Els horitzons de ‘Nomadland’

Capats i sense poder traspassar els confins comarcals (tret que vulguem anar a Andorra a fer gasto), plantem el cul en el seient d’un cinema, que encara bo que les sales, com les de teatre i concerts, són obertes i ens deixen alimentar cap i cor amb dosis de cultura, tot i les delimitacions. A la gran pantalla, paisatges de Dakota del Sud, Nevada, Arizona, Nebraska… Quilòmetres de desert, muntanyes nevades, rius abundants, terrenys rocosos, onades picant contra penya-senyats i llargues carreteres que es difuminen en l’horitzó.

Nomadland (Chloé Zhao) retrata la vida dels nòmades nord-americans moderns que van amunt i avall amb la caravana agafant feines temporals, centrant-se en Fern, el personatge que interpreta Frances McDormand. Inspirat en el llibre de la periodista Jessica Bruder Nomadland, surviving America in the Twenty-first century, la majoria de personatges del film són nòmades reals que s’interpreten a si mateixos.

És moltes coses, aquesta cinta. Són les conseqüències de la crisi del 2008 i de la Gran Depressió, i com tot de gent en edat de prejubilar-se ha de basquejar-se per continuar treballant, condicionada per una pensió irrisòria, i vivint en caravanes. Hi ha nòmades que s’hi han vist abocats, a aquesta manera de viure, i n’hi ha que ho són per convicció, per la voluntat d’esquivar un sistema que els oprimeix, o per l’anhel de noves experiències, de viure aventures, de llibertat. I això traspuen les imatges del film, sobretot, una sensació de llibertat que avui fa més enveja que mai, acotats com estem per unes normes que a vegades costen d’entendre i que ens limiten la mobilitat, encara que sigui tots sols dins una caravana. Postes de sol al desert, un bany en pilotes al riu, horitzons llunyans, boscos esponerosos… Arrelament a la natura.

És també la comunitat que han anat construint molts d’aquests nòmades i a la qual ens atansem amb la protagonista. Per molt solitària que pugui semblar la vida nòmada, tot aquest grapat de gent fan família –els qui volen, que cadascú és lliure de fer com li sembli. S’apleguen al voltant del foc, s’expliquen, s’intercanvien andròmines, acompanya’m al poble, deixa’m pintura per a la furgoneta, fan comunitat i es fan companyia. Perquè, què som sense els altres? En això em fa pensar, aquests dies en què alguns trobem a faltar més que mai la tribu que tenim comarca dellà, que ens faria més falta que mai, i vet aquí el perquè. “De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l’amistat”, escrivia Epicur tres-cents anys abans de Crist (Sobre la felicitat, traducció de Jordi Cornudella, Vibop Edicions). Un cant a l’amistat i a la tribu, és també.

És la vida als marges, tot i que el film demostra que no sempre és fàcil, i que esquivar un sistema que ho engoleix tot sembla més aviat la utopia que empeny a avançar per la carretera. “Hi ha dos tipus de tirania: la tirania del dòlar i la tirania política. Per alguna raó, en el món modern ens aterra la tirania política, però som esclaus de la tirania del dòlar”, diu Bob Wells, una mena de gurú d’aquests nòmades.

Mentre fora de la sala de cinema la prioritat dels qui aproven decrets és evitar el col·lapse del sistema sanitari i de l’econòmic, aquí dins, a la pantalla, hi ha tot de gent que ha decidit de provar, si més no, aquesta vida als marges, de deixar d’estar sotmesa a la maquinària d’un sistema que ens en fa dependents fins al punt d’oblidar el sentit de la vida. I, tot i que Nomadland no sembla que tingui cap intenció de fer cap al·legat polític, tot això també em porta a recordar, ves per on, l’enyorat Arcadi Oliveres, que va insistir fins al darrer dia que el capitalisme, com a sistema pervers, ha de desaparèixer. D’Arizona i Idaho al Penedès i la Costera.