Un camperol gallec de noranta anys, pare d’un amic meu, quan va saber que es cremava Notre-Dame de París, va dir: ‘I què hi fa, si ja no hi ha pardals?’

Aquests últims dies la paraula ‘Europa’ ha estat a la boca de tothom i ningú no ens ha explicat què és Europa avui, en quines coses pràctiques ens condiciona, ni per què és important formar-ne part. Potser ja no existeix i és només una il·lusió òptica dels immigrants que es juguen la vida per arribar-hi, els banquers suïssos i els aspirants a un sou del Parlament Europeu. O sí, potser existeix, però és només l’objectiu a abatre per tots els populismes sobiranistes i d’ultradreta. Massa hem sentit aquests dies paraules com: ‘exclusió’, ‘mur’, ‘frontera’, ‘expulsió’, ‘divisió’, ‘separació’ o ‘invasió’, com si Europa fos una fortalesa imaginària.

Els polítics i els seus xarlatans solen mirar la realitat amb els binocles a l’inrevés. En compte d’acostar-la, l’allunyen. O amb miralls deformants. En compte de reflectir-la, la desvirtuen. Els satisfà més la virtualitat de les seves mentides, òbviament, que no les veritats reals que els delaten. No hi pot haver pitjor miopia que intoxicar la gent fent-li creure que la importància de les eleccions europees és la repercussió que els resultats tindran en el seu partit local, i no explicant com els vots de tots els locals poden influir en el futur d’Europa.

La gran guerra i la paràbola dels cecs

La paraula ‘Europa’ l’associo d’entrada amb les guerres mundials. Ja fa un segle de la fi de la Primera Guerra Mundial i de la creació d’una obra impressionant, el quadre Gassed de John Singer Sargent. Fa sis metres de llarg. Els soldats hi són gairebé de proporció natural. Per mi, és la imatge que reflecteix més bé aquell conflicte en què l’home va perfeccionar les seves habilitats i tècniques per matar en massa, introduint, per exemple, el gas mostassa. Es diu iperita perquè els alemanys la van emprar per primera vegada a la ciutat flamenca d’Ipre (neerlandès, Ieper; francès, Ypres) l’any 1917. Va ser un primer pas cap a la guerra total.

‘Al front hi ha una mena de núvol groc verdós arran de terra que es va acostant…’, va dir un guaita de les trinxeres britàniques. El vent va arrossegar el núvol cap a les posicions britàniques, els soldats van respirar un aire picant i el núvol els va envoltar. Les màscares que havien emprat fins aquell moment no servien per a protegir-los contra aquell nou gas. La resta va ser horrorosa: nafres, asfíxia, vòmits de sang, ceguesa, mort i agonies llargues i terrífiques.

John Singer no va voler pintar tropes victorioses, ni herois triomfants tornant a casa, es va centrar en allò que més l’havia colpit a ell: la visió que va tenir en un camp de batalla francès de centenars de soldats cecs pels efectes del gas mostassa, caminant com espectres, com zombis. Era una imatge nova. Un crit d’alerta contra la guerra, contra l’horror que vindria després, a la Segona Guerra Mundial. Els nazis, per exemple, van fer servir Zyclon B en els camps d’extermini.

Es pot contemplar al Museu Imperial de la Guerra, a Londres. Curiosament, en un espai anomenat la Sala del Record. Si no em falla la memòria, crec que es va exposar a Barcelona, al CCCB, l’any 2004 a l’exposició ‘En Guerra’.

‘Les coses tan sols seran allò que realment són en un món de cecs’

La visió dels soldats cecs per la iperita que tant va commoure John Singer l’hauria pogut transportar a una imatge antiga que també tenim en el subconscient col·lectiu, el quadre La paràbola dels cecs (1585), del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell. L’obra s’inspira en una dita de Jesucrist als Evangelis: ‘Deixeu-los: són cecs que guien cecs. I si un cec guia un altre cec, tots dos cauran al clot.’ És una obra satírica, una evidència que per a alguns avui sonaria cruel i políticament incorrecta, però podria ser la metàfora de fons, la icona ancestral, que, de tant en tant, brilla com un advertiment que defineix la veritat d’Europa en certs moments històrics. Després de les dues guerres, segur, i ara potser també, sobretot veient la irrupció de les formacions d’extrema dreta que configuren la Internacional Sobiranista.

Potser Salvador Espriu, a ‘Per al llibre de salms d’aquests vells cecs’, tingué present aquesta imatge quan va escriure l’haiku:
‘Qui fa de guia/ és el més cec. Alçàvem/ al sol les nines.’

I és cert, els cecs de Brueghel alcen al sol les nines. Miren al cel, sense veure-hi, o potser, amb els ulls girats cap endins, cercant de veure què hi ha en el fons del seu cervell per sobreviure en un món sense esperança.

Sigui com sigui, la imatge és molt inquietant, sinistra. Va ser ideal per a il·lustrar la portada de l’edició d’Alfaguara de l’Assaig sobre la ceguesa (1996) de José Saramago, una paràbola terrible i commovedora sobre la foscor dels temps que vivíem al tombant de segle XX. En vint anys, aquesta obra resulta un toc d’atenció encara més potent perquè, com diu un dels seus personatges, ‘Les coses tan sols seran allò que realment són en un món de cecs.’

‘Ja érem cecs en el moment que vam perdre la vista, la por ens cegà, la por ens mantindrà cecs’, diu un altre. I una dona que és vident afirma: ‘Aquí no pot salvar-se ningú, la ceguesa també és això, viure en un món on s’ha acabat l’esperança.’ Tot i formular una hipòtesi terrífica, una epidèmia de ceguesa que s’encomana a tots els humans, Saramago ens convida a aclucar els ulls i reflexionar, fer un esforç per recuperar la lucidesa íntima, en un món que sembla que gira i gira desbocat enmig de clams apocalíptics i promeses grandiloqüents. On ningú no fa res per evitar, per exemple, la desaparició dels pardals.

El llibre parla, en el fons, de la recerca de la identitat humana –i humanística– més profunda i ignorada. En el fons dels éssers humans hi ha la solució si som capaços d’abstreure’ns i anar a la part més profunda del nostre ésser. La gran revelació la fa la noia d’ulleres fosques: ‘Dins de nosaltres hi ha quelcom que no té nom, aquesta cosa és el que som.’ Un gran pensament en uns temps de ressorgiment a Europa dels populismes identitaris, l’etnicisme i la xenofòbia. Potser no ens ho va deixar prou clar el desastre de la Segona Guerra Mundial.

‘Europa’ de Lars Von Trier

La ceguesa originada per la Primera Guerra Mundial va fer caure tots els cecs europeus en el clot de la Segona Guerra Mundial. Si després de la primera, els europeus van esdevenir cecs com els soldats del quadre de John Singer, després de la segona van restar hipnotitzats, somnàmbuls, com un boxador que acaba KO amb els ulls badats i continua boxant. Diguem-ho de passada: el knock out no és deixar el contrincant sense sentit, o sense forces, és un concepte més literari. Vol dir expulsar-lo del temps, deixar-lo ‘fora del temps’.

Jo diria que aquest és precisament l’estat en què es troben els personatges del film Europa (1991) de Lars Von Trier. Fora del temps. Aquest film fa evidents les repercussions i les contradiccions de tota mena que els grans canvis tràgics han originat a Europa. Unes cicatrius que encara són ben presents en els fantasmes de la consciència europea.

Com en una sessió d’hipnosi, el protagonista i els espectadors entren en un món particular, esquizofrènic, somnàmbul, fronterer entre la guerra i la pau, la tradició i la modernitat, el somni i la realitat. És la fi de la Segona Guerra Mundial. Els americans ocupen Alemanya. La guerra és apoderar-se de les grans empreses alemanyes. L’adaptació dels supervivents als temps que vindran és difícil, com ho serà pair allò que ha passat i les responsabilitats que cadascú n’haurà de suportar a la seva consciència. Els rics alemanys que han col·laborat amb els nazis comencen a fer-ho ara amb els americans. Entre les cendres de la guerra, encara hi ha indrets on revifen les flames. Roman la guerrilla clandestina dels nazis de Werewolf, el patriotisme, la col·laboració amb l’enemic i futur amo del món, l’acció terrorista o el suïcidi.

El bust de l’emperador de Joseph Roth

El mot ‘Europa’, també l’associo amb la literatura. Amb Marguerite Yourcenar, Stefan Zweig o Joseph Roth. Aquest darrer, entre grans obres, va escriure un llibret preciós, El bust de l’emperador. La història d’un noble rural de l’imperi austro-hongarès que resta absolutament desorientat i sense referents quan, després de la Primera Guerra Mundial, desapareix l’imperi i es troba dividit en tretze països. Per a ell és com si li haguessin extingit la pàtria, tot el seu món. Un canvi radical i necessari que va deixar empremta en la consciència europea i els seus fantasmes passats i els que se’n deriven en el present.

És un relat impregnat de nostàlgia i melangia del punt de vista de la tragèdia íntima que viu el noble i els seus fantasmes. De mica en mica, es va convertint en una paròdia. El comte porta els seus raonaments a l’extrem de fer un solemne funeral pel bust de l’emperador que ell conserva religiosament, i exiliar-se a la Rivière, a la Costa d’Atzur. Ell té una visió vuitcentista d’Europa. Era un noble fidel i convençut de la cort de l’emperador. No entén la modernitat, ni el ressorgiment dels nacionalismes, ni l’extinció de les velles jerarquies ni la destrucció de l’antic ordre imposat. S’indigna quan els nous amos del món, els grans banquers, ballen disfressats amb les corones imperials.

