Els signes de la decadència

El filòsof madrileny José Ortega y Gasset va escriure que “sols els caps castellans tenen els òrgans adequats per a entendre el gran problema de l’Espanya integral”. Els qui acusen els catalans de suprematistes farien bé de meditar cinc segons sobre aquesta frase gràvida de conseqüències polítiques i militars. Que l’Espanya integral, és a dir, l’Espanya homogènia i unitària, és un problema gran, ningú no pot dubtar-ne. És el problema que enverina la vida espanyola de fa segles. Problema que els caps castellans ordeixen i els caps catalans pateixen en forma de decapitació real o simbòlica.

Però els catalans mateixos haurien de meditar la frase del filòsof castellà, mestre de falangistes, per la part de raó empírica que té. Si n’expurguem la ganga nacionalista, veurem que Ortega havia capit correctament que els castellans entenen els avantatges de la unitat i els catalans (contra els quals escrivia aquella sentència), no. La tan citada frase d’Aznar que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya no s’ha d’interpretar necessàriament com una previsió de “muntar un Ulster” a Catalunya, a l’estil del que va prometre l’excitat Jordi Cañas inspirant-se probablement en les imatges del film La Haine. Sens dubte, d’Aznar es pot esperar una actuació mefistofèlica amb panorama de violència al fons. Al cap i a la fi, aquest ja era el rerefons del discurs reial del 3 d’octubre de 2017. Però fos quina fos la intenció d’aquell advertiment sobre una Catalunya frangible, Aznar en tenia prou amb l’experiència històrica per a fer-la. Els catalans no han entès mai, no dic intel·lectualment sinó sentimentalment, i doncs existencialment, la importància de la unitat. I com que no l’han entesa la remeten als gestos simbòlics. La mata de jonc, el pi de les tres branques, la sardana són els símbols compensatoris d’una unitat idealitzada justament per inaccessible.

Ortega deia que el català és el que resta de l’home antic a la península. Un home psicològicament estampat pel model associatiu de la ciutat-estat, de les petites repúbliques que durant segles havien definit la vida a les costes de la Mediterrània. Amb aquesta al·lusió a l’arcaisme del que llavors a Madrid titllaven de particularisme i ara de nazisme, Ortega responia no del tot irònicament a la bafarada d’hel·lenisme al noucentisme de l’època. La voluntat de classicisme d’Eugeni d’Ors, qui es queixava que Barcelona fos poc grega per manca de grans obres d’arquitectura pública, tenia la contraimatge d’una realitat històrica d’inacabables guerres civils entre els estats-ciutat hel·lènics. A l’imperialisme orsià, delirant reflex de l’ambició d’una burgesia que creia possible traduir la puixança econòmica en influència política en una Espanya pre-industrial, Ortega oposava l’anarquia que sempre afeblí la vida grega, fins i tot al segle culturalment més esponerós, el de Pèricles. Aquella incapacitat d’unitat, intentada debades amb la formació de la lliga de Delos, que reuní entre 150 i 330 estats-ciutat sota el lideratge d’Atenes, dugué a la guerra del Peloponès. L’afebliment general féu inevitable que uns altres estats més unificats i doncs més poderosos aprofitessin la incapacitat hel·lena de superar la discòrdia.

Com Grècia, Catalunya tingué una fase expansiva que la dugué fins a Múrcia i la projectà sobre les ribes de la Mediterrània, a les quals imposà una llei internacional de comerç, el Consolat de Mar, exactament com després ho han fet els imperis marítims posteriors a una escala molt més gran. Però havent exhaurit l’energia expansiva, que aviat topà amb el límit de la força demogràfica, l’incipient imperi català comença a desmembrar-se. Ja Jaume I, monarca sense cap concepció de la unitat territorial com a base del poder, fundà a Mallorca i a València regnes diferenciats amb la intenció de repartir els territoris de la Corona Catalano-aragonesa entre els seus fills. A l’Espanya interior, el rei Ferran III aplegà definitivament Lleó i Castella en una unió que, si en un primer moment no semblava decisiva per l’hegemonia hispànica, amb el temps es demostrà determinant.

En un estadi poc desenvolupat de l’economia, en què la producció es consumia localment, aquells regnes podien subsistir independents els uns dels altres mentre no fossin cobejats per una potència superior. Les mesquines disputes de preeminència que dugueren al lliurament de la corona a una dinastia castellana a les portes del Renaixement impediren la formació d’un estat català modern, val a dir nacional, precisament quan el comerç revolucionava l’economia i l’exportació exigia més col·laboració política entre les diferents entitats de la Corona Catalano-aragonesa. Al final la col·laboració es realitzà, sí, però a favor de les oligarquies castellanes i facilitant la castellanització dels territoris afegits a la corona hispànica. L’ordre polític internacional que els catalans havien encetat amb el Consolat de Mar, però que foren incapaços d’afermar, finalment els l’imposaren des de fora, primer amb la doble dinastia dels Trastàmara consolidant la unificació de la península sota la fèrula castellana i després amb la incorporació dels regnes peninsulars a l’imperi dels Habsburg.

