L’escenografia no canvia: la comitiva del desnonament, amb els mossos d’esquadra inclosos, arriba a primera hora i obliga a abandonar la casa, per sempre més. Els desnonaments, al nostre país, no solament no s’han aturat, sinó que han crescut. A Barcelona n’hi ha una desena cada dia. L’estat espanyol és l’estat europeu amb més desnonaments per dia. També és el que té un percentatge d’habitatge social més baix i el que té més pisos buits. Això sí, els desnonaments, d’ençà de la crisi, han canviat. Ara només un o dos de cada deu és causat per impagament de la hipoteca. Tota la resta, per impagament del lloguer, que s’ha disparat, especialment a ciutats com Barcelona. De tot això, de les noves cares de la desesperació, del paper dels ajuntaments, de les màfies d’ocupació i de possibles solucions, en parlem amb Carlos Macías, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que avisa: ‘No podem esperar vint anys a actuar o ja no quedaran veïns per a tornar als barris.’

Hem hagut d’endarrerir l’entrevista unes quantes hores per causa d’un desnonament…
—Sí, ahir [dimecres] van desnonar l’Enrique, que vivia en un local, des de feina nou anys, on s’havia empadronat. Per impagaments del lloguer. El problema és que no s’ha pogut acollir a la mesa d’emergència de l’ajuntament i de la Generalitat, que ofereix un reallotjament temporal, perquè aquesta mesa només acull els desnonats d’habitatge, no de locals, que era el cas de l’Enrique. Aquest matí hem tingut una reunió d’urgència amb l’ajuntament per explicar al gerent que entenem els protocols, però que han d’entendre també que ell s’havia empadronat allà, la qual cosa vol dir que l’administració assumia que hi tenia residència, i que o ajuden l’Enrique o avui començarà a dormir al carrer.

I què us ha dit l’ajuntament?
—Que fem un recurs perquè en la sentència d’execució per al desnonament el mateix jutge reconeix que aquell local era el seu habitatge i que amb això possiblement podrà entrar a la mesa. I mentre això no es resol l’ajuntament ha fixat una reunió amb Serveis Socials per mirar d’oferir-li alguna solució temporal, de la mena que sigui: pensió, habitació… Si no s’aconsegueix res, l’Enrique ha de començar a dormir al carrer. Com tants altres desnonats, que acaben al carrer o ocupant pisos.

Encara hi ha tants desnonaments com abans?
—N’hi ha més! Ha canviat la tipologia del desnonament, però n’hi ha més, no paren de pujar. És a dir, els desnonaments han canviat, però n’hi ha més que mai. A Barcelona n’hi ha entre nou i deu cada dia, sense comptar els caps de setmana.

Fotografia: Albert Salamé.

Dieu que les desnonament han canviat. En què?
—Abans la major part de desnonaments eren deguts a impagaments de la hipoteca. I els desnonadors eren els bancs. Ara és diferents. A Barcelona, per exemple, el 2015 el 87% dels desnonaments van ser per lloguer. A l’estat, un 56%. A zones rurals, continuen essent majoritaris els desnonaments per hipoteca, però a les ciutats grans, i més encara ciutats turístiques com Barcelona, l’augment del preu del lloguer per la pressió turística ha causat molts desnonaments per lloguer. És a dir, perquè no es poden pagar lloguers o renovacions de contracte amb pujades de preu altíssimes. I atenció, tot i que, a diferència del que passa amb les execucions hipotecàries, el desnonat per lloguer no es queda fora de casa i a sobre amb deute, però el procés és molt cruel perquè es pot produir en dos, tres o quatre mesos, per impagament d’una sola quota.

Qui executa els desnonaments, ara, si ja no ho fan tant els bancs? Voleu dir que els bancs, d’alguna manera, han aconseguit netejar una mica la seva imatge?
—Els bancs continuen desnonant, i no per això han netejat la seva imatge, perquè continuen essent els grans tenidors de pisos buits que, a més, hem pagat els ciutadans. Però sí que és cert que ara també promouen desnonaments grans immobiliàries, fons d’inversió, prestadors i petits propietaris que es troben amb impagaments, la majoria de lloguers. No és que els bancs s’hagin rentat la cara, és que altres actors s’han afegit a la festa i el gran problema ja no és només la hipoteca, que ho continua essent, sinó també el lloguer. Hi ha molta casuística: gent que perd la feina i no pot pagar, gent a qui s’acaba el contracte i el nou que li ofereixen és absolutament inviable, etc. Aquest darrer fenomen passa molts a barris, però Ciutat Vella n’és l’exemple més clar: molta gent ens ve a la PAH explicant que pagava un lloguer de 400 euros, per un habitatge sovint em molt males condicions, on no s’havia tocat una aixeta en cinquanta anys, que ara li apugen el lloguer a 1.200. S’expulsen els veïns de tota la vida quan se’ls acaben els contractes de lloguer perquè els propietaris, sovint grans immobiliàries, han decidit de reformar el pis, invertir-hi per especular i duplicar o triplicar el lloguer de manera que la persona que hi viu hagi de marxar. Sovint aquella persona acaba al carrer i el pis esdevé un pis turístic que es lloga per dies.