Joseph Roth posa sobre la taula una de les conseqüències importants de la gran guerra i, en enfocar-la del punt de vista dels conservadors fidels a l’antic règim imperial, en els replecs de la paròdia, s’hi entreveuen moltes qüestions europees eternes, com la dels nacionalismes. Pel Comte, els nacionalismes són el mal de tots els mals, una terrífica reducció del món.

Retirat a la Rivière, el fantasmagòric aristòcrata es considerava un exiliat i va començar a escriure les seves memòries, trist i orgullós, de les quals l’autor ens confia aquest paràgraf:

‘He comprovat —escriu el Comte— que els intel·ligents poden tornar-se ximples; els savis, estúpids; els profetes autèntics, mentiders; els amants de la veritat, falsos. Cap virtut humana no té permanència en aquesta terra fora d’una, única: l’autèntica pietat. La fe no pot decebre’ns, perquè no ens promet res sobre la terra. El veritable creient no ens decep perquè no busca avantatges sobre la terra. Aplicat a la vida dels pobles, vol dir que busquen inútilment les anomenades virtuts nacionals, més dubtoses que les individuals. Per això odio nacions i estats nacionals. La meva antiga pàtria, la monarquia, era una gran casa amb moltes portes i habitacions per a moltes classes d’homes. La casa s’ha dividit, separat, demolit. Ja no tinc res a buscar-hi, aquí. Estic acostumat a viure en una casa, no en cabines.’

Joseph Roth, un dels més grans escriptors europeus del segle XX, era un jueu austríac que havia nascut en temps de l’imperi austro-hongarès i va haver de fugir de Hitler i exiliar-se de veritat. A Alemanya els nazis van cremar les seves obres. La seva família va morir en un camp de concentració i la seva dona, esquizofrènica, va ser eliminada com a mesura higiènica. Igual que el Comte del seu relat, ell també va viure l’enfonsament del seu món, però en el conflicte següent, la Segona Guerra Mundial. I en el seu cas, no va ser tan poètic i existencial, sinó que va viure repressió, persecució, assassinats, exili, desarrelament, persecució ètnica i religiosa.

Ell va morir escèptic, desarrelat, a quaranta-cinc anys, en un hospital de París consumit per l’alcoholisme i el delirium tremens. La seva darrera obra, pòstuma, és una altra joia: La llegenda del sant bevedor.

El fantasma del rei Leopold

Com el noble de Joseph Roth, Europa ha soterrat, metafòricament, els bustos d’emperadors, reis i dictadors, tot i que sempre hi haurà nostàlgics d’uns altres temps, fanàtics seguidors de cultes i ideologies que potser la història ha sabut superar millor que l’home, disposat sempre a tornar enrere precipitadament. Sense anar més lluny, a Espanya, de poc ha servit llevar la imatge de Franco de places i carrers a l’hora d’evitar el ressorgiment de la retòrica d’extrema dreta.

A Bèlgica, de fa temps, hi ha un debat interessant entorn de la conservació de l’estàtua del rei Leopold II, que va ser propietari del Congo i responsable no únicament de l’explotació colonial, en benefici propi i del seu país, sinó del genocidi i la tortura de milions de congolesos. Els europeus hem sabut castigar la imatge i les estàtues de feixistes i estalinistes, però resten impunes les dels grans colonialistes. I el rei Leopold de Bèlgica és un dels grans criminals de la història. Adam Hochschild, autor d’El fantasma del rey Leopoldo (Península), explica que, mentre oferia al món una imatge de persona molt humanitària, va sotmetre aquell immens país africà al terror més sanguinari. I acabà reduint la població del Congo en deu milions de persones, víctimes d’un holocaust silenciat i llunyà.

Deia Josep Pla que els mausoleus i panteons dels rics dels cementiris són la marmorització dels diners. Llavors les polèmiques sobre les estàtues són la marmorització del debat ideològic. Són tan inútils com interessants, indiquen problemes de fons més complexos de solucionar perquè no hi ha voluntat de fer-ho. O serveixen directament de cortines de fum per a ocultar-los. El cas de la del Rei Leopold només satisfarà la xerrameca d’ONG i de més vividors de subvencions oficials, com les martingales de la memòria històrica, mentre la realitat europea és que creix l’extrema dreta i s’endureixen i deshumanitzen cada dia més les mesures contra la immigració. És a dir, barallant-se per l’estàtua, tothom defuig les veritables conseqüències del colonialisme: la immigració dels africans cap a Europa. A Bèlgica, capital d’Europa, la dreta extrema i l’extrema dreta xenòfoba guanyen adeptes cada dia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb