Els tres llocs especials de Salt per a Ingrid Guardiola

Ens trobem a la plaça de Sant Jaume, coneguda popularment per plaça del Teatre, perquè és on hi ha el Teatre de Salt. Fa una calor infernal, però per sort ja comença a vesprejar i la major part de carrers del barri vell són a l’ombra. Quan hi arribo, Ingrid Guardiola ja hi és i m’espera tot parlant amb un veí que passeja el gos. Ens saludem i m’explica que en una mateixa setmana se li han espatllat uns quants electrodomèstics, entre els quals la nevera. Enmig de la segona onada de calor d’un estiu que tot just comença, Guardiola s’ha trobat sense beguda fresca, i per això decidim d’anar a fer el toc al Muri, un dels bars de la plaça del darrere, l’anomenat “pati del teatre”.

Entre una clara i una aigua ben fredes, entaulem conversa a pocs metres del seu hort, un dels tres llocs que ha triat per al reportatge –conjuntament amb la factoria cultural Coma Cros i l’escola el Gegant del Rec–, i que és al costat d’una de les portes d’entrada a les hortes i les Deveses de Salt, tocant al rec Monar, que dóna nom al carrer del Rec.

Hi anirem més tard, a l’hort, quan la calor comenci a afluixar i els rantells es posin a punt per crivellar qualsevol que gosi endinsar-se en el principal pulmó verd del poble. Mentrestant, xerrem de Salt a la terrassa del bar. S’hi està tranquil, tot i ser un vespre d’estiu.

De Girona a Barcelona, de Barcelona a Salt

Ingrid Guardiola va néixer a Girona, però, com tants joves, a divuit anys va anar a viure a Barcelona per estudiar. Tot i haver-hi viscut vint-i-dos anys, del 1999 al 2021, assegura que no es va arribar a sentir mai barcelonina. “Sempre pensava que, per a mi, Barcelona era feina, projectes i relacions socials. La ciutat és un llenç força abstracte. No buscava fer-hi cap niu, sinó tenir el context idoni per a fer-hi projectes.”

El naixement del seu fill, el 2017, i la pandèmia, el 2020, van ser dos moments clau. “L’estiu del 2020 vam venir a passar-lo aquí, a Girona. Un dia ens banyàvem al riu i vam pensar que en un lloc així, a prop del Ter, hi podríem viure.” Però la seva parella, de Sabadell, veia clar que no es volia instal·lar a Girona. “Diu que els gironins són molt rígids i molt pagats de si mateixos”, confessa mentre se li escapa el riure.

Així doncs, en compte de Girona van anar a petar a Salt, un lloc on de seguida van sentir-se com a casa. “Salt s’assemblava molt al lloc d’on veníem, que era el Raval Sud i la Torrassa”, explica. El canvi de ciutat no va ser una decisió gaire pensada, com algunes altres que ha pres en la seva vida. “Les decisions importants no les penso, perquè sé que si no sempre trobaré excuses per a negar-les, per no fer-les. Només m’escarrasso amb les decisions inútils, com ara comprar una nevera nova”, diu.

Arrelar a Salt

Si bé no va acabar de sentir-se mai de Barcelona, a Salt ha estat diferent: n’hi va haver prou d’apuntar el seu fill a l’escola del barri i passar-se hores jugant a la plaça per a començar a establir vincles amb els veïns i a familiaritzar-se amb les dinàmiques del poble. “L’escola ens va donar una radiografia brutal del poble, perquè és que no és ni una ciutat, és un poble”, puntualitza Guardiola.

Certament, Salt, tot i tenir més de trenta mil habitants i un munt de serveis, manté dinàmiques més pròpies de municipi petit que no pas d’un de gran. Això, en part, explica per què és fàcil de sentir-se’n, però no ho és tot. Guardiola hi afegeix: “El que és interessant de Salt és que no ha perdut la dimensió de classes populars. La gent té un esperit popular molt fort, tant els que fa vuitanta anys que hi viuen com els que en fa quinze. És un ‘popular’ transversal que s’alimenta de les onades migratòries i la mateixa idiosincràsia del lloc. Això és el que el fa tan viu i tan autèntic.”

