Emília Bolinches: “Em creia al peu de la lletra tot allò que deien les monges. Com és que era tan beneita?”

Vaig conèixer Emília Bolinches Ribera ara fa trenta-set anys a l’antiga Canal 9 Ràdio, en aquells baixos de l’avinguda de Blasco Ibáñez de València. Rosa Solbes n’era la directora i Emília, la cap de programes. La ràdio encara no havia començat les emissions. Tenia un posat seriós i manava amb fermesa. Anys més tard vam coincidir a la televisió. Vam treballar anys costat per costat a la redacció dels caps de setmana. Continuava essent ferma i expeditiva. Era d’esquerres i li agradava la filosofia i viatjar. Era molt reservada amb la seua vida privada, però diria que cap de les seues companyes érem conscients dels secrets que amagava i que ara ha destapat. Quan es va jubilar es va dedicar a viatjar per l’Amèrica Llatina participant com a observadora en processos electorals o en tasques relacionades amb la governança. El Consell del Botànic la va nomenar membre del Consell de Transparència i fins fa poc continuava al mateix lloc.

Tota aquesta introducció és per a situar la protagonista d’aquesta entrevista. Emília Bolinches, filla de l’altíssima burgesia valenciana, amb camps de taronges a Carcaixent, internat de monges i estius de quatre mesos a Benidorm. Però també és una periodista vocacional. Totes aquestes coses les explica en un llibre titulat Cartas marcadas (Editorial Posidonia), on descriu amb pèls i senyals la seua vida i on revela un fet que va marcar tota la vida, que li va fer mal, que va amagar i que li va revenir en plena pandèmia: una relació malaltissa, que va durar anys, amb el periodista Jesús Hermida.

Fem l’entrevista a sa casa, al centre de València. Viu envoltada de llibres, de records i d’obres d’art fàcilment recognoscibles després d’haver llegit el llibre. Un llibre escrit a tomba oberta.

—Comenceu el llibre amb l’embat duríssim de la covid i l’acabeu amb un episodi cerebral ara fa tres anys. Com us trobeu?
—Bé. Estic bé. D’això del cervell, no sé ni per què ni com. No me’n vaig adonar. Em van dur a l’hospital i em van operar in extremis. No sé què em va passar.

—El llibre m’ha sorprès. Comenceu parlant de la carpeta verda que vau trobar a casa quan us guaríeu de la covid, però no sé si es tracta d’un recurs literari.
—No, no. És veritat. Durant la covid estàvem tots tancats a casa i cadascú feia allò que podia. Jo, que sóc de guardar-ho tot, vaig obrir les portes de la biblioteca i em vaig trobar la carpeta verda que tenia oblidada. Era amb unes altres carpetes. I com que no m’interessava recordar tot allò, ho vaig amagar, ho vaig aparcar. I, fent neteja, a veure si em llevava coses del damunt, la vaig trobar, amb les cartes.

—I quan la vau veure…
—Hòstia, això ací! I em vaig veure jo mateixa més de cinquanta anys enrere.

—I us hi vàreu reconèixer?
—No! Horrible. Em va fer vergonya, ràbia, malícia… No sabia com collons havia fet això ni per què. Vaig haver de fer una neteja a casa per investigar què havia passat. Per saber per què em vaig clavar en aquests indrets tan tòxics. Eren molt interessants, però eren molt tòxics per a mi. I quan vaig començar a llegir les cartes em vaig adonar que eren molt literàries. No eren cartes d’amor o d’amistat, sinó que estaven ben estructurades i ben escrites.

—Dieu que us fa vergonya, però al llibre publiqueu les cartes que us vau enviar durant anys amb Jesús Hermida i amb el vostre promès Vicente Martínez, amb qui us vau casar i divorciar més tard. Com ha estat el procés de la publicació?
—[Sospira] Ha sigut un procés molt llarg, complicat, dolorós i, finalment, molt positiu. Però fins a arribar al final vaig estar tot el temps amb una psicoanalista. Mentre escrivia, era necessari saber fins a quin punt escriuria i fins a quin punt callaria: què convenia a la novel·la i què em convenia a mi i què havia de callar. Em vaig trobar mirant-me cinquanta anys enrere: quina barbaritat. Em fa vergonya. Què passava pel meu cap?

—Això vol dir que aquest episodi de l’enamorament amb Jesús Hermida, i tot allò que vàreu fer, l’havíeu oblidat?
—És clar! A posta. No podia viure amb això i ser periodista. O em dedicava a contar cada dia què passava o em dedicava a veure què havia passat, cosa que vaig fer a la pandèmia. Vaig fer neteja per assabentar-me del motiu pel qual vaig fer allò que vaig fer i vaig deixar de fer allò que vaig deixar de fer.

—I heu fet aquesta tria amb la psicoanalista. Han quedat gaires coses amagades?
—És clar. Amb Vicente, que era el meu marit, no sé si hi ha unes tres-centes cartes. Les tinc totes, però jo mirava què necessitava la novel·la, per a donar una idea de com havia sigut la relació entre nosaltres.

—Parleu de novel·la més que no pas de llibre de memòries.
—Crec que és una novel·la. Les cartes són reals, però he escrit un llibre d’autoficció.

—Ara ja reconeixeu l’Emi que hi ha a les cartes i al llibre?
—Sí.

—I us agradeu?
—No. M’accepte. Crec que no podia fer una altra cosa. A veure, som lliures i, teòricament, podem discernir i pensar, però jo estava molt limitada pel temps, per la família, per la societat on em movia. Ho accepte, però dic: “Com és que era tan innocent? Com és que era tan crèdula? Per què vaig creure tant?” Crec que les meues amigues d’aquell moment no creien allò que deien les monges. Jo m’ho creia al peu de la lletra. Com és que era tan beneita?

—Sou d’una família de classe alta. Al llibre expresseu la sensació d’estar reclosa en una presó d’or, l’internat, etcètera, però amb unes oportunitats impensables per a moltes dones de la vostra època.
—I una de les coses de les quals estic molt penedida és de l’orgull que tinc, no sé si de classe, que no me l’he pogut llevar mai: és eixa història de no demanar diners mai a ningú. A París i a Londres, per exemple, ho vaig passar molt malament, però no volia que el meu pare em donàs diners. Els havia d’agafar perquè, si no, no em deixava marxar, ell tenia potestat sobre mi. I jo els agafava, però els posava en un sobre i, quan tornava, li’ls donava sense haver-lo obert. Aquest era el meu orgull. I ara me’n penedesc, perquè no calia passar-ho tan malament.

—Vau començar tard els estudis, però vau fer dues carreres alhora. Una d’aquestes, periodisme.
—No sabia què fer. En un moment donat vaig pensar a fer oposicions a arxius i biblioteques. I el meu pare em va enxampar estudiant, perquè amb els diners que havia estalviat una acadèmia de Bilbao em va enviar tots els temaris. Ell me’ls va agarrar i els llibres van desaparèixer. No em permetia que treballara. Per quin sant havia de treballar? Treballen els que no poden fer una altra cosa sinó treballar, em deia. Com que la meua obsessió era estudiar, vaig haver d’enganyar el meu pare amb el periodisme, perquè sabia que en filosofia i lletres no faria res. O una oposició i anys i anys… Vaig enganyar el meu pare dient-li que havia d’estudiar periodisme. Però si ell no em pagava la carrera, jo no podia estudiar. El vaig enganyar dient-li que a periodisme s’aprenien molts idiomes. I, és clar, això a ell li agradava i li pareixia molt bé…

—Tota la novel·la està marcada per la relació amb el pintor Vicente Martínez. Es nota que teniu un caràcter molt diferent. Rellegint les cartes, heu entès alguna cosa més de la vostra relació?
—Vaig comprendre de seguida que Vicente era un ésser incapaç de xafar terra. I vaig pensar que ho havia de fer jo. O ho feia jo, o havia de dir adéu i anar-me’n. Com que l’estimava, no vaig tenir més remei sinó fer-ho jo.

—I fou ell qui, un dia, us va donar un diari on hi havia un article de Jesús Hermida. I us va dir que, si volíeu ser periodista, l’havíeu de llegir.
—El vaig llegir i vaig dir: “Vull fer això. Jo vull escriure això.” Era totalment diferent d’allò que havia llegit a la premsa. No tenia res a veure amb les coses que havia llegit. Era molt directe: baixava al carrer i preguntava què passava avui. O saber què passava i anar a investigar-ne el perquè… Era l’únic que ho feia en aquella època, al principi dels anys seixanta.

—I vau escriure a Hermida i la vida us va fer un tomb. Vau quedar enganxada a Vicente, als estudis i a la relació amb aquell home… Com descriuríeu les cartes?
—Ens pegàvem.

—Ell més que no vós?
—No sé què dir-te…

—Al principi, les vostres cartes eren més de fan?
—Crec que de bon principi ens vam pegar bufetades, ell a mi i jo a ell.

—Per què?
—[Sospir] No ho sé. [Silenci] Perquè teníem un esperit crític molt gran. El tema de l’avorriment, que em deia ell, no el suportava…

—Us escrivia de Nova York estant dient-vos que s’avorria.
—Jo no ho suportava… Això no pot ser. No li ho acceptava i li pegava. Ell va marxar a Nova York de seguida que hi vaig contactar, crec que només ens vam creuar dues cartes abans que marxara.

—La relació epistolar es torna intensa i fins i tot ell té interès a visitar-vos, però li ho impediu. Per què?
—Perquè em feia vergonya. Què feia jo, amb ell? Jo era la xiqueta burgesa d’una família benestant. Com em posicionava, jo? No podia. Si ell venia, què feia jo amb ell? L’amagava? Que no, que no vinguera, que em complicava la vida moltíssim. No el podia rebre, jo [riu].

—Però continuàveu amb ell i això no podia ser infinit. La sensació és: “L’estimo, però en un àmbit que no vull compartir amb ningú.”
—Exacte. Segurament per això va passar allò que va passar. No va eixir mai de l’armari, com si diguérem.

—Hi ha una trobada a Madrid bastant catastròfica. Hi vau anar d’amagat dels pares, amb l’ajut de les germanes…
—Va passar tal com ho conte al llibre. Anant d’un local a un altre i al final acabem a l’hotel… Va arribar un moment que ell em va dir quina era la seua situació i jo vaig dir quina era la meua. I a partir d’ací ens vàrem entendre.

—Hauríeu deixat Vicente per Jesús Hermida?
—No.

—Volíeu un trio?
—Exacte. Quan arriba el moment d’acceptar-ho… Em dic a mi mateixa que Vicente és el meu home amatori i sexual i que l’altre és professional i literari o periodístic. Però eixa no era la veritat, però me l’amague, perquè eixa situació era la que em convenia a mi. La que jo mantenia. Fins que arriba un moment que m’adone que no és això. I com ho gestione? Li vaig dir: “Hem de parlar a veure què fem, perquè som tres.” Ell, el que vol, o el que diu que vol, és saber si és capaç d’estimar una dona o no. Quan jo li dic que hem de parlar, Vicente m’acompanya a l’aeroport i me’n vaig a Madrid a veure què fem tots tres… [silenci]

—I no va anar bé i va ser quan vau tenir l’intent de suïcidi.
—Sí.

—I ho teníeu amagat, això, també? Era dins la carpeta verda?
—Sí.

—…
—Jo, en eixe moment, estava disposada a qualsevol cosa que implicara una relació continuada entre tots tres, però ell no m’ho va acceptar.

—…
—Després d’això li escric una carta, parlant de l’Everest… I trenque. Passa que ell continua enviant postals, de tant en tant… Jo no li responc mai. Fins que he d’anar als EUA per la feina.

—I us hi veieu?
—Sí.

—De tot això, d’Hermida, de les anades a Madrid…, els pares no van saber mai res?
—No. No. Res.

—Jesús Hermida era una persona pública, un periodista molt conegut a Espanya. El llibre és escrit en castellà: esteu preparada perquè apareguen publicacions amb titulars que parlen d’Emília Bolinches com l’amant secreta, etcètera?
—Ho tem. Vull parlar amb la seua vídua per explicar-li-ho.

—La seua vídua té ara el seu material. Hi podria haver les cartes que li enviàreu durant anys.
—No ho sé, perquè ell em va dir a Nova York que les va cremar. Dubte molt que hi haja cartes. Aquesta és la segona dona, nosaltres ja havíem deixat de cartejar-nos quan ells van començar. He pensat de donar les cartes al Museu Jesús Hermida de Huelva. Tinc pensat de fer una presentació a Madrid. Quan la faça, crec que puc entrar en comunicació amb la vídua. No tinc clar si també amb els fills. Amb els fills no em sent capacitada, no sé com posicionar-me.

