monstres
Fotograma del documentari 'El monstre de Banyoles'.

Fa tres setmanes, TV3 va dedicar el programa ‘Sense ficció’ al documentari El monstre de Banyoles, sobre uns episodis protagonitzats per un mestre d’escola, en el qual es relataven abusos físics, sexuals i psicològics succeïts a la dècada dels noranta.

Mentre mirava el programa, la meva ment es va traslladar cinquanta-cinc o seixanta anys enrere, a la meva experiència com a escolar a la meva ciutat natal, Vitòria-Gasteiz, al País Basc.

Afortunadament, en el nostre cas, els abusos sexuals no van existir; almenys, jo no mai vaig sentir ni veure res al nostre entorn. Però el documentari El monstre de Banyoles sí que em va fer recordar els episodis de violència física, que, malauradament, van ser molts i freqüents.

A la meva ciutat hi havia tres col·legis masculins regentats per ordes religiosos: San José (Sant Viator), els Marianistas i els Corazonistas. El primer era conegut per l’extrema rigidesa dels seus educadors; al marge dels càstigs, era freqüent que pràcticament tots els alumnes fossin obligats a anar els diumenges a la tarda al col·legi, on havien de romandre unes quantes hores a aules d’estudi, i també els obligaven a resar el rosari. No vaig sentir parlar de càstigs físics, però cal tenir en compte que en la cultura d’aquells anys, el càstig físic a alumnes era quelcom consentit, tolerat. Allò de ‘la lletra, amb sang entra’ era alguna cosa més que una dita.

Pel que fa als Marianistes, a aquell col·legi li teníem una secreta enveja per mor de la permissivitat dels frares amb els alumnes, perquè sabíem que no els aixecaven la mà. Entre nosaltres era moneda corrent dir a algú, pejorativament, ‘ets una nena’ si anava a ‘Los Marias’, tot fent referència que en aquell col·legi es distingien per no fer servir el càstig físic sobre els seus alumnes.

Una cosa diferent eren els Corazonistas. Abans de res, vull dir que durant els catorze anys que vaig ser en aquell col·legi, dels quatre als disset anys, vaig tenir alguns professors de qui sempre guardaré un gran record. Un d’ells, el nostre professor de Literatura i Filosofia a 6è de Batxillerat i Preuniversitari (el curs que va passar a dir-se COU un any després), Evaristo Unzalu, un frare que va deixar empremta en tots nosaltres i ens va fer gaudir amb les seves assignatures.

Però en la cosa que més he pensat després del documentari El monstre de Banyoles és en els centenars de milers d’alumnes que durant dècades deuen haver patit la tortura física, des de mastegots a tort i a dret fins a pallisses en tota la regla. Els fets de Banyoles daten de la dècada dels noranta (més de quinze anys després de la mort de Franco); els que jo puc explicar en primera persona són fets de la dècada dels seixanta. Fa esgarrifança pensar què devia passar entre les parets d’aquests col·legis durant dècades.

A onze o dotze anys, jo vaig viure com un malson l’arribada del Sintasol, amb què van cobrir el terra del col·legi, fins llavors de fusta. Un frare aragonès de nom Arturo recollia tires sobrants d’aquell producte per fer-ne el que ell anomenava un zurriago; era amb el zurriago que pegava als alumnes que ell considerava díscols. A onze anys, a primer de Batxillerat, un altre frare, el germà Amancio, utilitzava un llistó sobrant d’aquells sobre els que posàvem els peus als pupitres, amb el qual, un cop ben col·locats, ens assotava al cul. Val a dir que, com que hi anàvem avisats, sota els pantalons ens posàvem uns quants exemplars de diaris per a mitigar el dolor.

A dotze anys també, un frare molt simpàtic, de nom Isidre, quan no sabíem bé la lliçó, ens cridava a la taula, ens feia posar els dits cap amunt i ens propinava cops amb un regle de cantells metàl·lics. I així podríem seguir amb molts més exemples.

Ho he dit abans, com a molt, ens atrevíem a intentar esquivar el càstig, com en el cas dels diaris dins els pantalons. Però diria que el fet que ens peguessin era una cosa que entrava en els cànons de l’època. Que un no estigués ben col·locat en la formació per a tornar a classe després de l’esbarjo i que es guanyés un sonor mastegot d’aquell frare (el nom del qual no aconsegueixo recordar), que ens feia posar el cap ‘en 45 graus’ i ens donava una bufetada que ens deixava estabornits, formava part del paisatge de costums de l’època.

Al meu germà Natxo, quan tenia tretze anys, el 1959, un frare de nom Marcelo li va fer una ferida fonda al cap amb unes claus. El meu pare va anar al col·legi i aquell frare no li va tornar a pegar.

La cosa va començar a canviar cap al 1964. Probablement, per la influència de l’ambient d’aquella època, va començar a dibuixar-se, tot i que molt soterrat, un ambient de rebel·lia. De tant en tant, es contestava als frares, si bé les represàlies en forma de càstigs diversos i advertències als pares eren freqüents.

