Els tres llocs especials de Barcelona per a Àngels Gonyalons

Pastrami de vedella, pit de gall d’indi i formatge. Tot això entra al cistell de l’Àngels Gonyalons. I també un Petit Nevat, el formatge fet amb llet de cabra que el xarcuter li assenyala, perquè ja sap que li agrada. Aquest és el tarannà del comerç quotidià, pròxim, que va més enllà d’una compra i d’una venda, que s’interessa per com van les coses a casa, la família, als amics comuns: “I què, l’obra que fas ara al Romea?”

Àngels Gonyalons entra a escena en la pell de l’escriptor irlandès Oscar Wilde i interpreta tot el reguitzell de personatges de la novel·la El retrat de Dorian Gray. L’obra, en cartell fins el 2 d’agost –tot i que per Nadal és previst de tornar-la a representar–, forma part del programa del festival Grec. Amb el culte a la bellesa i a la joventut i el narcisisme com a punts de reflexió –temes encara avui molt vigents–, l’actriu barcelonina s’ha ficat el públic a la butxaca.

Pletòrica, ben contenta per la bona resposta al Romea, Gonyalons ens porta a voltar per la ciutat amb els records d’infantesa, repassant especialment els tres llocs que les seves vivències li fan destacar d’aquesta Barcelona on va néixer.

Al primer lloc, de fet, ja hi som. És el mercat de la Concepció i aquell caliu que embolcalla l’experiència de proveir-se de queviures en un ambient de confiança. Aprofita l’avinentesa que hi hem quedat per a comprar allò que li cal a la carnisseria i la xarcuteria.

El dia fort al mercat sempre ha estat el dissabte, encara ara: “Però també és un dia fort de funcions”, explica l’actriu. “Venir el dissabte a mercat era fer poble.” I no li fa estrany que hi pugui haver gent gran –“I grans ho som tots en potència”, afegeix ràpidament– que avui es despisti perquè els han canviat l’entorn físic, tot el barri ja no és allò que era. “La botiga de sempre, el comerç de proximitat, les pimes…, tot això, aquí al mercat encara ho trobo, però és una llàstima que a la ciutat, en general, es vagi perdent.”

A la Carme de la peixateria, avui no té temps d’anar-la a veure. En un mercat, veïns i veïnes són part d’una gran família i es coneixen les preferències dels uns i els altres, les manies i els costums com a clients. Tothom té nom i uns hàbits de compra, hores i dies més avinents i una tria de parades. “A mi m’agrada menjar bé, cuinar m’agrada molt”, remarca. “En aquest mercat, ja hi venia de petita amb la mare. L’acompanyava a comprar el dissabte al matí i hi continuo tenint les parades que ens cuiden molt, com quan encara tot el comerç de la ciutat era ben pròxim.” “Aquesta relació amb els paradistes, que fa veïnat i fa xarxa, m’agrada que encara passi a la ciutat: retrobar-t’hi i saber de la vida dels uns i dels altres i fer petar la xerrada. I en català”, puntualitza.

Està convençuda que, de solucions per a no perdre la llengua, n’hem de saber trobar: “Som bressol de cultura, de fenicis, grecs i romans; els catalans tenim una capacitat creativa molt gran. L’any 2024, els creadors que més obres van estrenar van ser els catalans. Hem de saber posar aquesta capacitat creativa al servei d’allò més autèntic, la llengua, que és la nostra identitat, no abandonar-la. I tots els drets que són punts cardinals –les quatre potes d’una cadira: habitatge, alimentació, educació i sanitat–, els hem de defensar cadascú de nosaltres, perquè la política comença amb l’individu.”

Al Barri Gòtic

Encara al mercat, l’Àngels ens va introduint ja en un segon lloc ple de bons records per a ella: el Barri Gòtic. Del claustre de la catedral i a Sant Felip Neri, passant per l’església del Pi, tot és escenari de bones memòries. “No saps si els records els cerques perquè els necessites, però veig que, com més gran sóc, més hi torno.” I, recordant vivències i llocs d’aquell temps d’infantesa, confessa: “Puc arribar a sentir un altre cop l’abraçada del meu pare, que ja no hi és.”

Amb la germana del seu pare, “la tieta Beni”, l’Àngels hi tenia una relació molt estreta. De fet, explica: “La figura de la tieta m’agrada molt, i m’agrada que la meva filla en tingui, també, perquè una tieta arriba allà on els pares no arriben i tornem així a la idea de fer xarxa.” “La nostra tieta Beni ens portava –a ella i les seves germanes– a berenar a les granges del carrer de Petritxol.” I un altre record que preserva ben nítid fa referència a l’església del Pi: “A dins de l’església, pujàvem unes escales de caragol estretíssimes que ens duien fins a una sala on hi havia unes taules ben grans on les cosidores i la modista tallaven els patrons. Era una cosa una mica tenebrosa, però allà ens feien els vestits a mida perquè anéssim iguals totes les germanes.”

Sense sortir encara del Gòtic, Gonyalons ens explica què la fascinava tant del claustre de la catedral: “El color blanc de les oques, la llum i les fulles verdes dels arbres m’hipnotitzaven.” I entraven a l’església de Sant Felip Neri i, si hi sentia cantar, també cantava: “Ho cantava tot”, recorda. “La font, els senyals de la guerra a les parets de la plaça, per mi tot això és molt entranyable.”

Al carrer del Pi, fent cantonada amb el de la Portaferrissa, hi havia Can Fargas: “Cada Nadal, la meva tieta hi anava a comprar una capsa de trufes per a regalar a la meva mare.” I li crida l’atenció un detall: “Encara avui hi ha una rajola davant aquest local, una placa d’agraïment de l’Ajuntament de Barcelona quan la botiga va haver de tancar per la pujada del lloguer i en van obrir una de més petita, unes quantes portes enllà, al carrer del Pi. Això no s’entén.”

Amb l’avi matern, l’Àngels també va forjar bons records a la vora del mar: “Amb ell anàvem als banys de Sant Sebastià. Ho recordo com una altra vivència entranyable, en aquella Barcelona que tenia un ritme molt més lent. Allà on acabava la ciutat, abans del mar, hi havia tot un entramat de barraques, on la gent preparava paelles: era com una ciutat clandestina.” “Quan vaig anar a Nàpols, fa un parell d’anys, m’hi va recordar i, recuperant aquella imatge del meu passat, vaig sentir com si a Nàpols jo arribés del futur”, comenta. “Als banys de Sant Sebastià, el meu avi ens portava a una piscina petita que hi havia, amb aigua de mar, amb els peixos –recorda–. L’avi era escultor i era molt d’anar a caminar per l’escullera, també a passejar per la rambla de les Floristes, amb les parades d’ocells, que tampoc ja no hi són.”

Són postals d’un passat que la fa reflexionar sobre si allò que tenim ara és molt millor: “Ara mateix ens venem la ciutat, i hem de reivindicar allò que ens pertany, perquè hem entrat a viure a una velocitat de canvis exponencial i no som prou conscients de tot allò que anem deixant enrere.” I entre tot allò que perdem –comerços, vincles i relacions de veïnat–, lamenta que hi hagi també la llengua. “La llengua és allò que ens diferencia, no per aixecar murs, això és una neciesa, sinó per la part diferencial, per l’enriquiment mutu. I ja està bé que hi hagi debat sobre la qüestió, el debat és enriquidor, enriqueix que et facin dubtar dels teus arguments.”

Considera que s’hauria de dir “prou” més sovint. “Hauríem d’obligar els governs a treballar per a nosaltres, per al poble, per tenir les quatre potes de la cadira. I parlo de governs en general, perquè, hi insisteixo, la política comença amb l’individu. Que si em llogo la casa, no hi especulo. Però massa vegades no som coherents ni conseqüents”, pensa.

Els Pastorets, al Romea

Al Teatre Romea on aquests dies actua, hi havia anat amb els pares a veure els Pastorets. “Vaig estar molts cops asseguda a platea en aquest teatre”, el mateix on ara ella es transforma, personatge a personatge, gràcies a Oscar Wilde. “Aquesta obra és un viatge molt plaent. Partint d’una matèria primera molt potent i molt vigent, ens hi hem llançat de cap i la resposta del públic ha estat un miracle meravellós. S’ha de llegir molt Oscar Wilde”, aconsella.

Encara estem massa pendents com a societat de la seducció per mitjà del físic, de la imatge, pendents d’allò mateix que mostren els personatges d’El retrat de Dorian Gray: “Però ara a una velocitat exagerada i amb una tecnologia que ens fa perdre l’hàbit de llegir, simplificant-ho tot tant i reduint la capacitat de la canalla i el vocabulari, que és una pena.”

De fet, és a l’escenari on actors i actrius com ella, donant vida a texts clàssics, ens ressusciten vocables que, d’una altra manera, ja no sentiríem gairebé enlloc. L’escena teatral és un dels reductes de la llengua que ja no es parla. “He tingut el privilegi d’interpretar Sagarra i ara Oscar Wilde, però sé que no sempre serà així, s’ha de fer de tot i de tot se n’aprèn, també de les coses més senzilles i banals”, diu. Però amb obres com la que fa ara, confessa: “Em reconcilio amb l’esperit amb què vaig començar a fer teatre.”