Els GAL, incògnites pendents

Crec que el document de la CIA publicat per La Razón no aporta res de nou a allò que ja se sabia sobre l’origen i activitat dels GAL. Les investigacions de periodistes –Cambio16, El Mundo, Interviú– i les revelacions del procés judicial dut a terme per Baltasar Garzón ho han explicat gairebé tot, amb noms i cognoms.

Sembla evident que Felipe González i el rei espanyol, com a cap del govern i cap de les forces armades, respectivament, serien els màxims responsables, per activa o per passiva, de la trama dels GAL i els seus crims. No cal que ens ho confirmi un paper de la CIA. Per cert, per què apareix ara aquest paper? Què en sabia, en realitat, la CIA de les operacions dels GAL fora del territori espanyol? Hi va tenir cap responsabilitat? Queden altres interrogants més importants per a resoldre. El senyor X ja sabem qui és. O qui són.

Són famoses les frases de Felipe González: ‘Serveixen els fons reservats, que existeixen a tots els països del món, per a protegir la democràcia? Sí. L’estat de dret es defensa a les tribunes i als salons, però també als desguassos’ (TVE, 1988). I la declaració, molts anys després: ‘Vaig haver de decidir si es feia volar la cúpula d’ETA. Vaig dir que no. I no sé si vaig fer la cosa correcta’ (El País, 7-XI-2010), entre més. Ho han anat reconeixent ells mateixos, quan es descobria la veritat, o una bona part de la veritat. Val a dir que Felipe González havia començat dient que, dels GAL, se n’havia ‘assabentat per la premsa’.

Hi ha tres aspectes, però, que em sembla que potser faltaria investigar més a fons. Se’n sap el més gros, els responsables de dalt i els de baix. Polítics, caps de policials i pistolers. Però: qui hi havia al mig? Quins eren els s eren els cervells operatius i diplomàtics dels GAL? Segon, i seguint aquest fil: quina és la responsabilitat del govern francès de François Mitterrand? I tercer: quin va ser el paper de la CIA?

L’any 2013 vaig codirigir, amb Àngel Leiro, el documentari ‘Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta‘. Al minut 50:53 hi ha les declaracions de González a TVE l’any 1988. Poc després, a proposta de l’editorial, vaig publicar ‘El cas Vinader’ (Pòrtic, 2015), publicat en castellà per l’editorial Revista Hincapie (Getxo, Biscaia, 2018).

En el llibre ampliava molt el contingut ja reflectit en el documentari, amb fragments de les entrevistes i documentació no utilitzada i altra de nova, fruit d’altres reportatges escrits que havia fet anteriorment. Quan a VilaWeb m’han demanat si podia afegir-hi res més, he pensat que podria ser útil el contingut dels capítols 18 (‘Els GAL’), 19 (‘El Gernika a la presó de Guadalajara’) i el 21 (‘Les víctimes i la impunitat’).

Aleshores no vaig dedicar més espai als GAL perquè no era el tema central del llibre. Xavier Vinader va denunciar a la premsa el capítol anterior: l’embrió dels GAL, el Batallón Vasco Español i altres organitzacions fantasmals que encobrien i demostrava, per primera vegada, la col·laboració entre l’estat, les forces de seguretat i l’extrema dreta en la guerra bruta al País Basc. Els GAL, però, estaven sempre presents a les entrevistes i a les converses. Crec que el capítol dels GAL té interès avui perquè obre la porta a reflexionar sobre què en queda pendent de saber. Sobretot, el paper que va tenir-hi l’estat francès. I potser, també, la CIA.

Hi ha declaracions que em va fer Eugenio Etxebeste, Antxon, cap d’ETA, qui després els GAL planificarien d’eliminar, quan estava extradit a República Dominicana. També de l’advocat Txema Montero, el periodista i fundador de Libération Frédéric Laurent, fragments d’una conferència clau que va fer l’advocat del cas Lasa i Zabala, Iñigo Iruín, i les declaracions d’un francès, que va preferir mantenir-se en l’anonimat, sobre com es feia a França la contractació de mercenaris.

