Permeteu-me que posi en el vostre coneixement, sense cap astuciosa maniobra embolcalladora, una peça de l’insigne i ignorat polígraf Emili Fontsirenes, el nostre Pierre Ménard, com a autor indiscutible, tot i que inèdit fins ara, de ‘Xacals i àrabs’, un fragment del qual, destriat entre paperassa dels Encants, fa així:

—Senyor –va cridar, i tots els xacals van udolar; en la més remota llunyania em va semblar una salmòdia—. Has de posar fi a la disputa que esqueixa el món. Ets tu qui ho ha de fer, segons que et van descriure els nostres avantpassats. Els àrabs ens han de donar la pau; un aire respirable; un horitzó net de la seva imatge; cap més crit de dolor del carner degollat per l’àrab; tot el bestiar ha de morir en pau, i l’hem de poder sagnar i espellar fins als ossos amb tota tranquil·litat. Neteja, i només neteja, això és el que volem —i van començar a plorar i sanglotar—. Com pots, tu, de noble cor i bona entranya, suportar aquest món? La seva blancor és immunda, immunda la seva negror, un espant la seva barba, has d’escopir només de veure’ls de cua d’ull, un infern brota de les seves aixelles quan alcen el braç. Per això, oh, senyor, noble senyor, amb l’ajuda de les teves mans omnipotents, pren aquesta urna i dóna’ls-la!

I obeint un moviment del seu cap, va atansar-se un xacal amb una petita urna penjant-li dels ullals.

—Per fi la urna, s’ha acabat el bròquil! —va cridar des de la nostra caravana, que s’havia acostat a poc a poc contra el vent, el guia àrab, que brandava un fuet enorme.

Totes les bèsties es van dispersar apressadament i es van arrupir a una certa distància ben juntes. Una quantitat grossa d’animals tan atapeïts i immòbils que semblaven un migrat matoll sobrevolat per focs follets.

—Bé, senyor, tu també has vist i sentit l’espectacle —va dir l’àrab, tot rient amb tanta alegria com li consentia la discreció de la seva raça.

—Aleshores, tu saps què volen les bèsties? —que vaig fer jo.

—Oi, tant, senyor —va dir ell—,  arreu tothom ho sap. Des que hi ha àrabs, aquesta urna recorre el desert i ens acompanyarà fins a la fi del temps. És oferta als europeus per a la magna obra, i cada europeu sembla justament l’elegit. Aquests animals coven una esperança absurda. Són bojos, uns bojos és el que són. Per això els estimem, són els nostres gossos, encara millors que no pas els vostres. Fixa’t, aquesta nit s’ha mort un camell, i he manat que el portin.

S’hi van acostar quatre camàlics i van llançar el pesant cadàver davant nostre. De seguida, els xacals van udolar amb més força. Tots i cadascun, com si fossin arrossegats irresistiblement per una corda, s’hi atansaven, atropelladament, fregant a terra amb el ventre. Havien oblidat els àrabs, havien oblidat l’odi, els hipnotitzava la presència d’aquell cadàver que, amb la intensa exhalació de la seva ferum, ho esborrava tot. Un s’hi va penjar del coll i a la primera queixalada en prenia la jugular. Com una petita bomba enfebrosida, que, amb tanta obstinació com desesper, pretén d’apagar un foc arrasador, així vibrava i es contreia cada múscul del cos del xacal al lloc respectiu. I tots s’amuntegaven sobre el cadàver amb idèntic quefer. Llavors el guia va fer esclafir amb força el fuet en totes direccions per damunt dels seus caps. Els xacals, mig abaltits d’embriaguesa, tenien l’àrab dret davant seu, en rebien fuetades al musell, reculaven d’un salt i retrocedien un tros. Però la sang del camell hi romania, entollada, fumejant, el cos estripat pertot arreu. No s’hi van poder resistir i hi tornaven. El guia va alçar de nou el fuet i el vaig retenir pel braç.

—Tens raó, senyor —va dir ell—. Deixem-los estar, que ara hem de marxar. Ja els has vistos. Meravellosos animals, no et sembla? I com ens odien!

PS: ‘Les urnes i els xacals’, v. Eustaquirol, Ishmael, Revue Internationale de Realpolitik, n. 155, 11 novembre 2019 (en premsa).

(Per la transcripció, Julià de Jòdar.)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb