenta-nou anys. Quan se n’estudia el recorregut i, sobretot, el mètode, és prou evident que ha sabut construir una carrera política com una guerra llampec sota la inspiració de Barack Obama. No és que hagi fet cap carrera jurídica ni que hagi treballat mai per a cap servei social. Més aviat seria tot al contrari, perquè des del banc Rothschild del qual va ser una dels principals directius del 2008 al 2012, no devia tenir gaire sovint l’ocasió de veure cap persona necessitosa. A penes devia quedar-li el record de l’existència de persones així. No era tampoc quan va ser nomenat secretari general adjunt de Presidència, el 2012, ni quan va ser nomenat ministre d’Economia, l’agost de 2014. Més aviat és amb la seva manera d’intentar situar-se al centre de l’escaquer polític i d’acceptar, com una regla d’ètica personal, que els seus adversaris polítics puguin tenir bones idees i que és bo i sa escoltar-les i fins i tot, adoptar-les. Macron diu que serà un president que escoltarà tothom. Ja ho veurem. És prou segur que molt més que cap altre predecessor seu, fins i tot l’omnipresent i superficial Nicolas Sarkozy, intentarà nodrir la seva popularitat amb la seva vida personal. El fet de ser casat amb una dona que té vint-i-quatre anys més que ell ha estat un element molt important per a construir la seva imatge de modernitat, d’home que segueix les seves conviccions, i els seus sentiments, més que les convencions socials. L’home, doncs, capaç de trencar amb el sistema tot i ser-ne un producte de luxe. Sense això, com s’explicaria que hagi estat elegit president d’un país menys de tres anys després d’haver estat nomenat ministre per primera vegada i sense haver-se presentat mai abans a cap elecció? Fa tres anys, a França només un cercle reduït de persones en coneixia el nom i sabia quina cara feia.

Per això la seva elecció pot assemblar-se a una mena de jugador de casino intrèpid. Seductor, sense escrúpols i convençut de ser una mena de messies centrista, ha aprofitat l’estat de deliqüescència de la societat i de les institucions polítiques per jugar i guanyar. Jackpot.

Ara, però, només ha fet la meitat del camí per a aconseguir governar França. Li queda vèncer també en la molt complicada campanya per les eleccions legislatives del mes de juny. No li serà gens fàcil. És habitual que, després d’una elecció presidencial, els electors donin a l’Assemblea francesa una majoria del mateix color polític que el president. Sovint, una majoria absoluta. Això permet al president de nomenar un primer ministre del seu color, tenir un govern del seu color i d’una assembla del seu color disposat a votar les seves lleis. Però, fins ara, els presidents acabats d’elegir ja disposaven d’una base parlamentària confortable, encara que no necessàriament majoritària. Macron s’enfrontarà a les eleccions legislatives amb zero diputats i amb la necessitat, si vol governar de debò, d’obtenir-ne dos-cents vuitanta-nou, que és el llindar de la majoria absoluta.

Podria ser, doncs, que no ho aconseguís. Tant l’esquerra com la dreta faran tant com podran perquè no ho aconsegueixi, amb resultats probablement més significatius per a la dreta. Si la dreta guanyés les eleccions del juny amb majoria absoluta, el nou primer ministre i el nou govern serien de dreta i Macron seria un president de cohabitació amb més poder moral que real. Si la dreta guanyés sense majoria absoluta es podria arribar a una situació de coalició entre forces en principi antagòniques i també, doncs, a una situació d’inestabilitat parlamentària inèdita en els quasi seixanta anys d’existència de la Cinquena República, que va ser inventada precisament per combatre la inestabilitat. Macron, ara per ara, suscitat moltes més preguntes que no dóna respostes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any