Els socialistes dels EUA es pregunten per primera volta si poden aspirar a la presidència

The Washington Post · Karen Tumulty 

Chicago. Per als dirigents del moviment socialista democràtic dels Estats Units, el 2026 ha estat un any d’èxits que han superat totes les expectatives que poguessin tenir. “No hauria pensat mai que això fos possible en la meva vida”, diu Ashik Siddique, copresident dels Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA), en una entrevista feta per aquest diari durant una trobada de tres dies que ha aplegat sis-cents militants arribats de tot el país. “Ha estat un xoc, per a alguns de nosaltres, veure els avenços que hem fet, però no vénen del no-res.”

Els militants que paguen quota a l’organització són tan joves que Siddique diu: “En termes de DSA, jo ja sóc vell. Tinc poc més de trenta anys.”

A la cimera, els assistents es tractaven de camarades. El motiu que els havia dut fins allà era present en les samarretes amb el lema “Aboliu l’ICE” que es venien a la sala d’exposicions, al costat de xapes que proclamaven “Els arrendadors fan fàstic” i de cartells amb una consigna del segle XIX: “El treball té dret a tot allò que crea”. En una de les taules hi presidia el “deer leader” –un joc de paraules amb l'”estimat líder” nord-coreà–, el cap dissecat d’un cérvol amb una gorra vermella dels DSA encaixada entre les banyes.

Ara bé, sobre l’ambient de celebració hi planava una pregunta seriosa i estratègica: i ara què?

D’ençà de l’elecció, l’any passat, del socialista democràtic Zohran Mamdani com a batlle de Nova York, els candidats avalats formalment per la direcció estatal dels DSA o sostinguts per les seccions locals han arrasat en desenes de primàries, des de regidories fins a escons al congrés, i en alguns casos han derrotat veterans càrrecs demòcrates.

L’afiliació s’ha disparat fins a prop de 120.000 militants a tot el país, més del doble que no pas els que tenien quan Donald Trump va guanyar el segon mandat presidencial, el 2024. Una enquesta de la CNN publicada la setmana passada constatava que un terç dels votants demòcrates i afins es defineixen com a socialistes democràtics.

Són aquestes xifres, precisament, les que amoïnen l’aparell del Partit Demòcrata, que hi veu una pulsió suïcida. En un sondatge del Washington Post i Ipsos fet el mes passat, tres de cada quatre demòcrates deien que estaven disposats a donar suport a un socialista democràtic per a la presidència; entre el conjunt dels nord-americans, en canvi, no arribaven a la meitat.

Els militants dels DSA admeten que això és un maldecap, i no solament en clau presidencial. Bona part dels objectius de fons del seu programa –abolir el sistema penitenciari, obrir les fronteres, deixar de finançar el Pentàgon o suprimir el senat– són molt lluny del corrent majoritari.

Així i tot, sostenen que això no els ha de fer recular a l’hora de presentar candidats socialistes democràtics fora dels reductes demòcrates com ara Nova York. Entre aquests aspirants hi ha Francesca Hong, que a la vista dels sondatges sembla que encapçala la complicada primària demòcrata a la governació de Wisconsin de l’11 d’agost, un estat clau.

“Seria un desastre que un candidat d’esquerra guanyés les primàries i perdés les generals, però el 2016 també va ser un desastre que una centrista guanyés les primàries i perdés les generals”, argumenta Jeremy Cohan, antic copresident de la secció de Nova York, que té quinze mil membres, en referència al torcebraç entre Hillary Clinton, hereva dinàstica de l’establishment, i el senador Bernie Sanders (independent de Vermont), l’home que va projectar l’etiqueta de socialisme democràtic a escala nacional. “Hem d’assumir aquests riscs si volem guanyar”, afegeix.

