Els versos millennial

Des dels seus inicis la lírica sempre s’ha vist abocada a una certa exclusivitat. Els versos que recitaven els trobadors, fonamentalment propis d’una poesia cortesana, es destinaven a una elit coneixedora d’aquest “art refinat”. Durant molts segles s’ha mantingut així, però el que no s’esperava és que aquesta literatura, la del vers sobre paper, s’acabaria convertint en tot un moviment artístic en la nova generació digital. Gràcies a Internet, i sobretot a les xarxes socials, s’ha produït un nou fenomen poètic que té l’ambició d’arribar a tot el món. Breu, senzill i immediat, però també original i vital. Els nous poetes del segle XXI han aconseguit reviure un art i eternitzar-lo a la xarxa, i també a les llibreries.

“Sempre he escrit. Primer vaig començar escrivint els meus pensaments, i els vaig anar dotant de lirisme fins que em vaig adonar que el que estava fent era poesia. A mi m’agradava escriure, i trobar-li el ritme als textos, suposo que per influència del que jo havia llegit i la música que m’agradava escoltar. Sé que sona ‘cutre’ però el procés va ser molt inconscient: no vaig escollir escriure poesia, la poesia em va escollir a mi.” Ane Santiago té 21 anys i comparteix les seves poesies al seu compte d’Instagram, @cartasaningunaparte, on té més de 70.000 seguidors. Gràcies a la projecció que li han donat les xarxes, ha publicat dos llibres de poesia i ara treballa en altres projectes col·laboratius. Les seves influències són molt diverses, entre les quals destaquen Elvira Sastre, Charles Buckowski, Pedro Salinas o Frederico García Lorca.

Les xarxes han brindat una oportunitat a joves artistes que, al fer públics als seus versos, han obtingut una projecció més gran de la que esperaven. “Quan vaig començar a escriure era molt petita i era un acte molt innocent, no tenia consciència que allò pogués tenir una envergadura major. En aquella època Instagram no existia, el màxim que podies fer a Internet era fer-te un blog. Així que quan vaig començar a compartir-ho a Instagram, em va sorprendre el feedback que tenien les meves publicacions”, explica.

La visibilitat de poetes com l’Ane Santiago, amb un estil literari diferent i innovador, es deu al suport que les noves tecnologies han brindat a la difusió dels seus projectes. La distribució i la interacció facilitades per Internet han consolidat moltes comunitats que, en rapidesa i abast, s’han demostrat més efectives que les de la institucionalitat literària tradicional. Ja no és una elit editora i il·lustrada qui decideix quin tipus de poesia es publica (i per tant, es llegeix), sinó que són els mateixos lectors que amb “likes” i “shares”, permeten als poetes aconseguir un lloc en el mercat literari.

Així doncs, l’audiència online dels poemes i la difusió que se’n fa tenen molt a veure alhora de fer el salt de les pantalles al llibre en paper. Ane Santiago admet que “òbviament, els followers afecten”, i que és el feedback el que motiva molts artistes a seguir escrivint: “Si a mi ningú m’hagués fet cas, potser ja hauria deixat de publicar”. Els seguidors, al cap i a la fi, són un dels incentius pels quals el salt editorial és possible. Tot i així, la jove artista creu que, malgrat que els llibres de poetes són publicats a partir del ressò a Internet, no són un producte de merxantdatge, sinó que segueix sent literatura. Malgrat això, també cal fer un apunt sobre la qualitat d’aquesta poesia. Pot la brevetat i el “nou estil” limitar qualitativament el nou moviment poètic? En aquesta línia, Ane Santiago apunta que “el canal afecta, el que busca la gent és llegir coses breus i immediates. Una altra cosa és que la brevetat afecti la qualitat del que escrius, però tot depèn de qui ho escrigui”.

La poetització de les xarxes socials

Així com explica la sociòloga experta en noves tecnologies Gemma Galdon, “les xarxes socials han democratitzat l’accés a la cultura”. Tothom pot participar en aquest nou moviment poètic, ja que els canals i els mitjans que s’empren per escriure i compartir són accessibles per a gairebé tothom. Tot i així, el resultat no sempre és el mateix. La poeta Ane Santiago considera que les publicacions van en funció de la demanda, i les editorials treballen com un vehicle per donar sortida a la feina dels artistes, però “el que es publica és més un reflex del que demana el públic”. La jove autora mostra preocupació davant el tipus de missatges que es poden difondre, i no tant respecte a la qualitat de la poesia en si. “Recentment ha sorgit un prototip d’home masclista, que publica poemes amb un discurs de ‘salvador de la dona’, i triomfa molt a les xarxes”, explica. “Això ho trobo més preocupant que la qualitat que pugui tenir un poema; el fet que hi hagi moltes nenes de catorze anys que necessitin sentir que ‘estan més guapes quan són fortes’”.

En aquest nou fenomen, cal entendre que Internet és un mirall de la societat, i que les propostes que es publiquen reprodueixen els interessos dels lectors. És facil, doncs, que arribin a les llibreries propostes que s’afegeixen a aquest tipus de poesia, únicament perquè està de moda o perquè les editorials saben que l’èxit econòmic està assegurat.

Un tast de la nova poesia digital

Molts poetes han trobat a Internet una oportunitat artística. El resultat que se’n deriva té a veure amb el que els trobadors qualificaven de “Joi”, un terme que associaven a tot un conjunt d’idees relacionades amb l’alegria, el joc, la joventut i allò intranscendent. Això és precisament el que caracteritza aquest nou moviment poètic. “Generació Joi”, també conegut com a “Poesia millennial” o “Poesia 2.0”, respon a aquesta nova generació de poetes que han adaptat la lírica a les xarxes socials, i encara que no segueix uns cànons preestablerts, sí que es configura per tot un conjunt de trets que han resultat ser la clau del seu èxit.