Els misteris de Nonell i Vallmitjana i de la seva fascinació pels gitanos

Ens trobem amb l’escriptor Julià Guillamon a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac (Maresme) per parlar de la seva darrera recerca, tan exhaustiva: ha investigat la vida del pintor Isidre Nonell i de l’escriptor Juli Vallmitjana, la seva amistat, el context i la Catalunya del tombant de segle XX en què van viure. Guillamon ha fet descobertes destacades i ens les mostra al llibre Nonell, Vallmitjana i els gitanos (Edicions de 1984), un volum que arriba a set-centes pàgines, i en l’exposició del mateix nom que es pot veure a la Fundació Palau fins a final de setembre, i que conté la versió gràfica de la recerca, amb obres que no s’havien exposat mai. 

Llibre i exposició són parts complementàries d’una mateixa història. Perquè Guillamon fa recerques molt minucioses i, una vegada fetes, mira de convertir-les en una exposició. I s’estima més escriure un llibre que no pas preparar-ne el catàleg. La darrera aventura detectivesca i literària és una aportació significativa sobre aquests dos artistes, que foren amics ja de ben joves, que van restar fascinats pels gitanos, però que va venir un moment que es van barallar i es van desdenyar completament. Aquesta recerca, que ha fet amb la col·laboració de Joan Mar Sauqué, ha requerit la consulta dels arxius i el patrimoni pictòric que conserven les famílies i museus, fotografies d’arxius públics, correspondència, articles i anuncis dels diaris i setmanaris de l’època, assistència a subhastes… I ha implicat un munt d’especulacions provades que fan més complet el relat vital d’aquests dos artistes, individualment i entorn de la seva amistat.

L’exposició té un moment d’alta intensitat: una doble paret d’un elegant color magenta sobre la qual es mostren cinc quadres de gitanes pintades per Isidre Nonell, obres que l’artista va exposar a la Sala Parés de Barcelona el gener del 1902 i el novembre del 1903. “Estic molt content d’haver fet una Sala Parés petita –diu Guillamon–, amb cinc peces del Nonell que són meravelloses. I és que tinc la impressió que he fet reviure alguna cosa.” 

Són obres avui reconegudes i valorades, però que a començament del segle XX van ser objecte d’una crítica descarnada i de la burla de la premsa de l’època. Nonell no va vendre ni un quadre el 1902 i 1903. Aquesta situació desoladora contrasta amb la que el pintor va viure vuit anys després, el 1910, quan va tornar a exposar a Barcelona, a la sala del Faianç Català, i ho va vendre gairebé tot. De fet, no havia venut cap quadre fins aquella data. “Aquella exposició –escriu Guillamon– va representar l’apoteosi de Nonell. ” Tan sols un any després, el gener del 1911, Vallmitjana estrenava l’obra teatral Els zin-calós, amb Margarida Xirgu en un dels papers protagonistes, i va esdevenir un dels grans noms del teatre català. Tots dos artistes havien triomfat.

Però a Nonell el gust de l’èxit li va durar poc, perquè es va morir un any després, el febrer del 1911, de tifus, agreujat a conseqüència d’una sífilis. Tot i que sempre s’ha dit que la mort de Nonell va ser d’un dia per l’altre, resseguint els diaris de l’època Guillamon demostra que no, que setmanes abans se sabia que estava malalt. I tot i que Vallmitjana va ser present a l’enterrament multitudinari que li va oferir la ciutat de Barcelona, ambdós artistes feia tres anys que s’havien distanciat d’una manera definitiva, d’ençà del 1908. Aquest és un dels misteris que guarda la relació d’amistat entre Nonell i Vallmitjana i que Julià Guillamon ha mirat d’aclarir amb el seu mètode especulatiu.

El mètode Guillamon

El mètode Guillamon de recerca, com explica ell mateix, “consisteix a tenir una hipòtesi, una especulació, a partir d’una interpretació de diferents coses i fets contrastats per més d’una font, amb la qual fas una aproximació. És el meu estil de treballar”. Dit d’una altra manera: “Tinc un funcionament molt associatiu. Si tens dues fonts diferents, sense contacte entre si, però que parlen del mateix, això fa aflorar una realitat.”

Aquest llibre, Nonell, Vallmitjana i els gitanos, el podríem situar en la línia de les biografies de Palau i de Perucho? Respon Guillamon: “Jo crec que aquest és únic en el seu gènere. És molt més complex i després la seva voluntat panoràmica és molt més pronunciada. Aquí surten moltes coses. Surt en Nonell i en Vallmitjana i el fet que siguin dues històries entortolligades permet aquesta obertura més gran.” I per què aquesta recerca conjunta? “Havia escrit moltes coses de Vallmitjana, però tenia la sensació que em faltava explicar la història de Nonell. Aleshores vaig començar a escriure una petita cosa que complementés allò que ja tenia fet. Però això va acabar tenint una existència pròpia.”