Si voleu ampliar informació hi ha també aquests dos articles:

– CiU, memòria ambigua
– Jacinto Guerrero Lucas, l’agent trifàsic

Els GAL

Havien passat quatre anys des que Xavier Vinader havia denunciat l’embrió dels GAL. Per aquest motiu, havia estat processat, exiliat i empresonat. Quan recupera la llibertat, els GAL estan en plena activitat. Hi ha segrestos, bombes i tiroteigs indiscriminats amb moltes víctimes mortals a Iparralde, Euskadi Nord. No és l’objectiu d’aquest llibre explicar els GAL en profunditat, cosa que ja s’ha fet en treballs periodístics i investigacions judicials àmpliament documentades. No obstant això, seguint el fil del documental i la història del protagonista en aquells anys, és interessant remarcar algunes coses, tant sobre el funcionament dels grups –de la denúncia dels quals ell havia estat un pioner–, com dels efectes polítics que van tenir. A més, també cal subratllar, una vegada més, la impunitat de què gaudien els GAL aleshores, i que s’ha mantingut fins avui.

Un dels dirigents d’ETA aleshores, Eugenio Etxebeste, Antxon, estava refugiat a Iparralde, al País Basc francès: «A Iparralde, els refugiats van viure el fenomen de la guerra bruta, i els GAL en concret, amb una tensió dura. Ells creien que atacaven la base de l’organització –cosa que no era certa–, terroritzant-la, per posar en dificultats el moviment. Hem de tenir en compte que s’ataca la part més feble dels cercles exteriors del Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MANB), gent refugiada, amb famílies, i fins i tot s’ataca gent que no tenia res a veure amb la lluita».

En canvi, l’efecte que causava això en l’organització i la cúpula d’ETA era ben diferent: «Com a organització, primer, estàvem blindats. A nosaltres, la guerra bruta no ens afectava perquè érem una organització clandestina. I, en segon lloc, la nostra actuació no anava adreçada al món mercenari, a l’aparell parapolicial o paramilitar, sinó que el que buscàvem era atacar els caps de les estructures de dominació de l’estat».

El principi i la fi dels GAL, per a Antxon, és ben clar: «Quan apareixen els GAL i quan desapareixen està íntimament lligat amb reunions i relacions que van tenir en l’àmbit dels ministeris i, fins i tot, de la Presidència del Govern, entre l’estat espanyol i el francès».

L’advocat Iñigo Iruin, en la seva conferència ‘GAL: el espejo del Estado’ (1996), ho corrobora: «L’any 1984, els atemptats van parar just en el moment en què l’estat francès va acordar fer extradicions, i l’any 1986, quan es van iniciar les expulsions administratives de refugiats, els atemptats van desaparèixer del tot».

Francis és un militant francès antifeixista que vol mantenir-se en l’anonimat. Ha investigat i denunciat l’actuació dels escamots antibascos i els GAL. Segons ell, després de la mort, el 18 de març de 1984, d’un dels caps més destacats del terrorisme parapolicial espanyol-francès, Jean-Pierre Cherid, els GAL inicien una segona etapa, més salvatge i, si pot ser, encara amb menys precisió i escrúpols. «Vaig conèixer gent a qui oferien contractes de ‘feina’ per 50.000 francs d’aquella època, uns 7.500 euros. Els portaven la foto, l’adreça, els donaven armes i els facilitaven documentació falsa. ‘Baixeu al País Basc, localitzeu aquesta gent i dispareu-los un tret. Quan ho hàgiu fet, cobrareu 50.000 francs’. Però uns quants anys abans, els oferien 150.000 francs, tres vegades més», especificava en l’entrevista a cara tapada que li vaig fer per al documental.

En aquesta segona etapa, per a Francis, els GAL actuen en dues direccions: «D’una banda, continuen eliminant membres d’ETA, però, sobretot, envien un missatge a l’estat francès: si no canvia la seva política d’extradició, els atemptats continuaran i degeneraran, com en la massacre de l’hotel Monbar de Baiona, el 25 de setembre de 1985. Un metrallament indiscriminat que causa quatre morts i un ferit». Rafa Cid i Pepe Díaz van publicar a Cambio 16 el primer gran reportatge sobre els GAL. Hi revelaven el rol inicial de Jean-Pierre Cherid i l’intent d’assassinat de Vinader.