La causa d’això són els pisos turístics?
—Són els pisos turístics i la capacitat d’especular amb el lloguer per causa de no haver fet polítiques d’habitatge durant setanta anys.  L’estat espanyol és l’estat d’Europa amb més desnonaments. És l’estat d’Europa amb més habitatge buit i és l’estat d’Europa amb menys percentatge d’habitatge social. I el que menys diners destina a polítiques d’habitatges. Aquí l’habitatge de lloguer social o assequible és de l’1%, mentre que la mitjana europea fluctua entre el 15% i el 20%. Com acaba això? Acaba amb gent que es queda sense casa, amb organitzacions il·legals que hi fan negoci, siguin les anomenades màfies d’ocupació o els grups privats que desnonen per la força.

La PAH ha estat molt crítica amb la proposta de llei presentada pel PDCat per a poder fer desnonaments ràpids en casos d’ocupació promoguts per aquestes màfies…
—El PDCat diu que proposa una acció contra la màfia de les ocupacions. Però és que el que proposa en concret és poder actuar contra els ocupants a partir de desnonaments exprés, sense cap mesura per a reallotjar la família desnonada, però no hi ha cap mesura contra la màfia.

Però si mentre una família és fora de vacances li ocupen el pis, alguna cosa ha de poder fer per tornar a entrar a casa…
—Sí, lògicament, però aquest exemple de les vacances també s’utilitza de manera interessada. No dic que no hagi passat, perquè potser sí que ha passat, però és anecdòtic, no és la norma. La gran majoria de pisos que s’ocupen són pisos buits.

I com actuen aquestes màfies?
—Hi ha diferents tipus d’això que anomenem màfies, tot i que no sé si seria el millor terme. Per exemple, algú a qui ningú no li fa un contracte de lloguer perquè no té prou solvència demostrable o una nòmina massa baixa; en aquest cas algú es fa passar per l’administrador, que li ofereix contractes amb aspecte perfectament real. El llogater el signa, paga els primers mesos i al cap de cinc o sis mesos potser li arriba una citació judicial i descobreix que en realitat s’ha convertit, sense saber-ho, en un ocupa. I la persona amb qui havia signat el contracte s’ha esfumat. Una altra pràctica és la següent: cobrar diners a gent desesperada per obrir-los un pis buit i canviar-hi el pany per uns quants centenars d’euros. Per tot això dic que contra qui caldria actuar és contra aquesta gent que s’aprofita de la desesperació, però no contra els pobres ocupants, que acaben criminalitzats essent-ne víctimes. El PDCat parla de lluita contra la màfia i resulta que no hi ha cap mesura contra aquesta suposada màfia. S’enfoca l’ocupació com l’origen del problema, però en canvi l’ocupació és la conseqüència d’un problema estructural d’habitatge que té aquest país i contra el qual caldria lluitar-hi urgentment. La mateixa llei catalana del 2007 ho permet.

Per exemple?
—La legislació a Catalunya permet de sancionar els pisos buits. Això no s’ha fet, o molt poc. Aquesta mateixa legislació deia que calia fer un recompte d’habitatges buits, cosa que no s’ha fet; un parc públic d’habitatge que arribés al 15% en vint anys. Ja som a la meitat, des de 2007, i l’habitatge públic és de l’1%. Fer lleis sembla fàcil, però després sembla que només es compleixen les que van contra la gent desesperada. No podem criminalitzar la pobresa ni la gent que es queda al carrer. No és agradable per a ningú i en general la gent que ocupa pisos buits són famílies a qui només els queda el carrer.