El pecat original de la desunió, perpetuat amb l’adopció local de gentilicis diferenciats, s’enconà en rivalitats adventícies que, en lloc de promoure l’excel·lència en les arts i la filosofia que compensà Atenes per la seva malaptesa política, acabaren enfonsant els països catalans en el vici que Freud anomenà el narcisisme de les petites diferències. El manteniment de diferències morfològiques en la llengua culta com a referent identitari en un espai lingüístic tan reduït com el del català, l’afirmació diferencial en la denominació de l’idioma segons el lloc on es parla, vanament compensada amb afirmacions “científiques” de la unitat, fan de la llengua, no pas el ciment d’una comunitat nacional, sinó un dissolvent constantment aplicat pels qui la volen reduïda a una parla de campanar. Amb el prejudici contra la denominació d’origen, d’arrel ètnica i no pas geogràfica, ben aviat s’obrí l’escletxa per al tascó que esberla el tronc de l’idioma.

Amb aquesta flaquesa congènita la tala no s’aturarà mai. El darrer episodi ha estat l’atac a la mostra de llibres de la Biblioteca Nacional Espanyola. I curiosament, els mateixos que a València vociferen perquè els clàssics valencians del segle XV s’exposen a Madrid en la categoria de literatura catalana, són els qui a Barcelona volen fer del castellà una llengua genuïnament catalana, però ni aquí ni allà no se’ls acut de protestar contra la “subordinació” a la literatura espanyola dels escriptors que hi escriuen en castellà. Si teniu dubtes del dany causat per la vanitat nominalista, compareu l’ofegament de la potència medieval catalana, ja ferida de mort quan culminava en el brillant segle XV de València, amb la força expansiva del poble anglosaxó. Un símptoma palpable de l’energia i fortalesa de la seva cultura és la unitat inqüestionable de la llengua anglesa a tots els continents, coneguda arreu amb el nom d’origen i amb “autoritats” lingüístiques compartides, malgrat mínimes variants ortogràfiques i unes quantes prioritats lexicogràfiques. Aquesta unitat espiritual té equivalència política i econòmica en la Commonwealth d’una banda i les relacions privilegiades entre el Regne Unit i els Estats Units d’una altra. Per contra, a l’estreta franja de set-cents cinquanta quilòmetres escassos de llargada entre Salses i Guardamar, a les Illes Balears, amb cinc mil quilòmetres quadrats de superfície, i a l’Alguer amb dos-cents vint-i-quatre quilòmetres quadrats, no es conserva un nom únic per a l’idioma comú i en conseqüència no hi ha una autoritat lingüística compartida, ni una televisió d’àmbit territorial, ni col·laboració política, ni estratègies econòmiques per racionalitzar la productivitat i augmentar la competitivitat del conjunt.

Aquest rerefons és necessari per a entendre per què el narcisisme de les petites diferències acorrala l’independentisme des de l’inici del procés. En plena recessió política, ERC vol el poder, o les deixalles de poder que encara pugui haver-hi en una Generalitat desarborada. I malgrat l’empat tècnic a les eleccions, el vol sencer. Més exactament, no vol supeditar-lo a cap estratègia de defensa col·lectiva. Ho deien ensems, perquè s’entengui millor, el president del partit Oriol Junqueras i el president de la Generalitat in pectore Pere Aragonès divendres proppassat. No acceptaran cap limitació, diuen, per poder acceptar-les totes, car la limitació a l’independentisme no la hi posa pas el Consell per la República sinó l’estat espanyol. Però, com passa amb el nacionalisme banal, que no es nota perquè hi estem condicionats, ser una colònia espanyola ha esdevingut normal i per tant invisible per a molta gent. Per això, la cúpula d’ERC troba natural d’humiliar el país amb la ficció d’un diàleg per a aixecar uns límits que ara mateix es concreten en els murs d’una presó, mentre que col·laborar lleialment amb un organisme d’alliberació nacional com vol ser-ho el Consell per la República els sembla un detriment de la imatge d’hegemonia que s’han forjat en unes hores dramàtiques per l’existència de Catalunya.

Els qui a la història encara li demanen proves per a certificar la decadència del país són com els miops, que cerquen d’albirar en la distància allò que tenen claríssimament davant. La revifalla de l’esperit català entre el 2012 i el 2017 fou un intent de reconduir la davallada històrica constatable en la pèrdua de pes polític, econòmic i lingüístic durant el règim actual, malgrat moments rutilants d’aparent renovació com l’època de la Barcelona olímpica, que al meu llibre La vocació de modernitat de Barcelona (enllestit el 2005 i publicat el 2008) ja advertia que havia entrat en declivi. Les proves, que en història sols ho són amb un criteri comparatiu, les trobareu argumentades al llibre, que em consta que va disgustar als propagadors de la “marca Barcelona.”

Que Barcelona està en caiguda lliure, ja ningú no ho discuteix. Però ara la qüestió més urgent és el declivi del país, promogut amb eficàcia pels poders espanyols –judicial, policial, administratiu, fiscal, econòmic i mediàtic–, però també pels qui magnifiquen els drames i les misèries personals fins a perdre de vista els drames i misèries de tots plegats. El menyspreu pels pactes, la invalidació capriciosa dels contractes, la preeminència del dret, real o imaginari, sobre el deure, l’agressivitat amb què es dissimula l’atac a la convivència i la desconfiança que genera la inconsciència amb què cadascú justifica l’impuls passional i l’interès sobrevingut ja no són característics d’un sector marginal de la població sinó un aspecte de la catalanitat actual, perfectament representada dins la classe política. Al final la independència és una qüestió ètica més que no pas política. Quan sigui tard per a reaccionar i les inquietuds de supervivència reposin en la pau de l’exhauriment, els catalans de totes les contrades del país –o països– potser s’adonaran que les ferides mortals al cos de la nació se les havien infligides ells mateixos.