“Només el fet de combinar-los tots dos ja representa una aportació, perquè l’un il·lumina l’altre. Però també hi ha molta atenció cap a figures secundàries que quan les poses en el context general aporten molt de contingut. És el cas de Sebastià Junyent, que també era pintor, que també va pintar la Consuelo; el cas d’Enric Pasqual Monturiol, que es va convertir en el pintor i dibuixant de les obres teatrals del Vallmitjana; el cas de Ricard Canals…”

No és gens habitual que un treball d’investigació acabi amb un llibre i una exposició. Com ha anat aquest vincle entre la literatura i les arts visuals? “A mi m’agrada molt fer catàlegs, però últimament he començat a fer exposicions en què no hi ha catàleg sinó un llibre. Vaig començar amb Pere Calders, escriptor i dibuixant. I aquesta fórmula m’agrada.” Podem parlar d’una marca Guillamon? “És un tipus de recerca molt rigorosa, però alhora sóc un narrador, no pas un acadèmic ni un assagista. Ara, la recerca no és pas menor ni menys valuosa perquè en un moment determinat digui que Vallmitjana, enmig de la neu, era com el protagonista de La resplendor. I després el que és molt d’aquest estil són les associacions.… Coses com aquestes.”

La Barcelona en expansió

L’exposició té un ordre cronològic i comença amb la Ciutat Vella d’abans de l’obertura de la Via Laietana, perquè Isidre Nonell (1873-1911) i Juli Vallmitjana (1873-1937) hi van néixer, amb carrers que eren ben a prop. Nonell havia nascut al carrer de Sant Pere més Baix i Vallmitjana al carrer de Graciamat, un dels setanta carrers afectats per la construcció de la Via Laietana. Aquest desenvolupament urbanístic de Barcelona, començat el 1908, va ser important per a l’època i per a ambdós artistes. Arran de l’obertura de la Via Laietana, Vallmitjana va escriure De la Ciutat Vella (1908).

Un exemple d’especulació factible aplicada per Julià Guillamon a la recerca: Vallmitjana i Nonell tenien una gran amistat, ja de ben joves, però sempre s’havia dit que s’havien conegut a Llotja. Tanmateix, Guillamon pensa que ja es coneixien abans, de trobar-se en un cafè de Ciutat Vella: “Hi havia un establiment, el Cafè de l’Infern, que surt al llibre De la Ciutat Vella, que era un lloc on sempre hi havia estossinades i gent molt pintoresca. I en una entrevista que va fer Domènec Guansé a l’exiliat Santiago Meléndez, que havia conegut Nonell, aquest li va explicar que Nonell hi anava molt, al Cafè de l’Infern. És clar, si Nonell anava al Cafè de l’Infern i Vallmitjana també, sembla bastant lògic que es coneguessin. Picasso també va dibuixar el Cafè de l’Infern. Per això crec que hi havia una relació entre Nonell i Vallmitjana, més enllà de la Llotja.”

Nonell, Vallmitjana i el balneari de Boí

Tots dos van néixer a Ciutat Vella, a pocs carrers de distància, i tots dos provenien de famílies menestrals que no passaven penúries econòmiques, tenien una posició acomodada. Els Nonell tenien una fàbrica de fideus i els Vallmitjana treballaven el ferro i feien medalles. Vallmitjana de jove volia ser pintor, com Nonell, Sebastià Junyent, Ricard Canal… Eren la colla que s’enfrontà a la generació anterior, la de Casas i Rusiñol, deu anys més grans. Precisament, a l’exposició de la Fundació Palau hi ha una part d’obra que no s’havia mostrat, com ara un quadre que va pintar un jove Juli Vallmitjana i que va dedicar a Santiago Rusiñol. El conserva la Universitat Internacional de Catalunya. Però, com molts elements d’aquesta història, aquest quadre conté misteris: “Vallmitjana i Rusiñol van acabar malament –explica Guillamon–, perquè Vallmitjana va fer una paròdia de Rusiñol i el va deixar com un drap brut, deia que era el ‘senyor Pardal’ i que era ‘el xistós’… Però, aleshores, si en parlava tan malament, com és que li va dedicar un quadre? I, per una altra banda, si li va dedicar el quadre, com és que no el tenia Rusiñol al Cau Ferrat? Hi ha fils que són difícils de seguir.”

