Els picadors, els ‘latin lovers’ mallorquins, retratats des de dins

  • Nova Editorial Moll recupera disset relats de Josep Melià escrits als anys seixanta que tenen com a rerefons els canvis provocats pel turisme

VilaWeb
Sebastià Bennasar
04.06.2021 - 21:50

La revolució que va significar l’arribada del turisme de masses a Mallorca durant els anys seixanta va causar canvis molt accelerats a la societat illenca i l’aparició de nous arquetips. Així, el “picador” es va convertir en una figura per excel·lència de la nit mallorquina. Què i qui eren aquests “picadors”? En la immensa majoria dels casos, eren al·lots mallorquins de classe treballadora que de nit lluïen les seves millors gales a les sales de festa, discoteques, bars i hotels, per intentar seduir algunes de les dones estrangeres que arribaven en massa a Mallorca i que estaven molt més desinhibides sexualment que no pas les noies autòctones, encotillades encara per la ferrenya moral nacional-catòlica conservadora. Aquests joves intentaven –i molt sovint aconseguien– seduir i tenir relacions sexuals amb les turistes, conegudes popularment per “les sueques” independentment del seu origen geogràfic.

Josep Melià i Pericàs (1939-2000) va ser un dels intel·lectuals illencs més reconeguts del seu temps. Home de vasta cultura i d’una gran producció bibliogràfica, el seu llibre més important va ser Els mallorquins, publicat el 1967 per l’editorial Daedalus, la resposta en clau illenca a llibres fonamentals com ara Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, i Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives. Mentre escrivia aquesta obra seminal del nacionalisme illenc, Melià també va anar reunint tot un seguit de Rondalles de picadors.

Aquests texts mai no varen veure la llum fins a la publicació de les Obres Completes de Melià el 2001, un any després de la seva mort. Al segon volum s’hi podien trobar algunes novel·les molt interessants que ja eren descatalogades i també els texts inèdits que havia començat a escriure quaranta anys abans, el 1961, poc abans de llicenciar-se en dret a la Universitat de Madrid. Eren uns contes que havien de ser un divertiment de la seva vida diària, un pretext per a abstreure’s de les rutines. L’autor pensava publicar-los, tal com palesa el pròleg, on defineix a la perfecció què era un picador:

“Picador, és a dir, al·lot de la pica, o sia bergantell mallorquí que freqüenta les relacions amoroses de les turistes de més enllà de la mar. Picadors són tots aquells que surten amb noies no mallorquines. Més concretament, els qui sovintegen les relacions sexuals amb estrangeres. Strictu sensu, encara, els picadors són els maquereaux del poble, els gigolós de casa nostra, els qui fan l’amor a les turistes a canvi d’una remuneració en metàl·lic o en espècie, directament o indirecta […] fiqueu-hi tota la literatura que vulgueu. Al capdavall l’estrangera sempre paga: aquestes són les regles del joc […]. El picador ve a ésser un latin lover nostrat, més modest, no tan romàntic i molt més pragmàtic i materialista. És un tipus més aviat vulgar […] En qualsevol cas, voldria deixar ben clar que el picador no és un personatge minoritari sinó tot el contrari. Predomina aclaparadorament entre el jovent del país. No és exagerat, per tant, admetre que l’art de la pica ha transformat la mentalitat de la nostra joventut i que és molt probable que d’aquesta subversió de valors en derivin condicionaments molt notables dins l’esdevenidor de l’illa.”

Així doncs, els picadors es varen convertir en una part important del paisatge en transformació de la Mallorca envaïda pel turisme, que veia com la manera de fer ancestral quedava arraconada progressivament. El llibre de Melià es publica ara per primera vegada a la mítica col·lecció “Les Illes d’Or” de la Nova Editorial Moll i compta amb un pròleg nou de Tomeu Canyelles, en el qual destaca la troballa de la pastoral que el bisbe Jesús Enciso Viana proclamava el 19 de març de 1961: “Vosaltres també sabeu per experiència que el turisme té grans inconvenients. Neixen, a vegades, de la debilitat moral de molts natius que, quan transformen la vida econòmica, descuiden o atropellen els deures morals o religiosos. Algunes altres vegades, el motiu rau en els forasters, perquè molts no tenen cap moral o la tenen tan baixa com correspon a qui no professa cap religió.”

