Emmanuel Carrère

‘Un dels privilegis dels periodistes és de poder anar als llocs i trobar la gent que no hi trobaries normalment. Hem de sortir de nosaltres mateixos per anar a trobar-nos amb els altres.’ La frase, la pronuncia Emmanuel Carrère (Paris, 1957), un dels millors escriptors francesos actuals i, a més, un dels millors autors de novel·les de no-ficció del món. I la pronuncia a la sala Gaudí de la Pedrera, on es troba amb els periodistes per presentar el seu nou llibre, Conviene tener un sitio adonde ir, publicat per Anagrama. És un compendi de peces periodístiques, petits assaigs, prefacis i més texts –trenta en total–, publicats entre el 1990 i el 2015, i que només tenen dos punts en comú: són més breus que els seus llibres i són escrits sempre en primera persona. Són texts que odien els redactors en cap dels diaris tret que et diguis Emmanuel Carrère i t’encarreguin precisament això, reportatges literaris escrits en primera persona.

Carrère va participar ahir en els Diàlegs a la Pedrera. Al matí, en la trobada amb els mitjans, anava acompanyat de l’editor Jorge Herralde, que li ha publicat les cinc novel·les de no-ficció i n’ha recuperat les tres primeres obres. ‘És un escriptor imprescindible de la contemporaneïtat –diu Herralde–. Publicar aquest llibre, a més a més, permet de veure un autor que s’interessa per múltiples temes i que fa excel·lents exercicis periodístics.’

Després de l’explicació de l’editor va arribar el moment de la lliçó de l’escriptor sobre l’ofici: ‘Escriure periodisme per a mi no és un treball literari menor, sinó que encar cada una de les peces de la mateixa manera que un escriptor de ficció fa relats. Jo faig no-ficció i el periodisme és a la no-ficció com els relats a la ficció. Tinc el privilegi d’escriure reportatges llargs, fet que no passa a la premsa d’avui dia, perquè és cert que es necessita espai per poder desenvolupar les contradiccions dels protagonistes, els punts de vista diferents i desenvolupar la tesi del reportatge.’

Per això Carrère se sent a prop dels periodistes de carrer. ‘Hi ha dues famílies de periodistes: els que fan anàlisis, editorials i tribunes i els que som al carrer. Les respect molt totes dues, però jo, per temperament, form part de la dels reportatges. Sempre estic disposat a contestar-me preguntes, tinc moltes més preguntes que no pas respostes.’ Així i tot, recorda, l’objectivitat absoluta no existeix. ‘Evidentment, en el periodisme de reportatges s’expressa l’opinió, però l’opinió no és l’objectiu del reportatge. Hi és de manera preexistent, però hem d’intentar deixar-la de banda i fer el reportatge de manera que se sentin les diverses veus.’

Periodisme en primera persona
Una de les veus sempre presents en els seus texts és la seva. Carrère fa més de vint-i-cinc anys que empra la primera persona per trobar-se amb els seus lectors. ‘Això es podria mirar de manera negativa i pensar que tinc un gran narcisisme o que sóc egocèntric, però en realitat s’ha d’entendre com un exercici d’humilitat. No puc anunciar cap mena de veritat, sinó explicar allò que he sentit en cada cas. Això és el que faig amb aquesta veu narrativa.’

Per entendre la seva manera de treballar, Carrère se centra en el reportatge que va fer sobre Calais, que també ha publicat Anagrama. ‘De vegades la faig jo, la proposta dels reportatges i moltes altres vegades me’ls encarreguen. Totes dues maneres de treballar em sedueixen, per bé que sovint pens que no puc explicar res de nou sobre un tema, com era el cas de Calais. Hi vaig estar tres setmanes; sempre hi estic dues o tres setmanes, als llocs, per fer els reportatges, que no és pas gaire temps, però n’hi ha prou per a captar les mirades de la gent i els personatges i fer-los justícia.’