Fotografia: Albert Salamé

No hi ha cap cens de pisos buits?
—No n’hi ha dades fiables ni actualitzades, però es calcula que a Barcelona n’hi ha uns noranta mil. Sí que sabem que la gran majoria de pisos buits són de la banca, no pas de petits propietaris. I la PAH ha reallotjat més de tres mil persones, però totes en pisos buits de la banca, que nosaltres diem que els recuperem perquè han estat pagats amb diner públic a través del rescat als bancs. Són pisos de tothom i no per a especular. En aquests pisos hi reallotgem famílies desesperades. Pot ser que hi hagi famílies que ocupin directament un pis, sense buscar ni conèixer-la la propietat, perquè la realitat va molt més enllà de la PAH, però no oblidem que no parlem de penques, sinó de gent desesperada. La gran majoria de gent que ocupa és gent desnonada a qui l’administració no ha donat cap ajuda ni resposta. Aleshores es troba abocada a ocupar. I quan la fan fora, probablement no tindrà cap remei que fer la mateixa cosa si no hi ha solucions estructurals i no hi ha habitatges públics de lloguer social. Es calcula que a Catalunya hi ha quasi mig milió d’habitatges buits i a Barcelona uns noranta mil.

Fa prou l’ajuntament? Ada Colau, que era cara visible de la vostra entitat, havia promès al programa electoral que aturaria els desnonaments…
—Les dades demostren que no únicament no s’han aturat, sinó que creixen. Però calen mesures estructurals. I cal dir que aquest ajuntament fa coses que cap altre ajuntament no havia fet abans. Ha creat, per exemple, el SIPHO, que és un grup d’intermediació en cas de pèrdua d’habitatge i d’ocupació. És un grup que, quan l’avisen, intenta mitjançar abans del desnonament i és present en els desnonaments i intenta evitar-los. S’ha de dir que ha estat útil en molts casos, però no deixa de ser una solució d’emergència, no pas estructural. No és una solució del problema.

L’ajuntament també podria fer alguna cosa per frenar el lloguer? A Palma, per exemple, a partir d’aquest estiu quedaran prohibits tots els pisos turístics…
—Aquí hi ha una qüestió competencial, però atenció, no és excusa de res. Les competències sobre l’habitatge són de la Generalitat, a Catalunya, però qui fa la feina, perquè ho viu directament, són els municipis. Mentrestant, l’estat no fa res més sinó posar-hi traves. Abans de la crisi es destinaven, des de l’estat, poc més de mil milions d’euros en polítiques d’habitatge. Ara aquesta xifra amb prou feines si arriba a quatre-cents milions. Aquests són els diners que l’estat reparteix a les autonomies i són del tot insuficients. Justament hem presentat al congrés una proposta de llei que atorgui eines als municipis per a evitar l’especulació en els lloguers.

Què proposeu?
—D’entrada, que els contractes siguin més llargs de tres anys, perquè no es poden fer projectes de vida cada tres anys. En concret, proposem contractes de cinc anys renovables quan es tracti d’un petit propietari, deu anys en el cas de grans tenidors d’habitatge, i en tots el casos amb una pujada màxima d’1% entre un contracte i l’altre. I proposem de fer un índex de preus, diferent del que faran la Generalitat i l’ajuntament, que limita de manera coercitiva, com es va fer a Nova York als anys setanta o a Berlín, on entre contracte i contracte no es pot apujar a més del 10% de la mitjana del barri. Ara, a Berlín, ho reformulen perquè s’adonen que és un fre però no suficient. La cosa  interessant en el cas de Berlín és que Alemanya va decidir d’atorgar les competències quasi totals als municipis, cosa que aquí ens ajudaria molt. A França, de fa un any, la normativa permet que si un propietari fixa un preu de lloguer més alt que l’índex que marquen les administracions, el llogater el pot portar al jutjat i el jutge l’obliga a abaixar el preu. Hi ha bones experiències a tot arreu i de fet el que volem és obrir aquest debat, que se’n parli, abans no sigui massa tard.

Amb això n’hi hauria prou? AirBnB continuaria funcionant…
—No hi ha res de dolent a llogar esporàdicament el teu pis el cap de setmana o una habitació lliure d’on vius si això t’ajuda a pagar factures i a sobreviure. Ara, no pot ser qui tingui pisos buits els utilitzi per llogar-los cada tres dies a turistes i visqui només d’això. Això s’hauria de prohibir, ara mateix , perquè això destrueix barris sencers i expulsa la gent que sí que vol viure a la ciutat. I això ja passa i caldria actuar-hi ràpidament.

Com es pot fer?
—Doncs encreuant dades. Tens el padró, tens llicències, tens les dades d’AirBnB. No ha de ser tan complicat, pots anar a visitar pisos sospitosos. Cal fer un pla d’usos i no permetre pisos turístics. Tu pots viure en un pis i llogar-lo un cap de setmana, però és molt diferent que el pis sigui la teva residència habitual o que sigui el teu negoci. Quan això passa, es dispara el preu del lloguer perquè sempre hi ha qui vol aprofitar-ho per especular. A Barcelona pots trobar un pis que es vol llogar entre 24 i 48 hores al mercat, sovint a preus absolutament fora de l’abast de la mitjana dels seus habitants. Hem arribat a detectar situacions de subhasta en el lloguer de pisos.

Subhasta en el lloguer de pisos?
—Sí, una immobiliària convoca, a la mateixa hora, quinze o vint aspirants a llogar un pis i un cop allà, de manera més o menys descarada, acaba dient que qui en pagui més se’l quedarà, a partir del preu de sortida que s’havia fixat prèviament. No és una pràctica que puguem qualificar d’habitual, però n’hem detectat casos. A Barcelona en concret el lloguer s’ha disparat i hi ha una expulsió progressiva dels veïns del barri i la gent que ha viscut i que vol viure a la ciutat n’és expulsada.

Heu parlat també dels prestadors com a agents que promouen els desnonaments. Qui són i com actuen?
—És gent que s’aprofita, novament, de la desesperació d’algú per donar-los un crèdit hipotecari que ja saben que gairebé segur que no es podrà tornar mai i que es fa amb l’objectiu d’acabar-se quedant el local al cap d’un any o dos. Això no és nou, i no m’atreveixo a dir que sigui una pràctica habitual, però és cert que n’apareixen cada vegada més casos. N’hi ha un cas recent, força escandalós, a la  Zona Franca, al barri de la Marina, el cas de Maria Navarro. Aquesta dona ha estat condemnada a deu anys de presó per estafadora. Ha aconseguit estafar vint famílies que han acabat perdent el pis propi i el dels seus familiars, que feien d’avaladors. Ella era una prestadora que s’aprofitava de la desesperació de famílies que coneixia de l’escola on portava els nens. Eren famílies amigues, amb qui tenia complicitat! I els oferia crèdits, amb notaris i petites financeres implicades. Al final aquests crèdits no s’acabaven cobrant mai i la família perdia la casa hipotecada i la dels avaladors.

Una estafa en tota regla…
—Sí, però, compte, ha costat molts anys d’investigació i de pressió aconseguir que la condemnessin, perquè els prestadors saben fer signar allò que ningú no hauria de signar mai. Saben fer que les estafes tinguin una pàtina legal. A més, tot i haver-la condemnat, no es repararà el dany de cap manera ni es recuperarà la casa. Cal protegir i acompanyar la gent desesperada i perseguir els estafadors amb eines legals més efectives, per molt bé que ho facin.

També heu parlat de grups privats que desnonen a la força. A Ciutat Vella n’hi ha hagut casos recents. Qui són?
—Hi ha un grup conegut que es fa dir Desokupación. Ells diuen que són mediadors, però són ex-militars, ex-boxadors i especialistes en arts marcials. Hi ha gent que es vol estalviar el procés judicial per desnonar i paga diners a grups d’aquests perquè a la força facin fora qui visqui en els pisos. Ja hi ha força querelles contra ells, tot i que tothom té por de denunciar-los, i l’ajuntament ha mirat d’establir un sistema perquè de seguida que arriben a un habitatge s’avisi la policia perquè hi pugui arribar abans no sen vagin o abans no facin mal a algú. És escandalós. Sembla que costa, perquè els mateixos desnonats tenen por de denunciar-ho. I és escandalós com les televisions espanyoles, Antena3 i Telecinco, els han donat veu i els han convidat a programes. A més, ara hi ha un altre fenomen en auge: la compra-venda de propietats verticals. Hi ha empreses que compren finques senceres on encara hi ha llogaters i s’ocupen de fer-los fora en pocs mesos. D’aquesta manera, al cap d’uns mesos o d’un any venen tota la finca sense llogaters, molt més cara i alliberada per a especular-hi. Aquesta pràctica adoba el terreny per utilitzar tota mena de tècniques d’assetjament, de pressió, d’amenaça o fins i tot la força per a fer fora llogaters.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]