—Al llibre també parleu de la vostra vida com a periodista. Com comenceu a Valencia Fruits, un diari econòmic molt vinculat a l’empresariat i a l’exportació.
—Hi ha una cosa contradictòria que he pensat tot aquest temps fent la novel·la. Com una persona, aquella Emi, es dedicava a la informació econòmica? No sé, no m’esqueia gens. Una xiqueta tan crèdula, tan catòlica primer, després tan comunista, com escrivia d’economia? Però al mateix temps és realista. Els primers que m’ofereixen feina són ells i comence fent economia.

—Us vau casar amb Vicente a les Illes Canàries, d’amagat dels pares, i ells ho van acceptar. I també us van acceptar quan, anys més tard, us en vau separar i vau tornar a la casa familiar.
—No tenen més remei que acceptar el casament. I quan em separe torne a casa dels pares i tothom estava espantat que ho fes. En canvi, per a mi era… No m’ho vaig ni pensar. Sabia que era allò que havia de fer. Vaig anar a buscar l’afecte que no havia tingut en els anys de l’internat. Entre els vuit anys i els setze, no vaig tenir pares.

—I hi vau trobar la tendresa?
—En el meu pare, sempre. Per a ell, les tres xiquetes érem la seua passió. Va estar contentíssim de tenir-me a casa.

—En canvi, al llibre dieu que a la mare, no la coneixíeu.
—La vaig conèixer després. Era una dona molt diferent del meu pare, era la contrapart. Tenia un fons molt dur per la tragèdia familiar que va viure quan tenia vint anys.

—…
—Era a final de juliol del 1936. Son pare, el meu avi, era enginyer en cap de muntanya a Múrcia i havia d’anar a fer unes feines a la serra d’Espuña i la dona, la mare i la filla, ma mare, el van acompanyar. Fins a la casa forestal van arribar uns anarquistes que es volien emportar el guarda. L’enginyer el va voler protegir i un dels anarquistes va descarregar la pistola sobre ell i el va matar.

—I ho va dur sempre amagat?
—Mai no va dir res, absolutament. No ho va poder dir.

—I com ho vau saber?
—Per casualitat. Per uns amics que vaig conèixer en un viatge. Ells eren d’Águilas. Casualment, un d’aquests homes era germà d’un que havia estat al despatx d’enginyer del meu avi.

—I quan ho vau saber i li ho vau preguntar…
—Sí que li ho vaig preguntar, però ella no…

—La nit del 23-F vàreu eixir amb el vostre Seat Panda per València per constatar tot allò dels tancs. Al llibre expliqueu que els vostres pares van brindar pel colp, aquella nit.
—Em va fer vergonya, però ho he d’explicar. Crec que és necessari que la gent sàpiga que hi havia molta gent, molts fills dels vencedors de la guerra, que no estaven d’acord amb els pares i que tenien una doble lluita. Fora de casa, contra el franquisme, la policia, tot allò… I a casa, amb els seus pares.

—Quan us vau adonar que no pensàveu com el vostre pare?
—De seguida. Quan entre a la universitat entre en política i m’adone d’allò que passa. Comence a discutir amb mon pare cada dia. Cada dia, les notícies, primer a la ràdio, i després a la televisió, i jo, pam-pam. Sense parar.

—Benidorm és el paradís de la vostra infantesa. L’heu vist evolucionar cap a allò que és ara. Què en penseu, de com ha anat tot?
—Ara escric un llibre de la història de Benidorm [riu]. Tindrà dues parts. La primera, l’objectiva, que és la història de com evoluciona el poble. I la segona, la subjectiva, com jo l’he vista.

—Com eren aquells estius?
—Hi havia molta gent d’Alcoi, que hi van anar abans que els valencians. Van ser els que van fer les primeres vil·les a primera línia. Quan hi anàvem de lloguer, anàvem a vil·les a primera línia. I després els pares van comprar un apartament gran a la plaça Triangular. El meu pare anava un parell de voltes cada mes a Carcaixent, a veure els camps i com anava tot. Era un vividor. Tenia uns amics cubans i anaven d’excursió i bevien. Va aprendre a fer els tragos dels cubans. Li encantava això, cantant i ballant.

—Al llibre expliqueu que encara hi aneu amb freqüència.
—És el meu refugi. Em banye a la mar cada dia, faig gimnàstica i nade i camine, faig de tot.