Els economistes catalans acusen la Generalitat de frenar l’activitat

És una majoria aclaparadora, perquè vuit economistes de cada deu consideren que la governança de les administracions públiques catalanes té un impacte negatiu sobre l’economia del país, segons que apunten els resultats de l’Enquesta de Situació Econòmica (primavera 2026) del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), presentada avui al matí. El sondatge també evidencia que cinc professionals de cada deu atribueixen aquesta mateixa incidència a la governança de les institucions: en general, és una percepció que contrasta amb la valoració que es fa sobre l’àmbit empresarial, en què només dos enquestats de cada deu identifiquen un problema d’aquesta índole.

Segons que s’ha comentat a la presentació, aquestes valoracions indiquen que el sistema de governança actual de les administracions públiques limita la productivitat i frena el creixement econòmic de Catalunya, amb conseqüències directes sobre el progrés i el benestar de la ciutadania. Em sembla una acusació molt forta i que fins ara potser no s’havia expressat amb tanta duresa, per bé que sempre ha estat en l’ànim dels professionals la protesta sobre la manca d’agilitat en els procediments. En aquest context, la percepció majoritària dels professionals de l’economia esdevé una crida a una actuació més àgil de la Generalitat a l’hora de revisar i implementar millors mecanismes de gestió.

Àngel Hermosilla, secretari general del CEC, em comenta sobre aquest punt: “Això evidencia la necessitat de reformar urgentment l’esfera del sector públic, un camp en què en aquests darrers anys moltes veus han parlat de la necessitat d’introduir-hi una transformació important per tal d’afavorir l’activitat econòmica. D’alguna manera, l’evolució i el nivell de productivitat de l’economia estan íntimament vinculats al sector públic, tant per la importància macroeconòmica quantitativa que tenen com per la importància estratègica. Una economia millor requereix un sector públic millor. En aquesta línia, la Generalitat ha engegat unes quantes iniciatives que pretenen d’avançar en aquesta línia, com la direcció pública, professional, la simplificació de tràmits en l’àmbit urbanístic i ambiental…” A mi també em consta que fa temps que es treballa seriosament sobre la qüestió, però, segons els economistes, no n’hi ha prou.

En línia amb la percepció social més acusada del moment, l’enquesta també reflecteix un augment de la preocupació per les dificultats d’accés a l’habitatge, que creix respecte del sondatge anterior. Així, aquesta evolució consolida l’habitatge com el tercer desafiament principal de l’economia catalana. Com és habitual de fa anys, el dèficit fiscal de Catalunya amb l’estat espanyol, esmentat per gairebé la meitat dels enquestats, continua essent la principal prioritat que cal abordar, per damunt del dèficit en infrastructures i comunicacions. Alhora, juntament amb l’habitatge, la productivitat baixa és la preocupació que més creix: passa del 25,4% al 30,2%.

Tornant a l’habitatge, quan es pregunta per les solucions, una part important dels enquestats pensa que cal reforçar la seguretat jurídica (41,6%), és a dir, modificar el marc legal actual i garantir l’aplicació eficient de les normes, com també incentivar fiscalment els inversors que lloguin habitatges situats en zones tensades (41,0%). Unes altres mesures esmentades inclouen la millora i l’ampliació de l’oferta de sòl (38,0%), la reducció de la burocràcia associada als projectes (36,7%) i la revisió del marc legal actual (35,6%). Totes, evidentment, tenen per objectiu d’agilitar el mercat i alleujar la tensió existent. Són propostes assenyades, però que semblen molt difícils de dur a terme, veient l’evolució d’aquests últims temps.

L’enquesta també ha preguntat sobre les oportunitats d’inversió que s’obren per al teixit empresarial català en els sectors de defensa, seguretat i espai, en un context d’augment de la despesa pública i la recerca d’autonomia estratègica, derivades de la conjuntura geopolítica actual i del rearmament estructural mundial. Els camps que els economistes identifiquen amb més potencial de benefici són la ciberseguretat (48,0%), l’aeroespacial (41,8%) i la robòtica (39,8%).

Com és habitual, el sondatge inclou una pregunta específica per a les demarcacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, en què es recull l’opinió dels col·legiats de cada territori sobre una qüestió específica. En el cas de Barcelona, la qüestió era la Línia Orbital Ferroviària –el projecte que ha d’unir les ciutats de la segona corona metropolitana sense passar per la capital, que podria contribuir indirectament a mitigar el problema de l’habitatge– que, per cert, no és percebuda com una prioritat pels economistes, atès que li atribueixen una valoració més aviat baixa.

He trobat molt significatiu, en canvi, el cas de Girona, per la majoria mostrada a la qüestió formulada. Els gros dels economistes (70,6%) considera que instal·lar parcs fotovoltaics en conreus abandonats o improductius podria ser una oportunitat per a millorar les finances locals dels pobles petits. En sentit contrari, un 26,5% opina que aquesta opció no representaria una oportunitat. No cal dir que els resultats mostren una posició majoritàriament favorable a aquesta possibilitat, amb una diferència clara respecte de les opinions contràries. No oblidem que la pregunta que es feia era molt punyent a la demarcació, en un context evident de manca de finançament dels municipis rurals.

Finalment, una de les qüestions obligades en un moment d’incertesa geopolítica com l’actual és quina és la previsió sobre l’evolució de l’economia aquests mesos vinents. Doncs, en termes generals, la percepció sobre la marxa de l’economia catalana es manté estable, perquè gairebé la meitat dels enquestats considera que la situació és semblant a la de fa un any, una dada quasi idèntica a la del sondatge anterior. L’índex de confiança, que sintetitza la percepció dels economistes a partir d’uns quants factors econòmics, també es manté estable. En el cas català, augmenta lleugerament fins al 5,63, sobre 10.

De cara a final d’any, també es preveu estabilitat a Catalunya, amb una lleugera correcció a la baixa d’una centèsima. Probablement, l’estabilitat que projecten sobre el futur immediat ve propiciada per la dificultat de definir-se, en un sentit o un altre, atesos els canvis diaris que es produeixen a l’Iran i als tombs espectaculars en qüestió d’hores de les decisions del president Trump, que ens afecten a tots. I l’estabilitat és tot just al mig de les possibilitats extremes.

He deixat per al final aquesta qüestió, perquè la volia comparar amb dues estatístiques que ha publicat aquesta setmana l’Idescat: els indicadors de confiança empresarial i el clima de confiança empresarial. I els resultats d’ambdós són bastant semblants a les opinions dels professionals de l’economia que acabem de veure. Així, l’índex de confiança empresarial harmonitzat de Catalunya augmenta d’un 2,2% el tercer trimestre del 2026 respecte del trimestre anterior. Per sectors d’activitat, en l’hoteleria i el transport és on més augmenta la confiança empresarial (4,6%), seguit del comerç (3,5%) i la construcció i la indústria (3,1%, en tots dos casos). En canvi, a la resta de serveis l’augment és més moderat respecte del trimestre anterior (0,3%).

Quant a l’enquesta de clima empresarial, diu que la marxa del negoci dels establiments empresarials de Catalunya el segon trimestre del 2026 registra un saldo d’11,7 punts. És a dir, el 22,3% dels gestors té una opinió favorable de la marxa del seu negoci el segon trimestre, i el 10,6% en té una opinió desfavorable. El 67,0% restant considera que s’ha mantingut estable. Per sectors d’activitat, tots presenten saldos positius, però es destaquen els sectors de la construcció, l’hoteleria i la resta de serveis. D’una altra banda, les expectatives sobre la marxa del negoci per al tercer trimestre del 2026 registren un saldo de 9,1 punts. El 20,1% considera que la marxa del seu negoci serà favorable i l’11,0% opina que serà desfavorable. El 68,9% restant considera que es mantindrà estable.

Pràcticament, ambdós indicadors van arrenglerats amb les dades que hem vist fins ara. Sembla, doncs, que la idea que hi haurà una certa estabilitat guanya, en tots els casos, a l’hora de fer una previsió sobre els mesos vinents. Veurem, en poc temps, si els economistes catalans l’encerten o no.