Això fa pensar en allò que va dir Manel Vidal, també de Salt, en una entrevista que li va fer Ot Bou al pòdcast Santa Eulàlia: “Girona no m’agrada gens, ni els gironins. Sempre m’ha semblat que les coses a Salt eren més de veritat que les de Girona.” En certa manera –i salvant molt les distàncies–, es podria dir que Salt és el món en miniatura.

Guardiola, sempre eloqüent, ho explica així: “Salt és el futur, perquè com més va més viurem en enclavaments urbans amb altes taxes de migracions i de diàleg cultural, perquè vivim en una situació d’excepcionalitat permanent que fa que hi hagi migracions climàtiques, bèl·liques, econòmiques, polítiques… I totes formen part de la geopolítica i d’una economia al servei del capitalisme.”

És cert: a Salt, la població immigrant és considerable: un 37%, segons dades de l’Idescat, i aquesta és una de les principals característiques del poble, situat entre els vint municipis amb més població immigrant de Catalunya. Durant la segona meitat del segle XX, ja va acollir població de l’onada migratòria espanyola, i a començament dels 2000 la de gent del nord de l’Àfrica, de l’Àfrica subsahariana i de països de l’Amèrica del Sud, principalment.

Per això durant anys Salt ha sofert una forta estigmatització, i ha estat notícia, sobretot, per episodis de violència, com els aldarulls de l’any passat a causa de la crisi d’habitatge. Tot plegat ha alimentat un relat fals i desvirtuat que la gent del poble ha de matisar constantment. Sobretot, perquè aquells qui hi viuen saben que no és del tot cert o, si més no, que a part els episodis de violència que hi pugui haver –principalment a causa de la vulnerabilitat econòmica–, hi ha tota una altra realitat: la d’un poble actiu i mobilitzat. Per a posar-ne un exemple: Salt és un dels municipis amb un teixit associatiu més actiu i divers de les Comarques Gironines. Amb més de 150 entitats registrades, el moviment associatiu destaca per la seva orientació comunitària (15 entitats), social (55 entitats) i cultural (82 entitats).

Guardiola considera que viure en un poble amb molta immigració i molta pobresa –Salt és el municipi amb la renda per capita més baixa de Catalunya– obliga a estar sempre “al terreny de l’acció”, tant si és l’AFA de l’escola, en el teixit associatiu o al Sindicat d’Habitatge. Ella ho descriu com “un procés de traducció constant”, en què no hi ha res fàcil. “Les coses es van fent constantment, i no es conclouen. No hi ha res evident.”

La Coma Cros, el gran espai cultural de Salt

Un dels espais que apleguen més activitat associativa i cultural del poble és la factoria cultural Coma Cros, a l’antiga fàbrica tèxtil que duia aquest nom. S’hi concentren la biblioteca municipal Iu Bohigas, l’escola universitària de les Arts ERAM, les oficines de la UOC, l’Escola Tècnica de l’Espectacle Casa de la Música (ETECAM), el Museu de l’Aigua i l’Ateneu Popular. A més, al costat hi ha el centre d’arts escèniques el Canal i “les naus”, on entitats com els Diables d’en Pere Botero o els Marrecs tenen el local.

L’Ateneu, un dels primers projectes de gestió comunitària de les Comarques Gironines, és un dels espais culturals més actius, i un exemple que demostra que aquest model de gestió afavoreix la proximitat amb el veïnat, reforça els vincles comunitaris i garanteix que els recursos públics responguin a les necessitats socials i culturals del municipi. En destaquen, per exemple, projectes com el de la Comunalitat de Salt, que organitza el festival Inevitable; el de les Cosidores de Salt; o el de la Comucleta, el taller d’autoreparació de bicicletes. A més, és un espai que acull la feina de més entitats, com ara la de l’associació Dota, que promou l’alfabetització i l’aprenentatge del català entre dones immigrants amb poca escolarització, gràcies a metodologies que combinen llengua, art, cos i experiència.

El teixit humà

En l’àmbit cultural, Guardiola considera que Salt té una bona base d’equipaments, amb espais com la Coma Cros i les biblioteques, però lamenta que el pressupost municipal destinat a cultura sigui insuficient. Tenint en compte el pressupost, l’ajuntament destina enguany 3.486.475,02 d’euros a cultura. Això vol dir solament 100,76 euros per habitant.