En un moment determinant per a la carrera artística de tots aquests joves, un fet inesperat va canviar el rumb de Juli Vallmitjana: era el 1895, tenia vint-i-dos anys quan el pare va comprar el balneari de Boí i va enviar el fill a vigilar-lo. “Això és dramàtic i dura dos hiverns (cosa que no se sabia, semblava que només havia estat un, però Vallmitjana té un llibre inèdit, Cartes al meu fill David, un text memorialístic, on es veu que hi passa dos hiverns).” El primer hivern, Vallmitjana es troba isolat a la muntanya, fora de la ciutat i del circuit artístic, mentre els amics pintors comencen a consolidar sengles carreres. L’any següent, per no trobar-s’hi tan sol, aquell estiu hi va convidar els seus amics Nonell i Canals. També el van visitar Pichot i Josep M. Jordà, que temps després publicà dos articles sobre Boí al diari La Publicidad.

Durant el segon hivern al balneari de Boí, el pare de Vallmitjana es va morir. “Quan es mor el pare, que se suïcida, hi ha un daltabaix. I mentre Nonell continua la seva carrera artística i se’n va a París (on agafarà la sífilis), Vallmitjana se sent perdut i se’n va a Cadaqués. I allà té una epifania i decideix d’abandonar la pintura i dedicar-se a escriure. Gràcies a la gent de Cadaqués i de Pichot coneix la seva dona, Anna Maria Vallès. També heretarà el negoci dels ferros del seu pare i, juntament amb el seu germà, el farà funcionar com una seda. Però allò que no s’entén és com Vallmitjana passa de viure modestament a Ciutat Vella en un pis de lloguer a viure al carrer d’Astúries, al barri de Gràcia, i a tenir una senyora fàbrica. Jo em crec la versió poètica, que és la que diu que va rebre una herència important d’un antic soci del seu pare.” 

Qui era la Consuelo?

Els joves Vallmitjana i Nonell de seguida es van interessar per pintar els desfavorits. Se n’anaven pels suburbis i s’interessaven per la gent pobra. “Vallmitjana estava molt preocupat pel fet que una persona de classe mitjana del seu veïnat pogués acabar en la misèria. En els primers llibres, era un tema obsessiu.” I quan Nonell fa estada al balneari de Boí, per acompanyar l’amic Vallmitjana, enclaustrat en aquella vall, comença a pintar tot de personatges amb malformacions, els cretins de Boí. Segons Guillamon, els cretins de Nonell han passat com una manifestació del grotesc i com una pintura expressionista, però creu que Nonell no pinta la lletjor ni porta la lletjor a la sala d’exposicions, sinó que hi ha una estilització i, en el fons, una mirada bonhomiosa. “Nonell no carrega les tintes, ben al contrari: converteix els cretins en una mena de follets o foguerons.”

A més de triar temes lligats a la misèria i als desfavorits, tots dos es van dedicar als gitanos: “Vallmitjana era l’escriptor dels gitanos. Va aprendre caló, va viatjar a Madrid i a Andalusia per conèixer gitanos i estava molt interessat per tota aquesta qüestió. És una referència en l’àmbit peninsular i europeu sobre el món dels gitanos. I Isidre Nonell també va ser molt conegut pels quadres de gitanes que pintava. Ara són uns quadres buscadíssims que també tenen mercat a fora. Va ser un pintor no reconegut i, quan ho va ser, de seguida es va morir. Era jove encara. Aquest fet té una ditada dramàtica.”

Ens demanem per què interessava tant el món dels gitanos a Nonell i a Vallmitjana. Per què un els retrata literàriament i l’altre els pinta? Què els sedueix dels gitanos? “En el cas del Vallmitjana –diu Guillamon–, hi ha la fascinació per un món més pur i més lliure. El tema fonamental de l’obra de Vallmitjana sobre els gitanos és la confrontació entre nòmades i sedentaris. El foraster i el que s’ha arrelat. I Vallmitjana es troba fascinat pels gitanos nòmades. Això s’ha d’entendre en el context de la industrialització, el creixement de la ciutat de Barcelona, l’expansió del món burgès… Ell veu en els gitanos nòmades un reducte d’una puresa perduda. I com que està molt imbuït de les idees de la teosofia, orientalistes i místiques de l’època, relaciona totes dues coses.”

Guillamon continua: “En canvi, en el cas de Nonell, hi ha una suggestió de caràcter plàstic. Hi ha una atracció pel tema de la pobresa i després una exaltació d’aquesta bellesa adolorida. Aquest dramatisme, aquest esquinçament en les obres de Nonell és el que les fa atractives vistes des de la perspectiva actual.” Vallmitjana i Nonell despullen de folclorisme aquestes figures i aquest món dels gitanos. “Completament. No hi ha cap gitano amb pandereta. Nonell se’n va a París li diuen per què no pinta espanyolades. Ell s’hi resisteix. I Vallmitjana també. Vallmitjana té una actitud d’antropòleg. Va als assentaments gitanos, els observa, pren notes sobre la llengua, costums, creences religioses, supersticions… i ho va deixant caure.” 

I els gitanos del barri de Gràcia o del carrer de la Cera a Ciutat Vella, per què no hi apareixen, en les obres de Vallmitjana? “Aquests gitanos no l’interessen, ell es fixa en els gitanos nòmades. Considera més autèntics els gitanos de Madrid, Còrdova o Granada. Escriu De la raça que es perd, perquè quan es tornen sedentaris es confonen amb la resta de població. Ell busca uns gitanos més autèntics.”

A l’exposició de la Fundació Palau, davant per davant del racó de les gitanes de Nonell que destacava al principi Guillamon, hi trobem una altra aportació deliciosa que rebla l’espai. Es tracta, per una banda, de dos quadres pintats per Sebastià Junyent, on apareix la Consuelo, la noia gitana que era la model preferida de Nonell. Això demostra que la Consuelo també havia fet de model per a Junyent. Aquests quadres s’exposen per primera vegada. Un era completament desconegut i l’altre ha aparegut recentment en una subhasta i l’ha adquirit el MNAC. I també s’hi mostren tres fotografies on apareix Nonell amb la Consuelo i una altra gitana de més edat, que devia ser la seva àvia. Una fotografia va ser presa al primer estudi de Nonell, al carrer del Comerç, i les altres dues ja són de l’estudi del carrer de Sant Marc, a Gràcia. 

I qui era la Consuelo? Un altre misteri revelat: “La Consuelo era una noia gitana molt bufona, que tenia una gran capacitat de seducció. Va atreure Nonell, que la va convertir en la seva model preferida. En un temporal que hi va haver el 1905 li va caure la paret de la barraca a sobre i la va matar. Era molt jove encara. I això se sap perquè l’impacte va ser tan important que molts articles de premsa en van parlar. Eren articles escrits per artistes i periodistes que la coneixien perquè eren íntims de Nonell.”

La ruptura

La relació d’amistat entre Nonell i Vallmitjana es va mantenir fins el 1908, quan es van barallar definitivament. “Entre artistes sempre hi ha qüestions de rivalitat. Una rivalitat que, per una banda, era enriquidora, productiva, però, per una altra, tenia punxes.” Quan Nonell es va morir, el 17 de febrer de 1911, feia tres anys que Nonell i Vallmitjana havien trencat la relació. 

Per què es van barallar? Per Guillamon, la raó és ben absurda: “Vallmitjana va publicar un llibre de contes en què n’hi havia un sobre Boí. En aquest conte, on apareixen fades, hi fa sortir un tritó. Era un petit error, perquè el tritó en aquest context és un déu marí que erròniament col·loca a la muntanya. Nonell li devia posar el dit a l’ull per aquest error i Vallmitjana es va enfadar i es van deixar de parlar. Vallmitjana el 1908 va publicar De la Ciutat Vella, on  hi ha un episodi sobre la Sala Parés, en què fa sortir un jove pintor i fa una paròdia de l’ambient artístic de Barcelona. Hi surt el senyor Pardal, que és Rusiñol, el Barraques, que és Casas, i hi ha un personatge, en Grassa, que és Nonell. Vallmitjana en fa una paròdia dient que has d’encendre un llum per veure els seus quadres i que, sota la teòrica originalitat, no fa més que repetir-se. I allà es va acabar l’amistat.”

La vida viscuda

Julià Guillamon resumeix el seu propòsit, arran de Nonell, Vallmitjana i els gitanos, d’aquesta manera: “Jo sóc escriptor i també sóc investigador. M’agrada molt la vida viscuda. I el fet de tenir tanta premsa d’aquell moment és un fet important. Perquè ja gairebé no es conserven cartes, pràcticament no es conserven documents. Els arxius s’han perdut. A aquest país li han passat moltes desgràcies. Reconstruïm la història amb les restes d’un naufragi. En canvi, la premsa és plena de petites cosetes molt valuoses. De vegades no saps de què o de qui parlen, però quan hi estàs molt ficat aconsegueixes reconstruir bé el fil. I jo intento que tot això visqui, que no sigui una mera acció especulativa o assagística. La Núria Casas, filla del fotògraf Gabriel Casas i Galobardes, em va fer l’elogi més gran que m’han fet mai quan em va dir: ‘Vostè ressuscita els morts.’ I és ben bé això: agafar una cosa que es troba als llibres d’història perquè torni a ser viva. Que Vallmitjana i Nonell es tornin a barallar, que el dia que Nonell es mor notis el sentiment, la commoció que genera en la Barcelona del 1911.”