Els militants dels DSA s’organitzen en seccions àmpliament autònomes i, a banda, molts s’agrupen en més d’una dotzena de corrents interns sovint enfrontats. Per al futur, la qüestió central és si han d’empènyer el Partit Demòcrata cap a l’esquerra o bé han de fer això que ells anomenen una “ruptura neta”.

Cerena Ermitanio, infermera, de la secció de Houston, és una de les vint-i-set persones del comitè polític nacional, que fa les funcions de junta directiva de l’organització, i milita també en el corrent marxista i obrerista Pa i Roses. Ermitanio diu que trencar del tot amb els demòcrates “té sentit com a tàctica”, perquè l’alternativa és quedar relegats a la condició de “soci menor” dins una institució de l’establishment que no parla dels problemes de la gent treballadora.

A l’altra banda del debat, hi ha Katie Sims, de la secció d’Ithaca, a l’estat de Nova York, que dirigeix l’àrea electoral dels DSA i forma part del corrent “reformista” Majoria Socialista. (Els militants s’ofenen si algú els qualifica de centristes o de moderats.) “El que volem és guanyar-nos la base electoral demòcrata. Per tant, no tindria cap sentit deixar de fer allò que funciona”, diu Sims.

Una altra incògnita és si han de continuar posant la seva màquina de voluntaris al servei de candidats que comparteixen els seus principis fonamentals, com ara la sanitat pública universal, però que no volen l’etiqueta de socialistes democràtics. A les primàries demòcrates al senat per Michigan, per exemple, els activistes dels DSA fan costat de manera informal al progressista Abdul El-Sayed, per bé que ell insisteix que no és socialista, sinó “només un capitalista que entén com funciona el capitalisme”.

En uns altres llocs les seccions s’han mostrat menys condescendents. La d’Orlando va comunicar fa poc a un candidat a la comissió del comtat que li demanava l’aval que havia de posar les paraules “socialista democràtic” a la seva web per obtenir-lo. Deu minuts després, l’encapçalament d’aquella web ja proclamava que el candidat era “un socialista democràtic que lluita per les famílies treballadores”, recorda el militant Cliff Connolly.

Per obtenir l’aval estatal dels DSA, que té molta projecció, un candidat ha de complir tot un seguit de requisits, segons que expliquen els dirigents: identificar-se sense matisos com a socialista democràtic i no simplement com a progressista; presentar-se en un territori on l’organització tingui una secció forta i li pugui oferir una estructura sòlida; renunciar als diners del lobby proisraelià; i subscriure posicions com ara l’abolició de l’ICE, el servei d’immigració i duanes, i la creació d’un estat palestí amb capital a Jerusalem.

La direcció estatal, a més, sotmet els aspirants a un procés d’entrevistes exigent, que segons els dirigents encara s’ha endurit més d’ençà de la victòria de Mamdani.

Un dels pròxims punts de l’agenda és fixar el procediment per a decidir l’aval presidencial del 2028, amb l’objectiu de tancar-lo el març vinent o a l’abril. La favorita indiscutible, si finalment s’hi presenta, és la congressista Alexandria Ocasio-Cortez (demòcrata de Nova York). Sigui com sigui, qualsevol aval s’inscriurà en una estratègia de llarg recorregut, segons Alex Pellitteri, que presideix el comitè exploratori presidencial de l’organització.

Els dirigents dels DSA són conscients que necessiten ampliar l’organització –i el moviment– més enllà del perfil jove, urbà i universitari, que hi té un pes desproporcionat, i sostenen que una campanya presidencial hi ajudaria. “Allò que ens atreu de presentar un candidat és que ens donaria una plataforma per a arribar a milions de persones de tot el país”, diu Pellitteri, que es va estrenar en política com a estudiant de secundària trucant a les portes per Sanders el 2016.

Amb tot, adverteixen que el 2028 només seria el començament d’un camí llarg. “Ho veiem com un mitjà per a fer créixer el moviment socialista i els DSA. El nostre objectiu és la transició del capitalisme al socialisme, i això no s’assolirà amb una sola campanya”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb