Els professors de l’Institut el Palau i els policies infiltrats contra l’AEPD: una diferència insultant

El 29 d’abril de 2018, el diari El Mundo obria portada d’un suplement interior amb el titular: “Els nou mestres catalans de la infàmia”, amb les fotografies i els noms complets dels docents del Palau de Sant Andreu de la Barca acusats per la guàrdia civil de tracte vexatori als alumnes fills d’agents de la caserna. La publicació i les repiulades que va fer Albert Rivera, escarnint-nos i afirmant que ara ja sabien qui érem, engegaren la maquinària d’una campanya d’amenaces i insults –als docents i també al seu entorn–, que arribà fins a les parets del mateix institut, i s’anà perpetuant, amb formes molt diferents, els anys posteriors. Aquestes amenaces foren informades als Mossos.

També es portà el cas a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) per demanar-li empara. La resposta, a l’octubre del 2018, fou denegar la sol·licitud, perquè, segons que defensava llavors aquesta agència, havia de prevaler el dret de la llibertat de premsa. En el text, s’hi afirma que “no es va vulnerar la primària obligació de veracitat (obviant la presumpció d’innocència), ni en els textos examinats s’adverteix extralimitació en la facultat dels periodistes de realitzar lliurement crítiques que no infringeixin el dret a l’honor, la intimitat o la reputació dels al·ludits”. Increïble. Sis anys després, totes les causes eren arxivades, sense que ni tan sols cap anés a judici. Però el mal, que és el que políticament es buscava, ja estava fet –i en féu molt! I l’AEPD hi col·laborà de manera conscient. Els arguments que llavors adduí aquesta agència per als docents de l’institut el Palau –que han hagut de suportar tots aquests anys l’exposició pública d’imatges, noms reals, bregues de famílies contra ells arreu on exercissin la seva tasca de servidors públics, tot i ser innocents del que se’ls havia acusat–, ara no serveixen per als policies infiltrats. El seu sectarisme no pot ser més palès. L’AEPD permeté que “el nostre dret de l’honor”, la nostra “intimitat” o “reputació” fossin impunement trepitjats; en canvi, els policies infiltrats –la identitat dels quals ni tan sols fou revelada en les notícies dels mitjans ara sancionats– gaudeixen d’una protecció i empara que arriba a lesionar el dret de la informació que hauríem de tenir com a societat democràtica. Una diferència insultant, efectivament, entre la impunitat d’unes forces i uns cossos de seguretat de l’estat intocables i la indefensió dels ciutadans que veuen trepitjats els seus drets fonamentals sense cap conseqüència.

Ara llegim amb indignació la resolució de la mateixa AEPD respecte dels mitjans La Directa i VilaWeb on es diu que s’ha de preservar el dret de la intimitat dels agents infiltrats (infiltració reconeguda pel mateix ministre de l’Interior i ordenada sense cap resolució judicial) per davant el dret de la informació. L’argument que l’AEPD sostingué contra nosaltres, ara s’ha capgirat, literalment! Donen deu dies per a retirar les referències als agents i, a més, multen la Directa i VilaWeb.

És evident que entre ambdós casos hi ha hagut una doble vara de mesura i un tracte escandalosament desigual quan es tractava d’uns funcionaris docents catalans, en l’exercici de les seves funcions, i rere els quals ni comparegué l’administració pública per a la qual treballaven ni gaudiren del dret de la protecció que els hauria d’haver estat reconegut, i no pas negligit, i més, per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Un sentit de protecció, amb una manifesta motivació política, del qual sí que han gaudit aquests funcionaris policies, si el que pretén l’AEPD és impedir als mitjans que exerceixin el seu dret de la informació. La comparació entre els dos tractaments no pot resultar més vergonyosa i representa un oprobi desafiador.

La porta que s’obre amb aquesta arbitrària i sectària decisió de l’AEPD ens aboca al control antidemocràtic dels mitjans de comunicació, a l’atemoriment i a l’intent de sotmetre’ls al control ideològic. És gravíssim. Però és el que passà, amb molt més èxit del que la societat n’és conscient, en el món educatiu –malgrat que el discurs polític oficial d’això no en vulgui ni sentir a parlar–, i és el que, amb una volta de rosca més, es mira de fer amb mitjans de comunicació considerats desafectes.

Tot el nostre suport, doncs, com a docents que fórem greument desemparats per aquesta mateixa ‘Agència de Protecció’ que ara amenaça i, de nou, torna a fer defecció de les seves obligacions democràtiques, al setmanari la Directa i al diari VilaWeb.

Així mateix, convidem els mitjans de comunicació que se sentin concernits i es considerin regits per principis democràtics a reaccionar contra aquest descarat atac al dret de la informació, sense l’exercici del qual les democràcies siguin ferides de mort.

Josep Lluís del Alcázar Fabregat
Ana Belen Cadenas García
Carina Navarro Codina
Helena Soler i Puig
Josep Temporal Oleart
David Tomé Dessy