05.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 05.08.2026 - 21:41
The Washington Post · Rachel Chason, Meg Kelly, Mohamad El Chamaa i Suzan Haidamous
Durant gairebé cinc mesos, els rebels hutis del Iemen s’han mantingut al marge mentre l’Iran, el seu principal valedor, entomava els atacs devastadors dels Estats Units i d’Israel. Però això ha canviat ara, amb la represa dels combats entre els hutis i l’Aràbia Saudita, un aliat estret dels nord-americans en la guerra de l’Iran.
Els hutis, com més va més exasperats pel que consideren un blocatge saudita, han atacat la petroliera estatal del regne i han anunciat el blocatge dels vaixells saudites que travessen la mar Roja. La decisió afegeix Bab el-Màndeb, una altra via marítima decisiva a banda de l’estret d’Ormuz, a les preocupacions de seguretat de la regió, i injecta potencial d’escalada en un conflicte que, quan entra en el sisè mes, no dóna cap senyal de resoldre’s i sí, en canvi, de poder-se escampar.
L’Aràbia Saudita ha respost al blocatge amb l’anunci d’una coalició de defensa destinada a protegir les rutes internacionals de transport marítim i d’energia a la mar Roja.
El comentarista pro-huti Hussain al-Bukhaiti, germà d’un alt càrrec polític del grup, vaticina que hi haurà “més escalada encara” si l’Aràbia Saudita no accepta les demandes hutis, que inclouen la llibertat de moviments als ports i els aeroports del Iemen, l’intercanvi de tots els presoners de guerra i la destinació dels ingressos del petroli iemenita –bona part dels quals són sota control saudita– a pagar els sous dels funcionaris i els serveis públics a tot el país.
Al-Bukhaiti creu que la probabilitat que l’Aràbia Saudita accepti aquestes demandes és baixa, i assenyala la col·laboració creixent amb els Estats Units.
D’ençà que l’Iran ha tancat de facto l’estret d’Ormuz en resposta a l’atac nord-americà i israelià començat al febrer, l’Aràbia Saudita fa servir l’oleoducte Est-Oest per portar bona part del seu cru fins a la costa de la mar Roja i exportar-lo per l’estret de Bab al-Màndeb, sota l’ombra dels combatents hutis.
Això ha creat un objectiu massa temptador per a deixar-lo passar, en un moment en què encara era una incògnita si els hutis estaven disposats a entrar en el conflicte més ampli, d’abast regional. A diferència d’altres grups finançats per l’Iran, com ara l’Hesbol·là al Líban o les milícies xiïtes de l’Irac, els hutis s’havien abstingut en gran manera d’intervenir en la guerra a favor de Teheran.
“El petroli és la columna vertebral de l’Aràbia Saudita”, diu al-Bukhaiti. “Si vols colpir algú, pegues allà on fa mal.”
I això és el que han fet aquestes darreres setmanes els hutis. Sembla que han atacat un petrolier de bandera saudita i dues instal·lacions petrolieres a la costa saudita de la mar Roja, segons les imatges de satèl·lit i les declaracions oficials.
“Quan hi ha una dinàmica en què les dues parts es posen a prova mútuament i reaccionen, com fan ara els hutis i els saudites, el terreny és adobat per als malentesos”, diu Adam Baron, investigador del Future Security Program de New America, un centre d’anàlisi de Washington, especialista en els hutis. “Quan poses a prova les línies vermelles, hi ha el risc que les coses se’n vagin de mare.”
Entre el 2015 i el 2022, els rebels hutis i l’Aràbia Saudita van sostenir una guerra que va portar el Iemen al llindar de la fam i que va contribuir a la mort de centenars de milers de iemenites, segons les dades del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament. Va acabar amb una treva fràgil el 2022.
Els intents de tornar a la taula de negociacions després d’aquella treva es van complicar per la decisió dels hutis d’atacar Israel i els vaixells de la mar Roja, en represàlia per la campanya israeliana a la franja de Gaza, explica Ahmed Nagi, analista sènior per al Iemen de l’International Crisis Group, un centre de recerca amb seu a Brussel·les.
Aquesta vegada, diu Nagi, la decisió dels hutis d’implicar-se en la guerra respon tant al conflicte amb l’Aràbia Saudita com al compromís de donar suport a l’Iran.
L’escalada actual ha començat al juliol, quan un avió procedent de l’Iran va aterrar a l’aeroport internacional de Sanà, una línia vermella per al govern saudita, que considera aquests vols un perill per a la seguretat nacional.
Els hutis van acusar de seguida l’Aràbia Saudita d’haver bombardat l’aeroport.
