Fa pocs dies l’ex-president del govern espanyol, Felipe González, va escriure la carta ‘A los catalanes’ al diari El País. El cas és que ha originat tota mena de reaccions. Una de les més contundents ha estat la de Francesc Martí i Jusmet, que als anys vuitanta va treballar a les ordres dels governs del PSOE i Felipe González. Martí Jusmet va ser el delegat del govern espanyol a Catalunya onze anys, del 1982 al 1993. Doncs ahir va penjar al seu mur de Facebook una resposta directa i dolguda a Felipe González. VilaWeb us l’ofereix, titulada ‘Carta a Isidoro’, traduïda al català:

«Benvolgut president,

T’anomeno Isidoro, perquè, avui més que mai, recordo la primera vegada que vam coincidir. Eres l’Isidoro de la camisa de quadrets petits, acompanyat de Txiki (D.E.P), vestit d’excursionista. Érem molts catalans, a la reunió. La veritat és que no vam veure en tu un socialista internacionalista, sinó un socialdemòcrata regeneracionista espanyol, allò que clàssicament en dèiem un ‘Costista’, el d’una Espanya de ‘escola i rebost’. Ja ens anava bé, eres una alenada d’aire fresc en els ambients de la tardo dictadura, una esperança d’una Espanya integradora de pobles i bolcada a donar una dignitat, un motiu de sentir-se feliçment vius, a uns pobles treballadors i ferotgement treballats.

I per tu vam optar. Sincerament. Així com pares i avis van anar amb les banderes a defensar l’Espanya republicana, així vam optar per tu, el teu esforç, el teu compromís i la teva (nostra) generació. Recordo que el meu avi em deia ‘ha d’arribar un dia en què exhibir un passaport espanyol no sigui cap vergonya’. I vam optar per això, per això.

Tot això t’ho dic perquè, com deus recordar, vaig ser el delegat del teu govern a Catalunya durant onze anys (1982-1993), i m’ho vaig prendre sincerament i seriosament. Vaig fer com creia que havia de fer, en consciència, i no me’n penedeixo. Vaig creure, i encara queda alguna llumeta d’esperança, que els aliats naturals nostres eren els pobles d’Espanya, de les classes populars i també de les il·lustrades. El teu regeneracionisme em semblava, i als meus companys també, l’opció justa per a treure el país del pantà.

Tot això t'ho dic perquè, com recordaràs, vaig ser el delegat del teu govern a Catalunya durant onze anys (1982-1993)

I la veritat és que el país va sortir-se’n bastant bé, del pantà. I a mi em semblava malament que gent que, en el fons, havien crescut amb el sistema anterior, disfressessin el seu lligam a la vella oligarquia de senyorets, militars i capellans, amb un presumpte catalanisme. Allò que ens dolia més era que el catalanisme verbal, que no és res més que deixar que cadascú sigui com és, s’aliés amb qui l’havien reprimit, i tot per mantenir una posició de privilegi.

Però el sentiment de nació no és de dretes ni d’esquerres. És d’identitat. I es pot ser internacionalista, com ara jo em sento, i rebel·lar-me quan veig que volen convertir-me al nacionalisme espanyol. Respecte per a tothom.

Per tot això les teves declaracions m’han ofès la memòria. Em disgusta moltíssim que la teva trajectòria s’enterboleixi amb actituds tan llunyanes d’això que encarnaves.

Per tot això les teves declaracions m'han ofès la memòria. Em disgusta moltíssim que la teva trajectòria s'enterboleixi amb actituds tan llunyanes d'això que encarnaves

Els catalans nazifeixistes són una ultra minoria, i la majoria del poble l’única cosa que vol és ser com és, i que pugui decidir-ho. El català mitjà vol ser ‘ciutadà, i no ‘súbdit’.

S’ha sentit marginat, menyspreat i assetjat. En vint anys la reculada ha estat brutal. I molts es pregunten si val la pena de continuar així, entre parracs, que no esquinçalls, d’un imperi ja mort…

Els realment nazi-feixistes es troben entre la Moncloa i el passeig de la Castellana (que no el poble noble de Madrid), i a la lògica antipolítica d’algun sector d’una pseudoesquerra, a la qual millor escauria l’adjectiu de justicialista.

Tampoc no som Albània. Els albanesos han patit molt i els respecto. Entre uns imperis atroçment caducs, i uns veïns complicats, han patit un bon tros. Però no som això. Som dins l’entranya mateixa d’Europa. Si us plau!

I esgrimeixes la legalitat. Ho comprenc. Sense aquests dos arguments menyspreables que has exhibit. Em semblaria raonable que, si votessis en un referèndum, votessis no a la independència. Em semblaria conseqüent.

Però hi ha també la legitimitat. I és legítim que es respecti la voluntat del poble, que és qui en definitiva fa les lleis…

Aquest és un conflicte clàssic. En la història s’ha resolt amb les armes (que ni tu ni jo volem en absolut) o per les urnes…

Doncs deixa’ns votar! Si s’hagués optat per aquest camí fa temps, vés a saber si no sortiria reforçada la teva opció. Ara ja no ho sé.

Si surt que no, no seré gaire feliç, però podré anar pel món, com volia el meu avi, sense ‘sentir la vergonya d’exhibir un passaport espanyol’…

Però deixeu-nos votar en referèndum!

Una abraçada

Francesc Martí»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb