Els culpables

És ben sabut que buscar culpables és propi de perdedors. Tant se me’n fot: que potser no en sóc un, jo, ara? Ara que em governen els capatassos del país veí, ara que l’extrema dreta del meu en serà –bé, ja n’és– la principal oposició? Ara que tot s’enfonsa, que s’obren ferides, que es veuen costures…, ara que tot ens pacifica o ens desacredita, ara que l’únic desacomplexament que triomfa és el que ens vol anihilats o minoritzats, us pregunto: que potser no he perdut, que potser no estic perdent, jo, com a independentista, com a català? Doncs sí, he perdut, estic perdent, la ràbia em supera i no puc sinó buscar culpables.

La nit de les eleccions municipals del 2023 vaig escriure, de Ripoll estant, un fil a Twitter. Entre altres coses, convençut, hi deia: “Calma. No governarà.” Tres anys després, Sílvia Orriols no només governa, sinó que ensuma, segons enquestes, una distòpica segona força al parlament, i a mi em cau la cara de vergonya. Recordo, aquelles setmanes, quan sols era una neuròtica regidora de poble, Pilar Rahola entrevistant-la a 8TV; recordo Laura Borràs –mirant a Barcelona, o mirant-se el melic, per variar– reclamant que, tant sí com no, havia de manar la llista més votada; recordo l’onada de “deixeu-la governar”, “caurà pel seu propi pes”, “que es desacrediti ella sola”… I bé, estrategs, què ha passat?

Orriols fa temps que ha quedat desacreditada com a gestora, com a política, com a persona. Potser no ho sabeu, lectors, però Ripoll està fet un nyap, l’acció de govern és nul·la –perquè cada regidor és més inútil que el del costat– i la mínima vitalitat social, cultural i econòmica de la vila és mèrit integral de qui encara vol fer coses, malgrat tot. Això sí: escàndols, els que vulgueu. I, tanmateix, tenim els fets: la bandera espanyola continua penjada; la filla, endollada sense vergonya; els grisos, rebuts i aplaudits a l’ajuntament; i Orriols, mentrestant, amb els càrrecs duplicats, desatenent responsabilitats i limitant-se a llegir discursos abrandats, fal·laços, a fer-se la víctima ara i adés mentre fa tard als actes (com més folklòrics, millor) per penjar la foto de rigor. Som prou grandets per a saber que, en política, malauradament, res d’això no importa.

Però tornem als culpables. Recordo l’esquerra catalana engrandint el fenomen i polaritzant amb el no-res per simular una valentia desacreditada, atiar picabaralles partidistes o sortir del pou; recordo l’esquerra espanyola fent el mateix per condemnar, novament, l’independentisme; i recordo tothom fent-se el milhomes, l’antifeixista, reaccionant amb escarafalls a un auge futurible i no fer sinó realitat aquest futur, donant-li ales. Recordo, sobretot, Gabriel Rufián equiparant (en castellà) Aliança Catalana –que aleshores sols comptava amb 1.800 vots desenganyats– amb Vox, és a dir, amb els centenars de milers de suports a Vox, amb els jutges franquistes, amb l’exèrcit franquista, amb totes i cadascuna de les estructures franquistes que ens ocupen el país. L’extrema dreta és extrema dreta, independent de la bandera, potser sí, però obviar la bandera és obviar la realitat.

Recordo, i no oblido, tampoc, el paperot de la dreta. No oblido l’entorn juntaire del tot orfe d’idees, d’estratègia, gastant la carta suada del president per enèsima vegada, buscant i aclarint un posicionament inexistent sobre migració, sobre seguretat, sobre model econòmic, sobre tot. Pidolar sense esma una idea de país…, per què? Per perseguir endebades tot allò que Aliança els ha arrabassat –i els arrabassarà? No els oblido, a tots ells, posant-s’hi bé, deixant-se remolcar tot repetint, amb dignitat, “nosaltres no som racistes”; no els oblido i penso en tots els feus convergents i en tots els escons que es perdran els pròxims anys per ineptitud, ganduleria i covardia, en tots els oportunistes que canviaran de vaixell per conservar privilegis, en totes les places i carrers del país que es degradaran en silenci mentre tots els recursos es destinen a la lluita contra el wokisme i el califat: les úniques croades que ens importen.

Recordo, també, la negligència de les patums periodístiques del país: Ustrell i Basté confrontant Orriols amb arguments de parvulari, amb dades crues, descontextualitzades, amb desinformació, amb sensacionalisme barat, amb ganes de fer soroll i lluir un virtuosisme moral públic i privat que no s’han cregut mai –ni s’ha cregut mai ningú amb dos dits de front. Recordo especials informatius d’abast nacional fets des d’un poble de deu mil habitants, com si fos l’agost del 17; recordo tertulians i columnistes, lliurepensadors i enfants terribles independents –alguns d’aquesta casa– recitant el programa d’Aliança fil per randa; recordo pseudoexperts en extrema dreta capitalitzant el momentum amb llibres de merda i entrevistes de pa sucat amb oli; recordo propagandistes matussers fent-se passar per periodistes, reivindicant la llibertat d’expressió i assentint murris davant explícits recitals d’odi mentre preparaven el carnet. Recordo, recordo… i constato, encara ara, com hi ha qui pensa que la democràcia se salva amb fact-checking.

Parlant de democràcia, recordo, finalment, un parlament que va desobeir les seves pròpies lleis, uns “líders” que van enviar la gent a casa per, tot seguit, fracassar estrepitosament i hipotecar el país en una fugida endavant plena de repressió, d’excuses, xantatge, victimisme i falses promeses; plena de discursos, símbols, llibres, màrtirs, performances i frustració. Com s’atreveixen a fer-se els sorpresos, els perplexos, ara, que tenen davant una allau de catalans (i de bots, les coses pel seu nom) tan farts com afamats de mentida, tan desenganyats com insadollables d’esperances i il·lusions, que aboquen sobre els immigrants tota la ràbia, tota la violència que se’ls va negar en el seu moment? Com s’atreveixen a alliçonar, ells, que ni tan sols són capaços d’admetre que aquesta violència i aquesta ràbia continuen essent perfectament legítimes, i que tenim més motius que mai per a exercir-les?

Ho recordo tot; i sí, és el rancor de la derrota. Però si sóc aquí, ara, passant comptes quan res d’això ja no es pot aturar –almenys durant un parell de legislatures–, si us vinc a fer el ploricó, dic, és perquè absolutament cap dels esmentats en aquestes línies ha tingut la vergonya de sortir a fer autocrítica, de sortir a demanar perdó, ni tan sols de fer un pas al costat, de retirar-se en silenci, conscient de la baixesa i la vilesa del seu paperot. Al contrari: tots s’erigeixen encara en l’alternativa, en la solució, en els garants d’una democràcia, d’una esfera pública, d’una llibertat que ells mateixos s’han encarregat de descuidar i trair sense parar, orgullosament, com si aquesta hagués estat, des del primer moment, la seva feina. La culpa no canvia res, però la càrrega moral és el preu mínim que els hauríem de fer pagar. Vénen temps difícils, i diuen que els temps difícils creen homes forts. Mentre els esperem, doncs, desempalleguem-nos dels dèbils que encara es passegen amb ínfules, per fer-los lloc.