“Ha estat una excusa per a escalar el conflicte, motivada per demandes locals”, diu Nagi, que remarca que els hutis sabien perfectament que aquells vols no serien acceptats pels saudites.
El moment triat, afegeix, “no té a veure amb l’Iran”, per bé que la intervenció huti beneficia probablement tant el grup com el règim iranià. Si en el passat l’Iran havia estat una força moderadora dels hutis, ara ja no ho és. I els hutis també saben que, si l’Iran s’afebleix, “per defecte ells també s’afebliran”.
Muhàmmad al-Basha, de la consultora de riscs nord-americana Basha Report, diu que els hutis aprofiten la inestabilitat regional per provar de canviar l’statu quo vigent d’ençà del 2022.
La treva va deixar els hutis al control del nord del Iemen, i un govern reconegut internacionalment i sostingut per l’Aràbia Saudita al control del sud.
Els hutis consideren que l’estret que tenen davant la costa “ha quadruplicat el valor per culpa de l’estret d’Ormuz”, diu al-Basha. “Per tant, aquesta és la seva oportunitat de maximitzar la pressió ràpidament i obtenir allò que volen.”
Al-Bukhaiti assegura que la decisió d’entrar en el conflicte ha estat pròpia dels hutis, però afegeix que no hi ha “cap mena de vergonya” que l’Iran els ajudi, i a la inversa, i ho compara amb la relació entre Israel i els Estats Units. Amb “una sola trucada” de l’Iran, diu, els hutis tancarien tot l’estret de Bab al-Màndeb.
Fins ara han precisat que el blocatge anava dirigit específicament contra els vaixells saudites. Però l’efecte ha estat que les primes d’assegurança de totes les embarcacions s’han enfilat de la mateixa manera que el trànsit per l’estret s’ha alentit, segons les empreses de seguiment de dades marítimes.
En el cas concret del petrolier de bandera saudita NCC, el general de brigada Yahya Saree, portaveu militar del grup, ha dit que la causa era que el vaixell havia desatès els advertiments. El vaixell no emet senyal de posicionament d’ençà del 23 de juliol, segons l’empresa de seguiment marítim Kpler.
Encara que el ritme dels atacs no s’acosta ni de bon tros al d’una dècada enrere, quan hutis i saudites estaven en guerra oberta, l’escalada d’ara no té “precedents en els últims anys”, diu Baron.
“Els hutis volen més concessions i posen a prova les línies vermelles saudites”, explica. “També volen desmentir el relat segons el qual els atacs nord-americans i israelians els han deixat febles o incapaços de fer una cosa com aquesta.” El problema, explica, és que totes dues bandes “senten que viuen amb una pistola al cap, i ningú no vol viure així”.
Els atacs hutis ja han impactat, pel cap baix, contra dues instal·lacions de la petroliera estatal saudita, Aramco, al llarg de la mar Roja.
Les imatges de satèl·lit de la refineria de Jazan mostren una columna de fum negríssim que s’alça sobre un tanc d’emmagatzematge de cru.
Gairebé mil quilòmetres més enllà, seguint la costa, al complex de refineria de Yanbu, les imatges de satèl·lit mostren unes quantes zones descolorides, entre les quals hi ha el que sembla un edifici allargat enfosquit, però els analistes diuen que no poden atribuir aquests canvis a cap causa concreta. Saree ha assegurat que el grup havia disparat míssils balístics i drons contra les instal·lacions de Yanbu i les de Jazan, que refinen centenars de milers de barrils de cru el dia.
A Yanbu hi ha també el port principal de l’oleoducte Est-Oest, cosa que ha permès als saudites d’esquivar el blocatge iranià de l’estret d’Ormuz.
Nadwa Al-Dawsari, investigadora no resident del Middle East Institute, un centre d’anàlisi de Washington, especialista en el Iemen i els hutis, diu que el grup ha esperat a entrar en la guerra perquè no hi havia “cap valor estratègic a entrar abans en la confrontació”.
“L’Iran i els hutis solen escalar per fases, i es reserven les opcions més transcendents fins que calen”, diu. “La intervenció d’ara reflecteix una decisió deliberada d’augmentar la pressió sense arribar a activar del tot el front de la mar Roja.”
Segons ella, els objectius atacats fins ara apunten a “una escalada deliberada i gradual”, pensada per imposar prou pressió econòmica a l’Aràbia Saudita per a arrencar-li concessions i per a augmentar la pressió sobre els Estats Units.
Però el fet que no hagin arribat a una “campanya sostinguda i a gran escala contra territori saudita” és deliberat, diu. I clou: “Mostren capacitat i determinació alhora, mentre es reserven opcions més transcendents per si el conflicte s’amplia o la diplomàcia fracassa.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