Canyelles sap molt bé de què parla, perquè és l’autor d’Els picadors mallorquins. Seductors i seduïts durant el boom turístic, publicat per Lleonard Muntaner, i perquè també ha estudiat una altra cara del turisme i les seves implicacions sexuals al llibre Magalluf.

El contrast a l’illa entre els nadius i els visitants era cada vegada més fort. Si bé hi havia hagut extravagàncies anteriors –cal recordar la mítica actuació de Marlene Dietrich als anys trenta a la discoteca Tito’s, desapareguda com a temple d’oci al passeig Marítim de Palma; o la presència d’Errol Flynn i Ava Gardner als anys cinquanta a l’illa o les mítiques nits a la boîte Jack el Negro, on conta la llegenda que es va compondre la mítica cançó Strangers in the Night– i posteriors –l’actuació de Jimmy Hendrix inaugurant una discoteca al passeig Marítim on va colpejar i enfonsar el fals sostre amb el pal de la guitarra quan només havia actuat vint minuts–, va ser durant el gruix dels anys seixanta quan va ser més marcat.

Per exemple, Antònia Vicens va escriure a mà la novel·la 39 graus a l’ombra al lavabo d’un hotel i va acabar guanyant el premi Sant Jordi del 1967, a només vint-i-set anys. Va fer la còpia mecanoscrita amb la màquina d’escriure que li va portar el seu pare de contraban, i que es va convertir en la tercera de Santanyí. Només l’apotecari i el rector en tenien una. Els desgavells del turisme i la substitució social a Mallorca també són ben presents a la novel·la Els carnissers, de Guillem Frontera, amb què va guanyar el premi Ciutat de Palma, o a Corbs afamegats de Gabriel Tomàs, per a posar un altre exemple. També van influir sobre aquella generació de narradors, a la qual s’han d’afegir Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila i uns altres noms com Llorenç Capellà, Antoni Serra o Baltasar Porcel, encara que el rumb de la narrativa dels tres darrers vagi cap a altres costes.

Canyelles encara ho rebla en el pròleg. “En aquest nou escenari dibuixat pel turisme irromp la figura del picador, aquest latin lover nostrat que, agermanat amb el palanquero eivissenc, el busco valencià, el papagalli italià o el maquereau francès, encarna el mateix arquetip masculí de la Mediterrània occidental. Una oportuna perspectiva històrica ens ha permès percebre’l com una icona paradigmàtica del desenvolupisme i l’oberturisme progressiu del règim a partir de la dècada dels anys seixanta. Fill del seu temps, el picador esdevé un element de sexualitat desbordant que, juntament amb la feminitat transgressora de les turistes estrangeres, contribuiria a alterar per sempre més alguns dels elements constitutius i definitoris de l’ordre moral franquista. Falsament mitificats com a eterns seductors, la naturalesa burladora, llibertina i donjoanesca del picador converteix la conquesta sexual de l’estrangera en una dels màximes expressions d’una masculinitat estretament lligada al desenvolupament del turisme, però també a les lògiques socials del patriarcat. Per això mateix, la literatura mallorquina dels anys seixanta, plenament permeable a aquella revolució econòmica i cultural, l’incorporarà a nombroses trames i, juntament amb l’estrangera, serà retratat com un personatge destacat en aquella Mallorca en plena metamorfosi. Potser cap altre autor d’aquella fornada literària descrigué d’una forma tan detallada els picadors com ho va fer Josep Melià.”

La publicació dels relats de Melià palesa, una vegada més, l’impacte brutal del turisme en la societat ara que tornem a tenir el desafiament de repensar-lo i de definir quin model volem, seixanta anys després d’haver començat a respirar una certa llibertat. Això sí, masclista, amb explotació de classe i restringida als homes i a la seva relació amb les estrangeres. Les dones autòctones s’havien de quedar a casa i ben tancades, si més no fins vint anys després, quan van arribar els anys vuitanta i es va viure una nova revolució. Però això ja és una altra història.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any