01.07.2026 - 21:40
Diu l’amic Ferran Garcia Sevilla que els nostres gustos no ho són, de nostres. Ell és artista, un dels referents de l’art conceptual català, als anys setanta del segle passat i, posteriorment, una de les figures cabdals de la pintura europea, dels vuitanta en endavant. Ho explico per a qui no ho sàpiga perquè, venint d’ell, la frase potser pren més substància. Moltes vegades, ens sentim tan capacitats, amb tant d’empoderament que es diu ara, que no ens parem a pensar que els nostres gustos –i, en conseqüència, les nostres opinions– estan intervinguts per allò que sabem i allò altre que no sabem. Es tracta d’aturar-se un moment abans de dir “m’agrada” o “jo crec que”.
Començaré per un exemple fàcil. Els nostres gustos, en el camp de la cultura, depenen d’allò que coneixem. Perquè d’allò que desconeixem no podem opinar. Ja sé que sembla una poca-soltada, però deixeu-m’ho explicar. En el camp de l’art sabem allò que ens han explicat infinitat de vegades. Que no ha de ser fals necessàriament, però és incomplet. La història de l’art, com la de la literatura o la de la música, és una construcció feta a partir d’aquells que, en el passat, van aconseguir crear-se un nom. Com? Treballant al servei del poder, fonamentalment. Al costat d’aquests “triomfadors” han existit sempre un seguit de creadors –i de creadores– que, en el passat, van coexistir amb els qui han passat a les pàgines dels llibres i a les parets dels museus. Alguns d’aquests “altres” artistes són mencionats en alguna nota a peu de pàgina o, amb sort, formen part dels magatzems dels museus.
En l’actualitat, la cosa no ha variat gaire, tot i que ni la historiografia de l’art ni els museus tinguin els mecanismes de control que la pàtina del temps els proporciona. L’art contemporani, però, també té els seus “triomfadors” i els seus “comparses”. I quan expressem els nostres gustos hem de saber que estan rovellats ja d’entrada si només ens deixem portar per allò que coneixem dels artistes que venen molt i viuen de la seva obra. Primer, perquè aquests artistes d’èxit solen tenir un suport mediàtic que trasbalsa el judici raonat. Quan t’afartes de veure en els mitjans les mateixes obres, els mateixos artistes, les mateixes declaracions tronades i egotistes, expressar les teves afinitats per aquests presumptes triomfadors només agreuja el desequilibri existent. Segon, perquè en el món de l’art, els artistes que he anomenat comparses (en cap cas dit en un sentit pejoratiu, ben al contrari) solen tenir una càrrega de profunditat més gran que aquells dels qui la televisió sempre parla. I molts d’ells són comparses perquè ho volen, perquè no volen substituir els artistes tronats. Però, és clar, si no coneixem la seva obra, no podem opinar. Això vol dir que els nostres gustos estan incapacitats, si no t’esforces a saber una mica més sobre allò que va passar en el passat i allò que passa en l’actualitat.
Posaré un altre exemple: el de la música moderna o pop. Aquí, els nostres gustos encara estan més intervinguts per una qüestió que no podem controlar: allò que ens fan escoltar les indústries culturals i allò altre que t’has d’espavilar a buscar en les plataformes de música en línia o els concerts que fan tants i tants grups que –sortosament per a ells i la seva originalitat– no poden accedir als festivals d’estiu pagats per entitats bancàries o marques de cervesa. Per concretar una mica més: dir que t’agrada o no t’agrada l’últim disc de la catalana Rosalía és irrellevant (jo em poso dins del mateix sac, que consti) perquè l’origen d’aquests gustos no es troba en la diversitat, sinó en la persistència maníaca de les ràdios, posem per cas, en punxar les cançons d’ella en detriment d’altres maneres de concebre la música contemporània. Per cert, la imatge de promoció de l’últim disc de Rosalía, Lux, invoca aquesta història de la pintura religiosa persistent, inalterable, com aquesta imatge de l’interior d’un convent de monges mercedàries (José Rico Cejudo, 1922). I nosaltres no solem adonar-nos que la presència tan bèstia dels temes religiosos en la història de la pintura occidental és una intromissió de gran calibre en els nostres gustos.
Ja per acabar: una cosa semblant al de la música passa amb el cinema, veritat?; només si acudeixes a sales alternatives (aquelles que antigament en dèiem d’art i assaig) pots confrontar el tipus de cinema hegemònic (sovint repetitiu, també tronat) que surt anunciat de manera incessant a pàgines i pantalles de tota mena.
I, doncs, com ho fem per a saber que els nostres gustos són realment nostres i no depenen del que uns altres ens han preparat per alterar-los? No tinc una solució màgica, em sap greu. Sospito que es tracta de fugir de la nostra pròpia mandra, de no convertir el món de la cultura en un àmbit similar al de l’esport. Que no es tracta de “ser” d’un artista com ho ets d’un club de futbol, per exemple. Que no es tracta d’anar amb una selecció nacional de futbol, ara que hi ha una competició mundial, si hi ha altres seleccions nacionals que no les deixen concórrer a les competicions internacionals. (M’explico, oi?) Aleshores passa, com en el món de les arts i la literatura, que expresses un gust per una cosa sense posar en la balança que n’hi ha moltes més que se t’oculten. I que és feina teva (nostra) buscar alternatives per fer que el teu gust sigui teu. Primer teu i, més tard, si de cas, el podràs compartir amb els que també s’hagin deixondit de les seves respectives mandres.
Talment com en el món de la política, on sempre es parla dels mateixos partits polítics, i uns es fan d’un i uns altres es fan d’un altre. Però oblidem que la realitat és molt més complexa i, si grates una mica, hi ha moltes més opcions que les que surten a les televisions. I, si tots superéssim el nostre mandrejar, faríem que el debat general fos molt més divers i apassionant.