A Francia y la cuestión vasca (Editorial Txalaparta), Patrick Cassan aporta dades interessants sobre la repressió contra els refugiats bascos que a poc a poc comença a exercir el Govern francès, a mesura que els atemptats dels GAL s’intensifiquen. Mai havia estat tan constant la cooperació antiterrorista entre els dos països, afirma. Segons ell, a principis del 1985 hi havia mil quatre-cents policies francesos a Iparralde. Els efectius havien augmentat en tres anys un 25%. El 1992 hi ha més de dos mil policies. És el departament amb més presència policial de França. Hi ha un policia per cada cent vint-i-cinc habitants. La mitjana francesa és d’un policia per cada dos-cents cinquanta. I l’europea, d’un per cada cinc-cents.

La teranyina policial té el seu paral·lelisme a l’altra banda de la frontera. El febrer del 1983, curiosament el mateix any en què comencen a actuar els GAL, el govern socialista posa en marxa el pla ZEN (Zona Especial Norte). És l’estat d’excepció permanent. Un dels pares del projecte és el general Andrés Cassinello(1), l’home que «preferia el terrorisme a l’alternativa KAS (2), i la guerra a la independència d’Euskadi». Hi ha un augment de la repressió i tota una sèrie de mesures policials, psicològiques i jurídiques per reduir i eliminar el MANB. Augmenten els efectius policials a Euskadi: 25.000 homes, 25.000 reservistes, 2.500 ertzaines. També s’incrementa la vigilància aèria i marítima. Segons el Comitè Europeu dels Refugiats i els Immigrats (CEDRI), el desplegament i les operacions prenien la magnitud d’una veritable guerra colonial.

L’advocat Iñigo Iruin, a la conferència esmentada anteriorment, sostenia que «cal remuntar-se als manuals d’actuació contra les guerrilles que la CIA va elaborar després de la Segona Guerra Mundial per trobar referències a aquesta qüestió. Cassinello les coneixia perfectament, gràcies als cursos en què havia participat durant la seva estada a l’Escola de Guerra Especial de Fort Bragg, de l’exèrcit dels EUA».

Es considera que els GAL, com a tals, neixen l’estiu del 1983. Iruin cita una nota de despatx del CESID del 28 de setembre de 1983: «De fuente totalmente segura se sabe que están previstas acciones violentas en el sur de Francia en fechas inmediatas. Estas acciones se llevarían a cabo por miembros de la Guardia Civil que actuarían respaldados por la Comandancia de San Sebastián. Estas acciones se harían en paralelo con otras llevadas a cabo por individuos con- tratados en Francia. La selección de objetivos es inmediata. Se considera que acciones incordiadas sin una finalidad ulterior no facilitan el éxito de la lucha contraterrorista. Al contrario, sensibilizan la zona y dificultan otras acciones ya planificadas y con una finalidad más decisiva».

Malgrat la intensificació de l’aparell repressiu, els GAL gaudien d’una àmplia impunitat a un costat i a l’altre de la frontera. L’advocat Txema Montero, que, a banda d’haver estat el defensor dels tres abertzales processats en el cas Vinader, també va representar l’acusació particular en el sumari per l’assassinat del dirigent d’Herri Batasuna, Santiago Brouard, a mans dels GAL, em deia: «Les trames parapolicials es movien amb una impunitat insultant. Jo crec, a més a més, que ells tenien la idea que eren els defensors de l’estat, allà on l’estat no podia accedir per la via legal».

El màxim responsable, per activa o per passiva, de la guerra bruta, el president socialista Felipe González, en una roda de premsa l’any 1988, avalava i beneïa aquesta tesi des de la cúpula del govern, amb la famosa frase: «Serveixen d’alguna cosa els fons reservats en tots els països que els tenen, que són tots? Serveixen per protegir la democràcia? Al meu entendre, sí. L’estat de dret es defensa a les tribunes i els salons, i també a les clavegueres».

Txema Montero, referint-se a les trames parapolicials, rematava: «Els dels GAL eren a les clavegueres de totes totes, amb ple convenciment. Res més impensable per a ells que poguessin ser processats per fer el que se suposava que havien de fer […]. Al final, es va defensar l’estat des de les clavegueres, i a les clavegueres s’hi va enviar o es va pretendre enviar-hi aquells que ho volien investigar».