Guardiola diu que bona part de la vida cultural del municipi recau en les entitats, els barris i les associacions, que mantenen viu aquest esperit comunitari. També destaca que, més enllà dels indicadors de pobresa o exclusió, Salt té un gran teixit de suport mutu que sovint passa desapercebut. Afegeix que aquesta xarxa informal es complementa amb la feina d’entitats i col·lectius del municipi, com el Cau o el Sindicat de Llogateres, que responen de manera directa a les necessitats més urgents de la població. Sense amagar les dificultats socials que viu una part de la població, Guardiola conclou que és precisament aquesta capacitat d’organització col·lectiva i de suport mutu allò que més l’ha impressionada del poble. “Evidentment que hi ha pobresa i que hi ha moltes vides desestructurades, però Salt és molt emocionant. No sabria com més definir-lo”, diu.

El Gegant del Rec, l’escola del barri

Salt és una de les poblacions de més de cinc mil habitants amb un dels índexs de segregació escolar més alts de Catalunya. És una situació molt greu que, a més, va estretament vinculada amb la titularitat de l’escola, és a dir, segons si és pública o privada.

Fa anys que la plataforma ciutadana SalT’educa treballa per a capgirar la situació, i alerta de la fractura social que implica. Conscient d’això, Guardiola i la seva parella van decidir d’escolaritzar el fill al centre que els tocava per zona: l’escola el Gegant del Rec. “Al principi, vaig rastrejar totes les escoles per tenir-ne una bona radiografia. Però després vaig esborrar tot allò que havia après i vaig apuntar-lo a l’escola del costat de casa, una mica per responsabilitat ciutadana”, explica. I afegeix: “Havent vist que Salt és una ciutat molt segregada, interessa contribuir a fer que això no sigui així. Els meus motius per apuntar el meu fill a l’escola del barri eren la desagregació i l’arrelament al barri, i lluitar contra el meu propi racisme i el de tots.” “Vivim en una societat dissenyada i organitzada perquè siguem cada vegada més insensibles a les diferències: les culturals, les ideològiques…, de tota mena. Com que cada vegada desconeixem més els altres, el sistema capitalista crea pors per tal de validar els mecanismes vinculats a la seguretat. Aquesta obsessió per la seguretat ens parla d’una por induïda econòmicament i socialment. Hem de destruir-les, aquestes pors. És molt fàcil ser antiracista al Putxet i la zona alta de Barcelona, o si portes el fill a la concertada i tens un bon sou cada mes. L’antiracisme només es pot exercir des de la pràctica, no des de la teoria. Aquesta és l’única manera.”  

Ingrid Guardiola, a més, és la secretaria de l’AFA de l’escola. Entre totes les coses que fan, es destaquen les activitats que impliquen i aglutinen les famílies, com ara la festa de les famílies, en què cada família porta un plat típic del seu lloc d’origen; i les activitats extraescolars o activitats que fan serveixen per a finançar les sortides dels infants. A més, cada any, per Sant Jordi, fan un fanzín, la revista elaborada pels alumnes de l’escola. L’AFA també vetlla perquè la llengua de comunicació de l’escola sigui el català, per això també n’ofereixen classes a les famílies que no el parlen.

El Gegant del Rec va néixer el 2004, però no va ser fins el novembre del 2023 que es va construir el centre. En dinou anys, moltes promocions van ser escolaritzades en mòduls pre-fabricats. Guardiola explica que la diferència d’espai és essencial: “L’arquitectura és la base per a poder habitar un espai ben pensat.”

Les hortes

Quan anem a l’hort és aquella hora del capvespre en què el sol ho tenyeix tot de color taronja. Per arribar-hi, tan sols hem de baixar pel carrer de Sant Joan i travessar el carrer del Rec. L’hort és en una de les primeres parcel·les que hi ha a mà dreta del camí que condueix fins a les deveses. Guardiola obre una portella de fusta, i hi entrem. Se saluda amb l’Omar, que treballa l’hort del costat. Porta una gorra blanca i fuma un cigarret mentre remena la terra. “Hola, vecina“, diu a l’Ingrid.

Les hortes de Salt van ser un dels eixos del projecte de comissariat d’Ingrid Guardiola durant la seva etapa com a directora del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, i van inspirar projectes que vinculaven art, ecologia, patrimoni i participació comunitària. Aquesta influència es va materialitzar especialment en el programa de tres anys dedicat a la cultura de l’aigua i la sostenibilitat (2022-2025), culminat amb l’exposició Cap a les deus. Una gramàtica fluvial. El projecte se centrava en la cultura fluvial del territori a partir d’unes quantes “deus”: les deus pluvials, les fonts artístiques i les deus materials, i incorporava documentació històrica del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge. En aquest context, el col·lectiu Mil Fulles va desenvolupar una cartografia comunitària de les hortes de Salt i Santa Eugènia. La programació es va tancar amb Tornar a l’aigua, de Roc Domingo Puig i Marta R Chust, un projecte educatiu realitzat amb l’escola Carme Auguet de Pont Major al voltant del riu Ter. Dins el programa públic de Cap a les deus, també es van fer activitats com un debat sobre l’aigua com a bé comú i un taller de cistelleria amb plantes de ribera al Museu de l’Aigua de Salt. D’aquesta manera es va reforçar el vincle entre pràctiques artístiques, patrimoni natural i saviesa popular.

Paral·lelament, Guardiola va convertir les hortes en escenari d’activitats del programa públic de més exposicions: amb Més lloc per a la fosca, que revisava el llegat de Víctor Català a partir d’una perspectiva ecocrítica, es va organitzar una sortida d’escolta d’ocells al capvespre guiada per un especialista; i amb Narcohumanisme. Farmàcies i estupefaents a les pràctiques artístiques actuals es va impulsar una ruta per les hortes de Salt i Santa Eugènia per descobrir les plantes medicinals i psicoactives presents en aquest paratge agrícola, reivindicat com “una farmàcia oberta” i un espai de coneixement.

L’hort de l’Omar és molt més treballat que no el de Guardiola, que abans d’arribar-hi ja ens ha advertit que “ara no està en el millor moment”. Ja se sap: l’hort demana una feina constant, i encara més a l’estiu, quan cal anar-hi pràcticament cada dia.

Les hortes de Salt són històriques. Si bé ara l’ús agrícola va dedicat pràcticament a una finalitat social més que no pas productiva, no fa tants anys havien estat un element econòmic important. A Salt i Santa Eugènia, hi havia molts hortolans que menaven les terres que anaven de gairebé el pont de can Vidal de Girona fins a Bescanó, l’espai que hi ha entre la séquia Monar, el rec i el Ter. Els que s’hi dedicaven professionalment, no tan sols alimentaven Salt i Girona sinó també els pobles del costat, on anaven a vendre verdura i planter als mercats municipals que es feien al carrer cada setmana.

Entre herbes i mosquits, Guardiola ens passeja per l’hort, molt més gran que no m’havia imaginat. Hi té tomates, albergínies, cogombres, carabassons i alguna planta aromàtica. Tot hi va creixent tímidament, i contrasta molt amb l’hort de l’Antonio, un altre dels veïns hortolans. Ell té rengleres i rengleres de tomates ufanoses, que vermellegen, a punt de madurar, però Guardiola ens confessa que és perquè hi aboca productes químics. “Això és com anar al gimnàs de les plantes!”, diu fent broma. També hi té un roser que aquesta primavera deu haver estat preciós, perquè encara conserva alguna rosa, d’un color granatós i rosat.

Ara, a l’hort no sempre s’hi va a fer feina: també pot ser un bon lloc per a organitzar sopars a la fresca. Per això han decidit de fer-se un forn de pedra per a coure i escalfar menjar i s’han construït una mena de porxo amb canyes i tendals, on hi ha una taula amb unes quantes cadires. Al fons, el seu fill s’hi ha fet una cabana i hi ha posat dues cadires de fusta d’aquelles típiques d’escola.

Quan ens n’anem –abans no tinguem les cames totes plenes de picades–, l’Omar li regala un bon grapat de coriandre. Avui farà calor ben bé fins a mitjanit.