Carrère va anar a Calais, doncs, i s’hi va trobar un camp de refugiats anomenat ‘la jungla’, on vivien unes set mil persones, l’equivalent al 10% de la població de la ciutat. ‘Això creava una divisió especial entre els qui estaven a favor dels immigrants i els qui hi estaven en contra; era molt evident. Espontàniament, em vaig situar al costat dels pro-immigrants. Però, és clar, jo no hi visc i ser generós i comprensiu amb ells no em costa pas gens, perquè no visc al costat de la jungla. Al cap de tres setmanes marxaré i el problema el viuré des de la distància. Llavors vaig voler escoltar tothom, fins i tot la gent que no considerava simpàtica. I així és com va néixer el reportatge. Habitualment, la primera setmana sempre em pos en contacte amb la gent que em rep bé: a Turquia els intel·lectuals anti-Erdogan, a Rússia l’oposició democràtica. És gent com jo, i m’hi pos en contacte per mitjà dels amics. Després mires d’allunyar-te’n i anar a veure què en pensa la gent que no és tan afí. El reportatge és una escola per a allunyar-se d’un mateix. Podem intentar de tenir una relació honesta amb les nostres fonts, però això no vol dir que hagi de ser complaent. Honesta, sí.’

La situació catalana
Inevitablement, cal demanar-li si hauria de fer un reportatge sobre Catalunya i quin dels dos bàndols seria el seu punt de partida. ‘En el cas de Catalunya no sabria on posar-me, en quin dels dos bàndols. Realment no ho sé, perquè partim d’una situació molt complexa on hi ha dos bàndols que no es parlen. La gent parla quasi només amb els seus. M’interessaria veure, en aquest reportatge hipotètic, dues situacions possibles. La primera seria aquella en què el conflicte ha fet que amics o famílies no en parlin o no es parlin. I en la segona cercaria els casos on sí que hi ha el diàleg. I a partir d’aquí aniria bastint el reportatge. Segurament, voldria examinar això: si hi ha comunicació o no, perquè no tinc pas cap preferència clara entre els dos bàndols, no en tinc cap opinió formada. Ara, sí que és segur que quedaria molt més temps, miraria de parlar amb tots vosaltres i amb la gent d’aquí i em dedicaria a escoltar i no a parlar, com ha de fer un bon periodista. En aquest cas, és bona la frase que diu que la tragèdia no és quan es produeix la lluita entre el bé i el mal, sinó entre dos béns, perquè jo partesc de dues premisses polítiques que accept i que són bones, però contradictòries: sóc favorable al dret dels pobles a disposar d’ells mateixos i vaig a favor de la intangibilitat de les fronteres.’

Una bona mostra d’aquest art per a exercir el periodisme es troba en el volum Conviene tener un sitio adonde ir, en què ha triat les peces ‘perquè fos variat, perquè la lectura s’aguanta encara ara i perquè mostra diferències entre formes i llargades’. Així ens trobam texts sobre Daniel Defoe, els dos mesos que es va passar llegint Balzac o la seva passió per Philip K. Dick, autor a qui va dedicar una biografia i de qui cada vegada es van complint més profecies; però també trobam cròniques negres, cròniques sobre homes i dones per a una revista italiana, una crònica d’una convenció de Davos, o com va malbaratar una entrevista amb Catherine Deneuve, entre mots altres.

‘El periodisme pot ser literatura, però no tot ho és, de la mateixa manera que no totes les novel·les són literatura, no sé si m’enteneu. Tot el que per a mi és literatura ho és independentment del gènere en què es faci; la premissa és que hi hagi una incertesa davant la complexitat de la realitat’, diu. Carrère en aquests moments no escriu cap llibre: ‘Continuu fent reportatges i feines com a guionista. Tot això ja m’està bé perquè no em dedic a mirar el sostre des d’un sofà. I segur que aviat hi haurà algun llibre que s’acabarà imposant. Els llibres que escric no són ficció, però sí que són literatura. Els llibres d’aquests darrers quinze anys no són de ficció però compten amb tots els recursos de l’art de la narració, partesc de la forma de la narració per crear literatura.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]