Els tres llocs especials de Menorca per a Ponç Pons

Per als menorquins, l’illa és la mesura de totes les coses. Si una distància fa més de quaranta-cinc quilòmetres, ja ens sembla molt enfora. Si un edifici fa 385 metres d’altitud, ens acubam. Això li va passar al poeta Ponç Pons (Alaior, 1956) a Nova York quan va pujar a l’Empire State Building amb na Roser, la seua dona. Com podia ser que aquell edifici fos més alt que el Toro, de 357 metres, la muntanya, eix i compàs de l’illa, amb la qual els menorquins també sabem quin és el límit de les coses? D’allà dalt estant, i encara que el dia no sigui del tot clar, es poden veure els confins de l’illa, que són els confins del món. “Onde a terra se acaba e o mar comença”, és un vers de Camôes que Ponç Pons cita per falcar aquest sentiment.  I això no és una qüestió de ser pobletà o no ser-ho. Té més a veure amb el gruix i la fondària de les arrels. Té a veure amb l’obsessió per preservar la llengua i el territori, els dos tresors heretats que, com més va, més costa de llegar en perfectes condicions. I per aquesta ferida plora i sagna el poeta, quan parla d’impotència i de denúncia. Quan escriu que “Som indignes del do d’haver estat menorquins”.

Sa Figuera Verda

Quedam amb el poeta d’Alaior per fer aquest reportatge dels tres llocs de Menorca a la porta de l’institut on durant molts anys va exercir de professor. Li agrada dir que, en realitat, feia de missioner. Ens demana que el seguim amb el cotxe i ens du a Sa Figuera Verda, el seu lloc dins el seu lloc al món, una porció de terreny al bell centre de l’illa. A Alaior en diuen estància, a uns altres llocs en poden dir hort, vinya, terreny, tanques… “A l’hivern tot és molt verd, però l’estiu mediterrani i menorquí és això, tot sec i d’aquest color ocre”. En uns altres temps, a Sa Figuera Verda hi havia gallines soltes, que ponien molts ous, i en Günter, que era un ca que, probablement, va ser qui primer va sentir molts dels versos que Ponç Pons ha escrit en aquest territori recòndit. Hi ha una caseta recuperada i un aljub emblanquinat, però Ponç Pons escriu en una cabaneta de fusta enmig del no-res, que ací és el tot. No hi ha electricitat, i els capvespres d’hivern, que són tan curts i tan foscos a l’illa, escriu amb espelmes. La presència d’un Sant Francesc i uns mobles ben espartans podrien fer pensar que el poeta s’ha fet una cel·la perquè res terrenal no el distregui quan escriu, quan llegeix o quan pensa. Sí que l’acompanyen les signatures, estampades en les bigues travesseres, d’amics poetes que el visiten. Pere Ballart, Jordi Julià,  Carles Duarte, Jaume C. Pons Alorda, Sebastià Alzamora, i, en algun lloc, José Saramago, que durant uns dies va ser ben menorquí en companyia de Ponç Pons. Fora, un test amb roses grogues, perquè un dia, quan era un jove estudiant, Ponç Pons va fer una nit seca enlluernat per la primera lectura de Cien años de soledad. I García Márquez deia que no podia escriure si no tenia roses grogues a prop.

La poesia de Ponç Pons i la seua vida, que vénen a ser el mateix, són plenes d’homenatges a poetes, a llocs, a fets… A la terra.

“Viure poèticament és més que escriure versos, i la jornada creativa d’una vida poètica dura i abraça totes les hores del dia. Jo intent trobar poesia en tot i convertir-ho tot en poesia. No fa gaire, un ex-alumne que té els cavalls per aquí, em va regalar un parell de sacs de fems de cavall, que són un bon adob orgànic, ecològic, i els vaig anar escampant al voltant de les figueres i oliveres que he sembrat. Per jo, això també és viure poèticament”, diu.

