04.07.2026 - 21:40
Milers de sud-africans s’han manifestat aquests darrers dies pels carrers del país perquè volen que els immigrants se’n vagin. I que milers de persones se’n tornin a Zimbàbue, Moçambic, Malawi, Zàmbia, Eswatini i Lesotho. Fins a cent vint manifestacions han organitzat aquests dies, una dotzena de les quals han estat violentes. El resultat, fins divendres, era d’una desena de morts i unes 25.000 persones que han hagut de fugir per por dels atacs xenòfobs. També hi ha hagut nou-cents detinguts. L’any 2008 va ser encara pitjor: les xifres oficials van parlar de seixanta-dos morts. El periodista nigerià Dele Olojede, resident al país i guanyador del premi Pulitzer, escrivia divendres al Financial Times que ell no pensava anar-se’n, tot i els consells dels familiars: “Tot plegat és la culminació d’anys de convulsions periòdiques, durant les quals molts immigrants han estat assassinats per multituds xenòfobes. Segons les estatístiques oficials, els estrangers a Sud-àfrica són entre 2,4 milions i 3,1 milions, aproximadament un 4% o 5% de la població. Tot i això, s’han convertit en el boc expiatori dels innombrables mals del país, alguns d’estructurals heretats de l’era de l’apartheid, però sobretot fruit del fracàs catastròfic del Congrés Nacional Africà, que governa el país d’ençà del 1994.”
També aquesta setmana, però a l’Índia, han estat expulsats milers d’immigrants amb un mètode xocant: turbes organitzades empenyen, literalment, els immigrants cap a l’altra banda de la línia fronterera. Aquestes empentes en massa afecten sobretot musulmans, històricament maltractats a l’Índia, tal com documenta de manera crua i bèstia Arundhati Roy al seu darrer llibre. “Obren les portes de la tanca índia i empenyen la gent cap a la foscor… Hi ha dones, hi ha criatures, i aquesta pobra gent queda atrapada al mig”, deia Mohammad Ashrafuzzaman Siddiqui, director general de la Guàrdia Fronterera de Bangladeix. Amit Shah, el ministre de l’Interior del president Modi, va qualificar els bangladeixans de “tèrmits”. Hi ha zones de l’Índia amb un 30% de població musulmana.
Si anem a Líbia, un informe de les Nacions Unides parla enguany d’abusos sistemàtics aquests darrers mesos –incloses violacions, tortures i assassinats– amb la participació d’agents quasiestatals contra immigrants africans, del Llevant i de l’Àsia del Sud que passen pel país anant cap a Europa. A la República Dominicana, les víctimes són haitianes. Al Paquistan, afganeses. A Turquia i al Líban, sirianes. I a Myanmar, la majoria budista persegueix els musulmans.
Llegeixo tot això i, mon dieu, quina decepció! Ni els budistes, se’n salven? Al final, doncs, el racisme és una condició humana? No és una condició europea, blanca, occidental? I ara què farem? No ens podem culpar a nosaltres mateixos dels mals del món i prou? On queda, doncs, el cristiano-leninisme, que en deia Josep Termes? Realment decebut. Mira que era pràctic concentrar el mal en nosaltres, els blancs occidentals. Tampoc no som tants. Pim-pam i ho solucionem! Però si l’Índia, uns quants països musulmans i l’Àfrica negra s’afegeixen a la festa, això es complica. Quina apropiació cultural ens han fet, no? Els no blancs, també són racistes? No era un invent nostre, això?
I ara dubto que amb l’imperialisme, el colonialisme, l’explotació i l’esclavitud no passi la mateixa cosa. Hi ha hagut imperis no blancs? Esclavistes no blancs? Colonitzadors no blancs? Explotació no blanca? No fotis que hi ha mals del món que no són culpa dels blancs occidentals? Costa de creure, segur que en algun punt en som responsables. No pot ser que ho siguin ells i prou. O, com a mínim, posem-hi graus. Tots som racistes, sí, però nosaltres més! No fotem, ara!