A França, la impunitat també era la norma. «Quan es produïen detencions i processaments, la majoria dels criminals dels GAL sortien en llibertat fàcilment, la qual cosa impedia investigar en profunditat i saber qui els contractava», remarca Cassan, que es fa la pregunta clau sobre la implicació de l’estat francès: «Els GAL van fer més de seixanta atemptats, vint-i-set morts i una trentena de ferits, la majoria greus. França no havia conegut una organització terrorista tan mortífera des de l’OAS. Els GAL superen sobradament organitzacions molt presents en els mitjans de comunicació, com l’Armée Secrète Arménienne de Libération de l’Arménie (ASALA), Action Directe, o les Fractions Armées Révolutionnaires Libanaises (FARL). Llavors, una pregunta s’imposa: Com és que França no ha aconseguit aturar aquesta bogeria mortífera?».

«L’estat francès us va vendre?», vaig preguntar a Antxon. «Indubtablement», responia ell. «Sempre hi ha hagut el dubte de si l’estat francès s’hi involucra oficialment o oficiosament. Al principi, pensem que més aviat oficiosament. Fan els ulls grossos, no posen traves i permeten que es facin les accions. En un segon moment, l’estat francès comença a tenir por dels GAL perquè les seves accions comencen a afectar ciutadans francesos. Quan tot plegat esdevé una activitat indiscriminada, l’estat francès diu: ‘Compte, això està passant de taca d’oli’, i aquí és quan agafa força la incidència política de la trama dels GAL. El que buscava l’estat espanyol amb els GAL era precisament la involucració de l’estat francès en el pla polític i de repressió oberta. I així és. És quan comencen les deportacions massives i és quan l’estat francès ja elimina totalment l’estatut de refugiats polítics».

El 14 de juny de 1984, els governs espanyol i francès celebren una cimera a Madrid. Signen i anuncien «un pacte antiterrorista» centrat en tres grans eixos: la reinserció social, la negativa de concedir la carta de refugiats als militants d’ETA, i el manteniment de l’estratègia d’estranyaments i deportacions.

Antxon va ser el primer dirigent important d’ETA detingut i deportat a la República Dominicana, el 1984. Anys després, se sabria que per als GAL no hi havia fronteres.

«Els tentacles dels GAL gairebé arriben a Santo Domingo. Un reportatge periodístic d’investigació posterior demostra que la cúpula del Ministeri de l’Interior, en un moment donat, a Santo Domingo, es planteja segrestar-me per treure’m informació, i després fer-me desaparèixer», revelava Antxon a l’entrevista.

El 12 d’abril de 1999, El Mundo publicava, a la secció dedicada a Euskadi, tres pàgines sobre l’anomenada Operació Portugal, el pla del Ministeri, encapçalat per Barrionuevo i Vera, per segrestar, interrogar i assassinar Antxon. Basant-se en un document de divuit folis en poder del diari, l’acció, planejada per al 3 de novembre de 1984, havia de fer-se en col·laboració amb els serveis d’intel·ligència dels governs dels EUA i de la República Dominicana. L’objectiu final era provocar un autèntic caos a ETA. Ja hi havia informes d’agents desplaçats sobre el terreny per dissenyar l’operatiu, i totes les previsions possibles sobre qualsevol incidència que es pogués produir, inclosa la mort de «l’objectiu». La maniobra es presentaria com una acció dels GAL. La CIA, però, es va negar a participar-hi en considerar que no era «adequada per poder aclarir els nexes d’unió entre ETA i el KGB», i que «podria afectar fatalment les bones relacions actuals entre els governs de França i Espanya».

En preguntar a Antxon si va arribar a notar alguna cosa sospitosa al seu voltant en els primers temps de la deportació, recorda: «T’explicaré una anècdota. Al cap d’un mes d’estar en un hotel de Santo Domingo completament aïllat, em munta una cita el senyor Contra-almirante, que era el director del Departament d’Investigacions de la República Dominicana, i en aquella entrevista apareix el general Cassinello, que em pregunta: ‘Té por que els seus companys puguin actuar contra vostè estant aquí?’. I jo li dic: ‘Precisament, d’això, sí que no en tinc cap mena de por, però sí que en tinc que l’actuació dels GAL es pugui estendre fins aquí’». O sigui que ho sabien de molt amunt. «És clar, indubtablement».

El 1987, després de la mort de Domingo Iturbe Abasolo, Txomin, en accident de cotxe, Eugenio Etxebeste, Antxon, va participar, com a mediador, en les converses d’Alger per establir una possible negociació entre l’estat espanyol i ETA. En el pròleg de La guerra no declarada. Terrorismo de estado en Euskal Herria (Euskal Memoria Fundazioa, 2014), Antxon relata una anècdota prou significativa. En un primer contacte protocol·lari amb una delegació de la policia espanyola, hi havia el comissari Manuel Ballesteros, cap d’Operacions Especials de Rafael Vera i antic director del Mando Unificado de la Lucha Contraterrorista (MULC). «Només de veure’m, al comissari li va sortir la vena prepotent, i em va deixar anar a la cara: ‘Te nos escapaste por poco, ¡eh!’, en clara al·lusió a l’atemptat a trets que vaig patir el 21 de març de 1981 a Donibane Lohizune (3), que va ser reivindicat pel Batallón Vasco Español. Sobren les paraules!».

El ‘Gernika’ a la presó de Guadalajara

A més a més del considerable suport professional, social i polític, la història també va acabar donant la raó a Xavier Vinader en la seva denúncia del terrorisme d’estat.

El 1998, quinze anys després que ell fos condemnat per haver denunciat l’embrió dels GAL, diversos alts càrrecs de l’estat i també diversos membres del primer Govern socialista després de quaranta anys de dictadura –com el ministre de l’Interior, José Barrionuevo; el secretari d’estat de Seguretat, Rafael Vera; i el director general de Seguretat, Julián Sancristóbal– van passar, tot i que breument, per la presó acusats de col·laboració amb els GAL.

Vinader va ser el primer periodista exiliat de la democràcia. Barrionuevo, el primer ministre empresonat. A Vinader el van condemnar per haver fet bé la seva feina i haver dit la veritat. A Barrionuevo, per tot al contrari. Vinader volia que es respectessin les lleis democràtiques. Barrionuevo les va violar i menysprear des de la cúpula del poder.

A la dècada dels vuitanta, dos governs socialistes, el francès i l’espanyol, van fomentar la guerra bruta, i es van recórrer als serveis més obscurs de l’extrema dreta i de mafiosos dels baixos fons de Marsella i Bordeus. Els socialistes espanyols i francesos semblava que s’havien fet seva la frase del dretà i corrupte ministre de l’Interior francès, Charles Pasqua: «La démocratie s’arrête là où commence la raison d’État». En el cas Vinader, es va aturar la democràcia, la justícia i la llibertat d’expressió.

«El Ministeri de l’Interior de l’època, amb Barrionuevo, Corcuera i el secretari Vera, en definitiva, van fer una cosa terrorífica per a una democràcia, que és convertir el ministeri en una màquina de matar», deia Vinader. «Cap policia actua de forma unilateral, de forma incontrolada. Això no és veritat. Ni aquí. Ni a la Xina. Els policies estan acostumats a actuar en la línia de comandament, transparent o oculta. I això és el que es va fer des del Ministeri de l’Interior socialista. Es va reactivar, és cert que no ho van crear ells, els aparells ja hi eren, i la praxi ja hi era, anteriorment, però aquests hi van donar més aire, a tot plegat».

Els primers judicis dels GAL van ser el 1987, pel segrest de Segundo Marey, en què van resultar condemnats dos mercenaris, Talbi Mohand i Jean-Pierre Echalier; i el 1991, a José Amedo i Michel Domínguez, condemnats com a organitzadors dels GAL. El 1993, el jutge Baltasar Garzón reobria la caixa dels trons, l’expedient Marey, i després d’anys d’investigacions i compareixences es provava i condemnava la participació d’alts càrrecs del Govern socialista, de la policia i de la Guàrdia Civil. No es va poder demostrar, aleshores, que Felipe González era el famós «Senyor X», com posteriorment s’ha fet evident. Ell va arribar a declarar que dels GAL «se n’havia assabentat per la premsa». Tot i això, durant el seu mandat no va permetre la investigació íntegra sobre els fons reservats que havien finançat el grup parapolicial.

El setembre del 1998, José Barrionuevo i Rafael Vera ingressaven a la presó de Guadalajara condemnats en el cas Marey per segrest i malversació de cabals públics. S’hi havien de passar deu anys que, a la pràctica, es reduirien a tres mesos, en ser indultats pel govern de José María Aznar. Felipe González i el PSOE en pes van muntar un acte de propaganda i solidaritat envers ells en acomiadar-los a les portes de la presó. La concentració es va repetir diversos cops, convenientment reproduïda i amplificada pels mitjans de comunicació. El punt màxim del deliri va culminar quan els dos presos van decidir pintar el Gernika en el mur del pati de la presó.

Els arguments en favor d’aquella sorprenent acció artística van córrer a càrrec de la diputada socialista Carmen Romero, que també havia tingut la idea de llançar clavells vermells, cada dissabte, al pati del recinte penitenciari. «No és capriciós que els dos condemnats hagin triat aquesta obra, sinó que té molt sentit. Guadalajara, igual que Gernika, és avui el símbol de la llibertat», proclamà l’aleshores esposa de Felipe González.

Quanta raó tenia José Bergamín quan va escriure, a Punto y Hora, en contra del retorn del Gernika a Espanya: «Tothom sap que el Gernika va ser donat per Picasso al poble espanyol: no a cap govern ni estat. A un poble que s’estava batent (agonitzant), perseguit fins a la mort, fins a l’exterminació, per una croada sanguinària. […] No sabem encara, quan escric això, si el Gernika de Picasso vindrà o no a aquesta Espanya soi–disant, democratitzant, on haurà de ser rebut i protegit pels mateixos contra els quals es va pintar». Paraules premonitòries. Va tornar i se’l van apropiar. Van fer-hi una altra acció artística mural. Poètica, en aquest cas. Van escriure-hi uns versos de Manuel Altolaguirre titulats «Sin libertad». «Ya que no puedo ser libre / agrandaré mis prisiones. / Cambiaré los tristes muros / por alegres horizontes. / No pisaré ningún suelo / sino abismos de la noche. / Techos que a mí me cobijen / cielos serán los mejores. / Ya que no puedo ser libre / agrandaré mis prisiones».

Només feia tres anys que s’havien pogut identificar els cossos de Joxean Lasa i Joxi Zabala, soterrats en calç viva a Busot (Alacant), després d’haver estat segrestats, torturats i assassinats pels GAL, dotze anys abans, el 1983.

Periodistes com Xavier Vinader, José Luis Morales, Pepe Díaz, Rafa Cid o Pepe Rei van posar en evidència el terrorisme d’estat en democràcia. No obstant això, el relat oficial, el silenci i l’oblit han sepultat per a la història molts crims d’estat.

«Jo he arribat a explicar i escriure moltes coses: denúncies, investigacions complicades…», confessava Vinader. «Però he tingut molta cura de guardar-me bales a la recambra, de no abocar-ho tot. Si saben que encara tens coses per explicar, ets menys vulnerable». Quan tot seguit li vaig preguntar pel que encara tenia pendent d’explicar sobre la situació d’Euskal Herria i la guerra bruta, em va dir, molt seriós: «El conflicte basc està, espero, en vies de resolució definitiva. Jo penso que hi ha moltes coses per explicar. Però encara està tot una mica tendre per fer-ho. Cal esperar una mica encara. Entre altres coses per no incidir en determinades ferides. Jo sóc partidari de la transparència total, però en moments determinats cal anar amb compte perquè aquesta transparència no sigui interpretada d’una manera diferent. Que no pugui ser qualificada d’intent de revifar una foguera que s’està apagant. Esperem que s’apagui del tot».

Quan en acabar l’entrevista vaig demanar també a Antxon què quedava encara per posar sobre la taula, responia: «Moltes coses. En aquests moments que es parla molt de la resolució de les conseqüències del conflicte, i del conflicte pròpiament, es parla també d’una possible taula de la veritat. Caldrà treure aquests temes. I per ambdues parts. De la mateixa manera que ETA haurà de posar sobre la taula la valoració de tota la seva activitat armada, i posar-la al descobert; l’estat haurà de fer el mateix, en els temes oficials i en els encoberts relacionats amb la guerra bruta. Així mateix, per part del MANB hi ha una voluntat d’afrontar-ho, per posar les bases per resoldre les conseqüències del conflicte. Cal treure a la llum i reconèixer el que calgui reconèixer pel que fa a víctimes, etc. L’actitud de l’estat espanyol i el francès és en aquest sentit molt tímida, segurament perquè sortiran coses molt brutes i potser no estan ara en disposició d’assumir-ho».

Les víctimes i la impunitat

L’arrogància de Felipe González, a qui molts dels implicats, com el comissari José Amedo, o l’ex-dirigent socialista Ricardo García Damborenea, assenyalen com el «Senyor X» de la trama dels GAL, va arribar a l’extrem de dir: «Tuve que decidir si se volaba a la cúpula de ETA. Dije no. Y no sé si hice lo correcto» (El País, 7 de novembre de 2010). El 1995, quan començaven a investigar-se més a fons les activitats dels GAL, amb una gran repercussió política i mediàtica, va ascendir a general Enrique Rodríguez Galindo, cap de la caserna d’Intxaurrondo, més tard condemnat en el cas Lasa i Zabala a setanta-un anys, per segrest i assassinat. González arribaria a declarar públicament que ell estava segur que era innocent.

Deixant de banda declaracions i gestos polítics tant o més criticables, quan s’analitzen els fets, els processos judicials i el compliment de condemnes, tot queda resumit en una paraula: impunitat.

Franco va morir, però la impunitat, filla del franquisme, li va sobreviure en democràcia.

Per calibrar la guerra bruta, i la impunitat que l’ha encobert, calen xifres. Segons fonts diverses, del 1975 al 1983, entre 188 i 233 persones van morir per violència estatal i d’extrema dreta.

Després, del 1983 al 1987, els GAL van matar vint-i-set persones. S’han celebrat mitja dotzena de judicis. Només s’ha jutjat l’assassinat de cinc persones. El 80% dels crims dels GAL encara estan impunes. A França, només han passat pels tribunals un grapat de mercenaris. La impunitat ha estat tant o més flagrant que a l’estat espanyol.

Iñigo Iruin, advocat de les famílies de Lasa i Zabala, ha dit que el tractament judicial i polític dels GAL en aquests vint-i-cinc anys ha estat la veritable «imposició d’una llei de punt final que ha consagrat el dret de l’estat a delinquir».

Ja he dit que Vera i Barrionuevo, secretari d’Estat i ministre d’Interior respectivament, van passar només tres mesos a la presó de Guadalajara l’any 1998. Aznar els va indultar. L’indult el va signar la ministra de Justícia, Margarita Mariscal de Gante, filla d’un destacat jut- ge del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) de la dictadura franquista, Jaime Mariscal de Gante, que abans de jutge havia estat policia. Tot i això, el 2001, tots dos tornarien a ser empresonats, juntament amb l’ex-secretari d’Estat de Seguretat i membre de la cúpula socialista d’Interior, Julián Sancristóbal, l’excap de la Brigada d’Informació de la policia de Bilbao, Miguel Planchuelo, i l’exdirigent socialista Ricardo García Damborenea. Això no obstant, per «motius de seguretat» encara s’hi estarien menys temps: deu hores.

Rafael Vera va tornar a la presó el 2005 per l’apropiació personal de quatre milions d’euros dels fons reservats. Havia de complir set anys, però, un any després, va recuperar la llibertat en tercer grau, per motius de salut. García Damborenea va ser condemnat a set anys pel segrest de Segundo Marey. Mai no els va complir. Rodríguez Galindo havia de complir setanta-cinc anys pels assassinats de Lasa i Zabala, que es van reduir a quatre. I així en tots els casos. Els condemnats han complert, de mitjana, només un 10% de les condemnes.

Un factor que socialment contribueix a perpetuar i consolidar la impunitat és la combinació del desconeixement, la censura, el silenci i l’oblit. Sabem, i sovint se’ns recorda, que, en tota la seva història al marge de la llei, ETA ha provocat unes 829 víctimes mortals. Els seus militants, i l’entorn social i familiar, n’han pagat les conseqüències amb repressió, presó i exili.

Val a dir, però, que en general es desconeixen les xifres de les víctimes abertzales. Euskal Memoria Fundazioa ha iniciat un treball a fons de documentació i cens del conflicte. Segons el que tenen comptabilitzat fins ara, del 1960 al 2010 han mort 474 ciutadans bascos a mans dels aparells de l’estat, en accions realitzades per persones o grups a les ordres de l’estat, i en circumstàncies derivades del mateix conflicte. Entre nou mil i onze mil més han estat torturats.

La impunitat i la desinformació també han anat acompanyades en el pla estrictament polític del menyspreu o la marginació de les víctimes del terrorisme d’estat. L’abril del 2014, el govern espanyol va criminalitzar les víctimes del terrorisme d’estat. Jorge Fernández Díaz va anunciar al Congrés que el Ministeri d’Interior havia denegat indemnitzar quaranta-sis familiars de víctimes dels grups parapolicials, del BVE als GAL. Tal decisió, segons ell, es basava en el fet que la llei de reconeixement i protecció integral de les víctimes del terrorisme tenia incorporat un conveni europeu segons el qual «es pot reduir o suprimir la indemnització si la víctima o el sol·licitant participa en la delinqüència organitzada o pertany a una organització que es dedica a perpetrar delictes violents». Segons Fernández Díaz, els quaranta-sis rebutjats pertanyien al món d’ETA. La notícia va passar pràcticament desapercebuda en la majoria dels mitjans, seguint l’habitual tradició censuradora de la immodèlica transició.

En la mateixa línia, Carlos Urkijo, el delegat del govern del PP a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, va presentar un recurs contra el decret del govern basc del 2012, quan el president era el socialista Patxi López, sobre víctimes d’abusos policials registrades entre el 1960 i el 1978. El maig del 2015, el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB), va acceptar els seus arguments i va derogar bona part del decret. El Govern basc, però, va reaccionar immediatament anunciant que faria una Llei de víctimes del franquisme, abans que acabés l’any, per tal de corregir els errors que podria haver-hi en el decret i oferir un suport més ampli a totes les víctimes.

L’ex-sacerdot Juan Mari Zulaika, membre de Goldatu, associació d’ex-presos de la dictadura, que va ser detingut i torturat a cops, resumia la notícia en una frase: «Rajoy colpeja, una altra vegada, les víctimes del franquisme».

Notes

(1) Andrés Cassinello, l’any1966, com a capità d’Infanteria diplomat d’Estat Major, va fer estudis de Contrainsurgència i Guerra Especial a l’Escola de Guerra Especial de Fort Bragg (EUA). Més tard, després de passar per la direcció del SECED, va ser cap del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil (1978-1984). A partir del 1981 també sotsdirigia el Mando Unificado para la Lucha Contraterrorista (MULC), que dirigia el comissari Manuel Ballesteros. L’estiu del 1984, Cassinello va ser nomenat cap d’Estat Major de la Guàrdia Civil.

(2 ) La major part de l’esquerra abertzale estava integrada en la Koordinadora Abertzale Socialista (KAS), origen d’Herri Batasuna (HB). El seu programa era la condició d’ETA per deixar les armes: amnistia; legalització de tots els partits polítics, inclosos els independentistes; expulsió d’Euskadi de la Guàrdia Civil, la Policia Armada i Cos General de Policia; mesures per millorar les condicions de vida de la classe obrera; un estatut d’autonomia que reconegués la sobirania nacional d’Euskadi; el control de les forces armades; i l’èuscar com a llengua oficial, entre d’altres.

(3) L’atac es va produir en un pàrquing. Els assaltants van fugir a tota velocitat, però van tenir un accident. El motor es va incendiar de resultes d’una perforació de bala. La policia va detenir un dels agressors, el txec Vladimir Vit, funcionari de la Direcció General de Seguretat de Madrid, on treballava de traductor. El van deixar en llibertat de seguida (Iñaki Egaña, Diccionario histórico-político de Euskal Herria, Txalaparta, 1996).