Els estimats estimen, els humiliats humilien

  • "Estem farts de veure com el qui té una petita quota de poder l'aprofita molt sovint per reparar-se. Per reparar allò que segurament va rebre del passat"

Anna Zaera
14.12.2020 - 21:50
VilaWeb

L’altre dia l’artista Lu Rois pujava a l’escenari per presentar el nou disc, que ha titulat Microcosmos (Bankrobber). Després d’haver interpretat la major part de peces al refugi del seu piano, es plantava sola al mig de l’escenari per cantar un tema només de veu. Amb els focus a la cara i el públic observant-la, reconeixia la vulnerabilitat de l’instant. La potència i el vertigen del seu jo al descobert. Quan va començar a sonar la guitarra, com en un acte reflex, va ajupir-se sobre l’escenari, abraçant-se al micròfon i replegant-se amb la indefensió preciosa d’una nena petita.

Els artistes han après a abraçar-se i a processar el dolor, vaig pensar en aquell instant. Normalment l’expien quan canten o ballen o escriuen o reciten, i així eviten d’acabar colpejant als altres o a ells mateixos amb la fiblada d’una coça passada. Però això no passa sempre. Perquè el dolor, com la violència mateixa, tendeix a perpetuar-se. En general, els humiliats humilien. I, de la mateixa manera, els estimats estimen. El 25 de novembre passat, en una taula rodona on es parlava de violència de gènere, una tècnica dels Serveis Socials va aportar una informació al meu entendre no gaire divulgada en els debats sobre les agressions masclistes. La majoria de maltractadors van ser maltractats quan eren nens. La correlació era clara. I crua i terrible. Aquest fet em va suggerir moltes més coses que corroboraren que l’equació sempre és prou matemàtica. Qui rep un cop en sol acabar donant també.

Estem farts de veure com el qui té una petita quota de poder l’aprofita molt sovint per reparar-se. Per reparar allò que segurament va rebre del passat. Perquè si en algun moment de la vida, petit i indefens, algú en va abusar –no cal que sigui abús sexual ni agressió física, també pot ser una ridiculització, un fer-te sentir incorrecte, petit o defectuós–, d’adult, així que hagis aconseguit una ínfima quota de poder, voldràs exercir-lo tu també. I sí, potser involuntàriament, potser sense adonar-te’n, et venjaràs d’aquell dolor infligint-lo sobre el primer que et passi pel davant. I això molts cops ho fem sense adonar-nos-en.

No cal que siguin grans personalitats, ni Trumps ni jutges o ministres, qui exerceix el poder amb violència. Ho fan cada dia i en silenci mestres o pares,  policies o buròcrates emparats en l’estructura del seu despatx. Ho fan artistes, filòsofes i periodistes. Ho comentàvem darrerament amb una companya periodista més jove en relació amb alguns dels nostres entrevistats o entrevistades. Persones admirades socialment per defensar els drets humans, que han estat capaces de bastir una obra intel·lectual efectiva i reveladora, suspenen d’arrel en tot allò que prediquen quan les distàncies són curtes i el tracte és personal. Poden ser homes o dones, perquè la violència i l’autoengany no hi entén, en gèneres. Gent de qui, quan la coneixes de prop, te n’impacta l’enorme contradicció entre què projecta públicament i què és.

Tots som plens de contradiccions, però sempre tenim l’opció d’ajupir-nos i abraçar el nostre microcosmos d’arrel, posant-nos constantment en dubte. Hi ha gent que amaga la contradicció pròpia i la fa llibre, manifest o declaracions, i després a peu de carrer i de ben a prop demostra clarament que no ha integrat absolutament res de tot allò que predica. El món oscil·la entre els dos pols, qui es repara abraçant el seu dolor i qui es repara infligint-lo en un altre. L’art té el gran poder de la transmutació, però m’atreviria a dir que l’examen, la prova definitiva, la passem al dia a dia, quan estem obligats a relacionar-nos amb el més circumstancial dels nostres interlocutors.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any