A mi em van pegar per última vegada a catorze anys, el 1964, a 4t de Batxillerat. Teníem un frare molt baixet, el germà Cecilio. Li dèiem ‘el canijo’. Feia uns 1,55. Jo en aquell moment encara no havia fet l’estirada i teníem la mateixa alçada, si fa no fa. Un dia, el germà Cecilio estava rebotat per alguna mala contestació meva, i quan jo guardava els llibres dins el pupitre i els meus companys sortien cap a l’esbarjo, es va acostar per darrere i sense que me n’adonés em va colpejar salvatgement amb un manat de claus al cap, a la zona de la coroneta. Atordit, em vaig posar la mà al cap i em vaig adonar que sagnava abundantment. Alguns companys em van ajudar a rentar-me al lavabo. Vaig arribar a casa demacrat i amb molt mal de cap, la meva mare em va preguntar què havia passat, l’hi vaig explicar i va veure que tenia una bretxa al cuir cabellut, a la qual, després de netejar-la, li va aplicar Mercromina. La meva mare estava indignada. I el meu germà Xabier, que aleshores era a Preuniversitari, encara més. Érem dotze germans (dels quals, una germana), i en aquell moment crec recordar que vuit cursàvem estudis als Corazonistas. En Xabier era el més gran.

L’endemà, al pati, quan els frares passejaven amunt i avall al costat del camp de futbol, el meu germà Xabier es va acostar a un trio de frares dels quals un era el germà Cecilio. Sense cap mena de preàmbul, li va preguntar: ‘És vostè qui ha pegat al meu germà?’ ‘Sí’, va contestar. Aleshores el meu germà li va replicar, davant la sorpresa dels frares: ‘Doncs com li torni a pegar, a vostè el mataré a hòsties.’

No va quedar així, la cosa. Al cap d’unes setmanes, el germà Cecilio ens va castigar a classe de llatí a un company (català, per cert, Román Miret) i a mi. A punt de finalitzar la classe, es va acostar a Miret i li va dir que es posés de genolls (sempre ens pegava de genolls perquè era més baix que molts de la classe) i li va clavar una bona pallissa pel seu mal comportament. Un cop acabada la pallissa a Miret, es va dirigir cap a mi per fer igual. Llavors li vaig dir (no sé ni com em vaig atrevir): ‘Que em pegarà?’ ‘Sí’, em va respondre. Em vaig posar dret, i li vaig dir: ‘Doncs me’n vaig’, i davant la sorpresa dels meus companys, que mai havien assistit a res de semblant, vaig obrir la porta i vaig marxar de classe.

A la següent classe, va arribar el director i em va dir que anés al seu despatx. Va ser correcte, en presència del germà Cecilio. El maltractador es va queixar del meu comportament a classe, i jo vaig relatar al director l’episodi dels cops amb les claus i com havia sagnat. En acabar, em va dir que me n’anés a casa i que tornés al cap de dos dies.

Allà es va acabar, per a mi, el malson de cops i pallisses. Els tres anys fins a acabar el Batxillerat i Preu van ser diferents. L’ambient de rebel·lia, ma non troppo, es va anar estenent, fins al punt que al curs de Preu vam fer la primera vaga d’estudiants de Vitòria. Tots els externs vam abandonar el col·legi i vam sortir al carrer, fent saber el nostre descontentament amb els maltractaments, càstigs i la prepotència dels frares. Una cosa inaudita fins llavors. Allò va acabar amb un xantatge, quan ens van fer arribar el missatge que les represàlies es concentrarien en els alumnes interns, que estaven obligats a quedar-se a l’interior del col·legi.

Quan vaig abandonar el col·legi, mai no em vaig voler fer membre de l’Associació d’Antics Alumnes; vaig guardar sempre un gran record d’excel·lents professors, de frares entregats vocacionalment a l’ensenyament que estimaven la seva professió i dedicació, però no volia saber res d’aquell lloc on vam patir tant. Només vaig tornar el 1992, per la insistència dels meus companys de promoció de Preuniversitari de l’any 1967. Mai més.

Ja fa força anys que aquell centre d’ensenyament sinistre –com altres–, a l’abric del qual alguns frares van practicar sistemàticament la violència física, va deixar de ser aquell col·legi d’una altra època per esdevenir un centre d’ensenyament modern, avançat, convivencial. I mixt. Res a veure amb els anys seixanta.

Però torno al que he dit al principi. Veient un programa sobre una història d’abusos en plens anys noranta, el record de la meva joventut turmentada va tornar a la meva ment, omnipresent, inquietant, aclaparador. Perquè des de llavors no puc deixar de pensar en els centenars i centenars de milers d’estudiants que van haver de suportar, com jo, com nosaltres, la violència estructural del món educatiu dels seixanta. Cosa que vol dir que encara romanen en l’oblit dècades de patiment. Ara ha estat Banyoles. Però quants Banyoles hi ha?

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.