Vinyes de la DO Alella, amb les xemeneies de la tèrmica de Sant Adrià del Besós al fons.

Diuen que la inspiració t’ha d’agafar treballant. En periodisme, aquesta afirmació és gairebé imprescindible, perquè l’ofici conté la dinàmica de l’acció – reacció i la connexió dels temes que treballes, creant en xarxa. Això és el que em va passar l’altre dia preparant un tema sobre nova plantació de vinya a la DO Alella. Aquesta Denominació d’Origen, la més petita de Catalunya i segurament també d’Europa, en els darrers trenta anys no ha deixat de perdre hectàrees de vinya cultivades i avui es troba per sota de les dues-centes cinquanta. Però ara sembla que s’ha tocat fons i que se’n tornen a recuperar d’una forma sostinguda: de dos anys ençà, els viticultors han començat a sumar hectàrees de vinya, a través de nova plantació i de la recuperació de vinyes velles abandonades. Però la llei europea i la normativa espanyola posen molt difícil la recuperació vinícola d’un territori tan afectat per la proximitat amb la metròpolis i la consegüent especulació urbanística, perquè la legislació s’ha centrat històricament a frenar l’excedent de vi limitant-ne el conreu de vinya i no ha discriminat positivament territoris com la DO Alella, que, per sobreviure necessiten polítiques específiques.

Treballant aquest tema, doncs, vaig anar a parlar amb l’enòleg i propietari del celler Alta Alella, Josep Maria Pujol-Busquets. Alta Alella és una empresa vinícola situada a cavall de Tiana i Alella, municipis del Maresme, a la Vall Cirera, amb vinyes de cara al mar i a només setze quilòmetres de Barcelona. En els últims anys, ha optat per no expandir-se cap enfora, però créixer cap endins, per destinar una part important de la seva producció vinícola al Cava de Paratge, l’aposta de qualitat de la DO Cava.

En relació amb la plantació de vinya, Pujol-Busquets explicava que el tema és complex i que en un territori com la DO Alella la dificultat més important no són les autoritzacions sinó trobar terrenys aptes per a plantar vinya a un preu raonable (en el règim que sigui, de lloguer, d’explotació, de compra…). Perquè plantar una vinya implica una inversió que no s’amortitzarà en els propers trenta o quaranta anys.

I en aquest punt, l’enòleg i viticultor va aportar una idea que és del tot inspiradora: la DO Alella és un territori vinícola metropolità i en aquest context, el viticultor és més que un elaborador de vi, és una mena de jardiner, perquè les vinyes són els jardins d’aquests espais metropolitans. I les vinyes comporten un paisatge cuidat, endreçat i vigilat. Fan de talla-focs, oxigenen les urbs, donen identitat. Tot aquell qui viu al costat d’una vinya disposa d’uns beneficis col·laterals sobre els quals no tributa. I, en canvi, els viticultors no reben cap mena de contraprestació sobre aquests valors de qualitat de vida que aporten.

Perquè tots aquests valors no són quantificats en el sistema capitalista en el qual vivim. En la balança de beneficis no es contemplen ni quantifiquen. Aquest aspecte transcendent em va obrir un nou centre d’interès periodístic, perquè aquest paper paisatgístic, ecològic, sostenible, de la vinya, el vaig reconnectar amb dues experiències periodístiques del tot satisfactòries i de gran interès viscudes aquest any.

Tots els costs i tots els beneficis
L’argument de Pujol-Busquets em va recordar una aportació de primer ordre que l’ecòleg Ramon Folch va fer davant de l’economista Andreu Mas-Colell, en un diàleg a la Pedrera celebrat el febrer del 2018: ‘Ecologia i economia sostenibles‘. Reprodueixo què va dir Ramon Folch sobre quantificar tots els costs però també tots els beneficis, quan es parla de sostenibilitat:

