Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ara que es va acostant la data d’unes eleccions, començaran a sortir manifestos a favor d’uns i d’uns altres. Generalment, seran manifestos de suport a opcions polítiques més o menys hegemòniques, perquè les alternatives minoritàries solen ser tan minoritàries que no disposen ni de quatre persones disposades a signar un manifest a favor seu. Els manifestos, ja ho veig a venir, defensaran moltes coses, sovint oposades. Uns voldran que ens abstinguem i uns altres que anem a votar; entre els qui elogiaran la participació, n’hi haurà que diran que el país ens necessita, que la democràcia som nosaltres i consignes d’aquestes que són intrínsecament mentida, atès que, després de les votacions, ja ningú no les recorda. També n’hi haurà que afirmaran, amenaçadors, que l’abstenció sempre beneficia la dreta. D’aquests manifestos, desconfieu-ne: els qui diuen coses com aquestes porten l’etiqueta d’esquerres, però no ho són; si en cap temps llunyà havien estat progressistes, les seves traïcions continuades han esborrat aquell rastre, del qual només queda, justament, l’etiqueta.

Uns altres manifestos defensaran l’independentisme i ens comminaran a votar uns partits que tenen víctimes en les seves files (presoners, exiliats o inhabilitats), una injustícia certament inadmissible que voldran que amagui, però, la mala gestió que aquests mateixos partits han fet al govern aquests darrers anys; mala gestió, no solament de la pandèmia, sinó de l’independentisme mateix. Encara n’hi haurà, de manifestos, que també advocaran per una Catalunya independent, però, allunyats de la tirania dels partits, exigiran a les formacions sobiranistes que es comprometin a fer efectiva la República en dos anys si volen els seus vots. (Aquest últim manifest ja existeix, i el podeu llegir en aquesta pàgina web; el promou una gent que s’autodenomina “el primer lobby electoral per activar la República catalana”, que sembla una broma, però es veu que ells s’ho prenen seriosament.) I, per acabar, o no, hi haurà els manifestos sorgits del món de la cultura, dels quals sempre esperem versions més imaginatives del gènere literari del manifest, però que solen quedar en fracàs perquè no saben com respondre a la immediatesa d’unes eleccions (o votes o no votes; i si votes per qui ho fas) o, pitjor i tot, hi entren de ple i, irremissiblement, l’espifien.

Jo confesso que alguna vegada m’han demanat que signi manifestos electoralistes, la qual cosa és sorprenent: si van demanar-m’hi l’adhesió és perquè devien anar molt mancats de personalitats de vellut. Perquè la lògica d’aquests manifestos és que un seguit de persones amb projecció pública ens diguin què hem de fer en unes eleccions. I això no deixa de tenir un punt d’arrogància: pressuposar que allò que tu penses o que allò que tu votaràs és el millor per al conjunt de la societat. Aquesta fatuïtat ja la coneixem: d’una banda, les esglésies ens diuen què hem de menjar, amb qui hem de fornicar, quants fills hem de tenir, què ens espera després de la mort; d’una altra, els polítics i els jutges dictaminen com viurem amb les seves lleis, que mai no van a favor de la majoria, sinó dels interessos d’uns pocs capitostos influents. En conseqüència, per acabar-ho de completar, quan els intel·lectuals o els famosos (o les seves desinències bastardes) ens diuen qui –no– hem de votar el panorama esdevé més depriment que de costum.

Per mi que els únics manifestos útils i enardidors eren aquells que no demanaven una cosa tan prosaica com un vot, un vot perquè algú –uf!– ens acabi manant. Em refereixo a aquelles proclames que cantaven la llibertat de canviar el món des de baix, no amb la mediació d’un polític. N’hi ha molts exemples, nacionals i internacionals. Però el Manifest Groc (1928), si el llegeixes bé, continua essent d’una virulència activa aclaridora. No m’hi estendré gaire. Però en el transcurs dels mesos en què preparaven aquell manifest, els redactors (Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà) s’enviaven missives o escrivien textos preparatoris on denunciaven tot un seguit d’artistes del moment que, avui, ves per on, ocupen un lloc destacat en la memòria artística catalana. Deien que l’orfebre Fargnoli feia uns cofrets que eren degenerada pornografia i que simbolitzaven “la cursileria sentimental i exquisidament pudenta de les cloaques de Girona”; o que si anaves a menjar a casa d’algú que et posava el menjar en un plat d’Aragay i la beguda en un got de Joan Gol no podries contenir els vòmits; o, encara més, que els membres de la Fundació Bernat Metge trobaven l’esperit grec en els plecs repugnants de la carnassa de la ballarina Àurea de Sarrà, “pestilent de gases i purpurines”. Ho deixo aquí. Ens hem tornat una societat tan obedient i acomodatícia que llegir aquestes coses ens pot incomodar. Que és justament allò que hauria de fer un bon manifest. Oi que m’explico?

Quant als altres manifestos, el que demanen vots, acceptem-los estoicament. Quin remei! Però no oblidem mai que la vida és plena de matisos i els manifestos electoralistes, manifestos electoralistes són.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.