Els quinquis

A Els bàrbars, el novel·lista Alessandro Baricco feia una incursió en l’assaig per descriure el canvi de paradigma sòcio-cultural que ja teníem a sobre. La història és cíclica i la mutació que ens ha tocat veure a nosaltres, deia, és el pas de la profunditat (el saber entès com a immersió, com a aprofundiment) a la navegació en superfície (la comunicació com a antisaber: conceptes breus, rapidesa, acumulació d’experiències que deixen poc rastre). L’escriptor no volia ser apocalíptic, només constatar la transformació. De bussejar en cerca de saviesa hem passat a surfejar, de fer-nos preguntes per comprendre el món a consumir i ensenyar-ho (via Instagram) al món. De l’intel·lectual a l’exhibicionista, de La clave a Sálvame. D’aquí ve el títol: l’home antic s’autoanomena civilitzat i qualifica de bàrbar allò que no coneix. Però aquest és un fenomen recurrent, perquè el bàrbar és l’home nou, el que ha d’assolar l’univers existent per poder bastir el seu. En el moment que la barbàrie se civilitza, conclou, recollint la tesi que ja exposava Tomasi di Lampedusa a El gattopardo, comença a esdevenir feble i obre la porta al sorgiment de l’invasor que el succeirà. Es completa el cercle.

El canvi de paradigma que anuncia Baricco és planetari, però a cada casa pren, com és natural, formes pròpies. Quan la meva generació érem canalla, dels bàrbars en dèiem gamberros, perquè ens prenien el tigretón i penjaven la pilota. De més grandets es convertien en quinquis: ara ens fotien el rellotge (‘el peluco’) i les peles. Els seus dominis eren els parcs i els voltants de les escoles, però socialment eren uns marginats, carn de desocupació i alcoholisme.

La prova que Baricco l’encerta és que el quinqui ha fet un salt de qualitat: està conquerint espais de poder. Als parcs n’hi continua havent, perquè algú ha d’ocupar els estrats més baixos: segueixen bevent i pipant en horari laboral i trepanant-se els timpans amb regató, treballant per la seva marginació. Però amb l’atomització dels mitjans certs codis de conducta de la marginalitat han deixat de ser malvistos, i ara pots arribar a ser diputat sense deixar de comportar-te com el Vaquilla. García Albiol ha representat una frontissa entre les dues civilitzacions, és una mena de mutant. Precisament la inversió radical de la relació de forces entre PP i Ciudadanos ho palesa: la dreta tradicional, llastada per les formes sòlides del passat, està agonitzant, mentre emergeix la nova, la dreta líquida. Les intencions són idèntiques (o pitjors), però canvien els modes. Els nous quinquis del parlament ens exigeixen el peluco i la cartera a crits, amb fatxenderia, amb el mateix posat que al parc. Ho van aprendre a casa, en aquestes llars on la pedagogia s’imparteix a cop de tepartolaboca i el tutecallasporquelodigoyo, i després la televisió i les xarxes, amb un discurs oposat al de l’escola, ho han sedimentat. Com constatava el príncep de Salina, han entès que l’educació i l’aburgesament afebleixen l’home, i el fan poruc. Si feu un cop d’ull als seus perfils de Twitter, us en fareu creus. Com pot ser que un parlamentari busqui brega com si fos un carreter? Només l’home antic s’esgarrifa per això.

Insultar i provocar, mentir i amenaçar, han estat estratègies tradicionals de l’espanyolisme, que no les considera immorals sinó simplement eines per aconseguir l’objectiu: fotre’t el peluco i la cartera. És a dir, pispar-te el país. És el codi del parc. Codi que, en temps sòlids, quan es tractava de l’acció institucional incloïa la consigna del fiscal Villalpando (‘sin que se note el cuidado’). Al món de la immediatesa ja no cal. Per a aquests nous quinquis amb maneres de tavèrnia (un arquetipus castellà secular que es reactualitza permanentment: abans d’ahir el llàtzer, ahir el Torrente, avui el Yoyas), el parlament no és diferent del plató d’un reality. El guió no el marca un protocol amb tirada a la solemnitat sinó el llumet vermell d’una càmera de televisió, i el diputat actua: xiula, provoca, interromp, desafia.

Com és natural, aquesta mutació dels codis també afecta l’element més delicat de tots. Volen rebentar el consens que preserva la llengua pròpia del país com el millor instrument per a l’ascens social, tot presentant-la com a eina de marginació. Intercanviar víctima i botxí, una estratègia canònica de l’opressió. Busquen el conflicte amb una argumentació descaradament supremacista i sense vergonya de faltar a la realitat històrica, perquè la veritat, el respecte o l’educació són valors de covards, de perdedors. Amb bel·ligerància, amb agressivitat. Perquè és en el conflicte, en la batalla, on l’home nou trobarà l’escenari per a la successió. Entonant el mantra del bilitrilingüisme però amb perfils públics exquisidament monolingües.

Ens queixem que aquest nou espanyolisme no canta ‘Els segadors’, quan els hauríem d’agrair l’honestedat (tu cantaries una cosa que et repugna, com el disco-hit ‘Yo soy eppañó’?). Per a l’home nou, la hipocresia és una sofisticació innecessària. Els bàrbars han entrat al parlament, i és feina nostra no deixar que l’assolin.