Ponç Pons es descriu amb un vers i diu que és “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos”. Cercam una ombra per reprendre la conversa, ara ja enregistrada, i li demanam una definició: “Sa Figuera Verda és un espai lliure i salvatge que era un dels somnis de la meua vida d’ençà que era un fillet. Jo volia tenir un tros de terra menorquina, i aquí és on venc a escriure, a llegir, a pensar, a meditar, a fer de pagès, a cuidar les abelles, a fer una vida en contacte amb la naturalesa.” És Thoreau i La vida als boscos, que també cita. “Va fer dos anys i dos mesos Walden a aquella cabana. Thoreau, juntament amb Emerson, ha estat un dels meus inspiradors, un dels meus mestres, i aquest seria el meu Walden.” I potser el que vol llegar als seus néts, per als quals ha sembrat quatre figueres perquè un dia, quan siguin grans, puguin collir les figues de l’avi.

Amb aquesta calma, costa de recordar que som en una illa massificada, que el mes d’agost vessa de gent, o que l’illa es ven, bocí a bocí, al capital i a uns interessos que només veuen en Menorca un producte per vendre. “Que el turisme doni feina, no vol dir que n’hàgim de ser esclaus. I és ver que el turisme dóna feina, però també pot ser una arma de destrucció massiva, i jo no entenc com és que se’n van a Madrid a fer fires de propaganda, si la gent que ve ja no la podem encobeir. En comptes de fer-ne propaganda, l’hauríem de mantenir en secret”, diu. I, a continuació, demana que tota la gent que ve a l’illa, se l’estimi i la respecti. I, com que d’això també n’ha escrit, rescatam aquests versos: “Lloc efímer de pas i vacances d’estiu / molts no saben ni entenen què és ser menorquí.”

Son Bou, el descobriment de la mar

La gran platja d’Alaior és Son Bou. Ampla, llarga, ferotge segons quan, oberta, amb unes dunes a protegir, i amb les restes d’una basílica paleocristiana damunt les roques, pràcticament tocant la mar. Aquesta platja és el segon lloc que Ponç vol que escriguem com un dels seus espais mítics. La manera que ho conta té el perfum de la primera frase de Cien años de soledad, quan el coronel Aureliano Buendia recorda el dia que son pare el va dur a conèixer el gel. Pons ho diu així: “Mon pare va llogar un carro i un ase, i va agafar la mamà i els cinc fills, jo som el petit dels cinc germans, i vaig sentir com els deia: ‘Dissabte, durem en Ponç a conèixer la mar’.”

I recorda que, pel fet d’haver nascut a una illa, els habitants de la “Menorca profunda”, en aquells anys, els cinquanta i, fins i tot a començament dels seixanta del segle passat, no ho tenien fàcil, això d’anar a la mar. No anaven a la platja, anaven a la mar, que fa més sensació d’infinitud que una platja, delimitada sempre per l’arena o les roques. La mar és la mar gran, i és la que va descobrir el petit Ponç dalt aquell carro un dissabte matí. “Era molt petit, el carro ple, i quan vam arribar dalt un coster, empenyent tots, de cop i volta vaig veure la immensitat de la mar a Son Bou i vaig quedar enlluernat. Em va semblar un univers, allò, i va ser un impacte emocional que no se m’ha esborrat mai. A més, vam arribar quan el sol ja feia brillar la mar, que guspirejava. Va ser un impacte brutal.”

Ara, de dalt el coster, hom també rep un impacte brutal, el d’un dels dos hotels bessons i monstruosos construïts ben damunt les dunes a començament dels anys setanta del segle passat. “On són ara els senders desvirgats de Son Bou / o els tendals de canyís vora els verds tamarells?”, escriu el poeta quan recorda la vida salvatge en aquella platja on l’avi Xicu, que era paredador, i no sabia ni llegir ni escriure, però era savi i bondadós, hi tenia una cova que era la caseta del guarda. “Van ser uns dies tan feliços! Hi havia una font a les roques, supòs que encara hi és, d’on anàvem a dur  l’aigua. Amb una canya molt vella i caragolins com a esca, pescàvem peixos i agafàvem crancs…  Això et marca per la vida. Sempre duc Son Bou dins el cor.”

I, en aquest context, té un record emocionat per a la mare. Creu que la va fer patir un poc, perquè va topar amb l’època de la revolta, dels cabells llargs, dels viatges fora de l’illa, de la política, i de la barba i les ulleres de John Lennon. “No sé si li vaig dir prou vegades que me l’estimava, i ara m’agradaria poder-la tornar a abraçar i agrair-li tot el que ella i mon pare van fer per jo.”

I tornam al paradís de la infantesa, i li fem la pregunta: “Com el veus, ara, Son Bou?”. I la resposta: “Molt malament, i açò que en el projecte inicial  d’urbanització n’hi havia programats set o vuit més, d’hotels. Era pitjor que Benidorm”, diu, mentre recorda encara aquells dies feliços, quan, amb els germans es desafiaven a veure qui s’estirava un tros més gran de pell cremada pel sol. “Somnii aquell Son Bou immens d’infant / M’estic fent vell i torn a llegir Shakespeare”.

Quan hi anam a fotografiar la platja tal com és ara, no hi ha rastre d’aquell Son Bou de quan Ponç Pons era un infant. Les dunes amb prou feines tenen espai per a moure’s i avançar i retrocedir, com aquests éssers animats que són. A banda de les dues moles que taquen el paisatge, tot l’entorn està clapat d’apartaments i casetes minúscules amb piscines gegants. Les voreres vessen de cotxes aparcats i tot de conductors nerviosos volten per trobar un lloc on deixar el vehicle que crema i que fa nosa. És el tercer dia d’agost d’un estiu infernal. El sol ho abrusa tot. També, les pells de les poques persones que s’interessen per les ruïnes de la basílica, tancada amb un cercle de paret seca. Hi ha un cartell escarransit que explica en tres llengües que allò és del segle V després de Crist.

El fotògraf busca, entre les roques imponents, la cova de l’avi Xicu, emblanquinada, i la troba. El soroll de l’aigua de la font no arriba, però entrellucant els ulls i fent una mica de força, sí que hom pot sentir el trull dels cinc germans, amb en Ponç, que és el petit, que encara té els ulls amerats del blau intens.

El Toro, el centre del món

“Vam anar a Nova York amb na Roser, vam pujar a l’Empire State. Pensar que aquell edifici era més alt que el Toro ja em va impactar, però quan vaig ser dalt, vaig ser encara més conscient de la meua menorquinitat. Vaig mirar tot allò i li vaig dir, Roser, a jo m’agrada més el Toro.”

Li agrada anar-hi a l’hivern, quan amb prou feines hi puja gent, no com ara que hi arriben autobusos plens de turistes que entren i surten de la posada o de l’església i s’hi fan fotografies. “Cada vegada que puj dalt i veig i mir Menorca, perquè d’allà dalt la pots veure tota, pens en aquest vers de Camôes: ‘Aquí on la terra s’acaba i la mar comença’. Ser allà dalt em fa sentir part d’aquesta illa nostra que estim tant enmig del Mediterrani.” Una illa que és tot un univers i que, lluny de constrènyer, obre el món. “Viure en una illa és aprendre que el límit també protegeix. L’illa no aïlla, reconcentra”, diu.

D’allà dalt estant, es veu tot el perfil. El Mercadal, la badia de Fornells, Cala Tirant, Cavalleria…

Quan un poeta es declara illòman; quan diu que el millor de tots els viatges que fa és el poder tornar a Menorca; quan diu que l’illa no és un espai, sinó una manera de ser, una filosofia de vida, “un lloc, un univers que esdevé destí vital i símbol existencial”…  és impossible no parlar d’això que sobrevola damunt aquest reportatge: la degradació constant a què està sotmesa. Menorca, la terra i el territori, però també la llengua i la cultura. “Crec que els dos signes identitaris més importants que tenim són la llengua i el territori. I això és el que jo he volgut salvar sempre”, diu. “La literatura no és un joc, és la meua forma de compromís amb el món.”

“Els paisatges d’infància no existiran més / Aquell món que somnii s’ha acabat i ja és mort. / No vull viure per plànyer com temps esfondrat / Serà un vers de revolta el meu verd testament”.

“Un lloc on hi ha més turistes que aborígens és molt problemàtic. El que ens ve és preocupant”, diu, i es posa seriós quan toca parlar de la llengua, de la falta de respecte que té la gent que s’instal·la a l’illa i no fa res per aprendre-la.

Arriba el moment del comiat, un parell de fotografies més, i una conversa distesa sobre les millors cançons dels Beatles. Deixem Ponç Pons tranquil, en aquest racó de món, i ell ens deixa un darrer pensament lligat a la renglera de cotxes que ens trobarem a la carretera general, i que és l’excusa eterna per a voler eixamplar-la fins a l’infinit: “Menorca, més que autopistes, necessita utopistes.”