«’Quan parlem de sostenibilitat, els números han de sortir certament, però no diguem que els números no surten, quan no ens hem ocupat de fer-los. La sostenibilitat és la millor relació cost-benefici, sempre que el cost inclogui tots els costs, inclòs l’ambiental, i tots els beneficis, inclosos els beneficis socials. Avui, els preus reflecteixen molt malament el nou marc econòmic per arribar a la sostenibilitat. La matriu econòmica atribueix un preu només tenint en compte uns quants paràmetres.’ I Folch va posar d’exemple el diòxid de carboni, al qual després del protocol de Kyoto li van atribuir un preu. I va parlar de paràmetres que encara avui no es tenen en compte a l’hora de posar preu als productes, que es troben externalitzats de la matriu econòmica, que no formen part dels balanços. Si parlem, per exemple, del manteniment forestal, caldria valorar la feina de la pagesia, les accions contra l’erosió que representa, la minimització del risc d’incendis, la qualitat de l’aire que respirem, els beneficis paisatgístics (pensant en el turisme)… Folch va ser contundent: ‘Tenim una economia molt centrada en el compte de resultats i poc en els balanços. Tenim uns balanços que fan pena.’

I Mas-Colell li va respondre: ‘Hi estic d’acord. Hi ha molta dificultat a posar preus. S’han de saber els drets de cadascú. I una de les contribucions de l’ecologia és fer-nos notar que hem d’apreciar la natura no solament d’una manera utilitària sinó també com a forma de plaer i d’emocions.’
I al seu torn Folch va dir: ‘Però això no està del tot acceptat i per aquest motiu subsidiem el pagès a franges específiques de producció (productor de llet, productor de carn de porc…) i el subvencionem. Però el pagès no ha de ser subvencionat sinó contraprestat. Hem de saber quins serveis presta i valorar-los. Però si no atribuïm un preu a totes les aportacions que fa (que són les externalitats no reconegudes que dèiem), no el podem contraprestar i més aviat l’avergonyim, perquè sembla que pidoli.’»

Globalització i viticultura
Comptar tots els beneficis a més a més de tots els costos suposa una revolució en l’àmbit econòmic i social. En termes de viticultura i paisatge, la reflexió de Pujol-Busquets també em va portar a recuperar una sessió sobre la DO Alella impartida a la Fundació Alícia, amb el geògraf Francesc Muñoz. El geògraf, director del Màster Internacional en Intervenció i Gestió del Paisatge i el Patrimoni de la UAB, explicava:

«La societat actual és molt diferent de la que teníem fa tan sols dues dècades. En destaco dues raons bàsiques: la immensa facilitat que tenim per moure’ns pel territori i l’importantíssim consum de la tecnologia. I aquests dos aspectes es barregen. Som els primers en la història de la humanitat que ens podem relacionar i interactuar socialment, culturalment, econòmicament, mentre ens desplacem pel territori, gràcies als telèfons mòbils. I la hipermobilitat pel territori amb l’ús de la tecnologia digital comporten una nova relació amb el paisatge.

En aquest món global, els paisatges, els territoris, se’ns fan idèntics, similars. És un dels efectes de la globalització. Pel que fa al territori de la DO Alella, centrant-nos en el Maresme, aquesta homologació del paisatge a base de construir urbanització i més urbanització, ens deixa territoris que encara no s’han urbanitzat que són autèntiques joies. Ens deixen territoris que, si a més a més tenim una agricultura de qualitat, són territoris d’interès. Per què? Perquè subratllen la diversitat. Mantenir el grau de diversitat, les diferències en el territori, és essencial per mirar de mantenir una cultura.
Som una societat que s’ha allunyat del terrer, s’ha allunyat del territori, no en termes físics, sinó en termes culturals. Ens hem convertit en una colla d’ignorants del territori i dels seus processos. Per això el vi és tan important. Perquè el vi és el paisatge dins d’una ampolla. El vi ens parla de les diferències entre un paisatge i un altre. El vi ens ajuda a entendre la diversitat i les diferències. Per això prendre una copa de vi és reconnectar-nos amb tota una tradició i un saber, amb tot l’embolcall cultural del territori. Les persones que ens rebel·lem contra l’homogeneïtzació i la globalització dels paisatges, apostem pels paisatges vinícoles. »

Aquests aspectes de la viticultura apuntats per Pujol-Busquets, Folch i Muñoz, són valors i beneficis invisibilitzats que cal fer visibles i quantificar. El paisatge, la cultura i la qualitat de vida així ho indiquen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb