Avui ix a la venda Sessions ferotges, el disc que ha unit el cantant Feliu Ventura i el grup Xerramequ i els Aborígens: un joc musical de sonoritat analògica i d’aires jamaicans que han enregistrat, gairebé, d’una tirada.

El cantant xativí deixa la seua zona de confort i s’endinsa en el món del reggae, l’ska i el rocksteady, entre més. El disc llueix la personalitat musical del guitarrista i productor Marc Serrats i el toc artístic de Victor Rice, enginyer de mescles i baixista nord-americà, resident a São Paulo, que ha farcit d’efectes les cançons.

Ens trobem amb Feliu Ventura per fer un esmorzar tradicional valencià a Xàtiva (la Costera), la ciutat que l’acull i que l’ha vist créixer. Ens citem a la plaça de la Bassa, ben a prop del museu on Felip V resta cap per avall per haver socarrat la ciutat. Enfilem la Baixada de l’Estació. Veiem l’escultura Aixopluc que dóna la benvinguda als usuaris de RENFE i els recorda el bombardament del 12 de febrer de 1939. I, finalment, seiem a la terrassa del bar Música Vella, al darrere del Gran Teatre de Xàtiva, l’espai on es fa el Festival Mil de Xàtiva de cançó d’autor, que dirigeix Feliu.

Aprofitem alguns dels quinze temes del nou disc per parlar de la situació dels cantautors al País Valencià, de memòria històrica i d’injustícies, dels drets laborals dels músics, de les dones en el món de la música i de la llibertat d’expressió. Perquè Feliu Ventura és un cantant compromès que té les idees molt clares. Pensa les respostes, diu la paraula justa i transmet tranquil·litat.

Fotografia: Juan Miguel Morales.

Què significa el títol del disc: Sessions Ferotges?
—És un títol que, per una banda, conté l’homenatge a l’Ovidi, per ‘La fera ferotge’ i, per una altra, descriu el treball que hem fet: després d’haver fet el primer EP amb Víctor Rice (quatre cançons en format vinil, publicat el 10 de març de 2017), vam veure que era poc i vam voler fer un disc més llarg. De manera que vam enregistrar Sessions ferotges a la sala Stroika Lab (Manresa), pràcticament, en sessió, al mateix temps, a foc seguit. No sempre coincidíem tots per enregistrar. Jo vaig estar una setmana enregistrant les veus sense parar, per això parlem de sessions ferotges, perquè tot el disc és fet un poquet en pla bèstia i perquè, al mateix temps, és un disc feroç, també, per les ganes que teníem de fer-lo i pel resultat.

Entenc, doncs, que Xerramequ i els Aborígens tenien les bases musicals fetes de fa temps.
—Sí, perquè són cançons que ja hem tocat, tret de ‘Arrapar o acaronar’ i ‘El darrer somriure’. Anàvem rodant-les amb l’espectacle Faré vacances! I vaig fer les cançons noves com sempre faig, amb les meues sobreproduccions a l’ordinador, perquè el treball amb mi sempre és, més que produir, desproduir, llevar coses que hi he posat, vaja. Ha estat una feina a mitges, en eixe sentit. Per tot això, l’enregistrament ha estat més àgil.

Heu assajat en ‘sessions ferotges’ a Xàtiva, Torelló, Centelles i Reus. El disc s’ha produït a São Paulo i s’ha remasteritzat a Euskal Herria, però l’heu enregistrat a Manresa…
—L’única cosa que no vam enregistrar a la Stroika Lab van ser els vents, perquè tots són de les bandes de Xàtiva. Ells ho feren ací, a Xàtiva, als estudis de Pau Cháfer.

Heu ajuntat músics de totes dues bandes? Això té mèrit!
—No, les coses són així… hi ha molta música al País Valencià. I a Xàtiva hi ha dues bandes de música que, malgrat les rivalitats, ‘la rivalitat dels clubs’, entre els músics això no és exactament així. A més, són amics meus.

Quin paper hi ha fet Victor Rice, en el disc?
—El més característic del disc és el so, sobretot, i Victor n’és el responsable. Feia les mescles en temps real, vull dir, li enviàvem la cançó i ell la mesclava a l’acte. La seua faena es convertia en un instrument més. A banda, va enregistrar el baix elèctric en alguna cançó i va crear dubs. Quan es fa un dub, que d’alguna manera és una versió de coses que ja són una versió, tots els instruments tenen la mateixa importància; aleshores es juga amb l’aparició o desaparició d’instruments per a donar-hi un altre ritme.

Què fa Feliu Ventura tocant ‘a la jamaicana’? Heu passat del ‘punk d’autor’, de quan us acompanyava Borja Penalba, als estils jamaicans.
—Jo sempre dic que no sóc cap illa, no he estat mai cap illa, sóc una persona. He escoltat, sempre, música d’influència jamaicana, fins i tot, des del principi de fer les meves pròpies cançons, als anys noranta, amb els moviments sharp dels skinheads antiracistes i amb el rock radical Basc, Kortatu fent el Sarri Sarri, l’ska…  Vull dir, que tot això forma part de la meva formació. Quan comence a cantar només tinc un músic que sóc jo mateix i, aleshores, vaig dissenyant el meu projecte d’una determinada manera com a solista. Però que la gent no passe per alt que Bob Marley era un cantautor. Ací, més que en cap altra part del món on he estat, la gent té un concepte de la cançó d’autor molt tancat, estilísticament molt focalitzat cap a una imatge d’una persona que posa un peu damunt una cadira i canta una cançó, i és moltes coses més. En el món anglosaxó els cantautors són definits com a ‘singer and songwriter’ i, quan arriba la traducció al català, li diuen només cantant. Per exemple, Bruce Springsteen, Sting, Bob Dylan, tots canten les cançons de les quals són autors. I allà es diu amb naturalitat i ací ho amaguem, d’alguna manera, perquè és massa potent la imatge del cantautor dels anys seixanta i setanta, i costa d’explicar-ho i de definir-ho.

Heu fet projectes junts, com la col·lecció ‘Musiquetes per a la Bressola’, una feina excel·lent que porta la ‘marca Serrats’. Quina opinió en teniu, de Serrats?
—Jo crec que és un coneixedor, molt profund, de la música popular urbana: de la rumba i de més classes de so, més folk. Crec que ha fet una gran tasca quant a la música per a joves. I, en el terreny de la composició, ha fet unes cançons molt boniques, té un concepte del so molt particular, amb molta personalitat i molt identificable, que és una de les coses importants en un músic.

El disc inclou quatre adaptacions dels vostres clàssics, cinc homenatges a Ovidi Montllor, tres peces inèdites i tres dubs de nova creació.  Per què heu triat aquest repertori?
—Quan vam decidir de fer alguna cosa junts va sortir l’oportunitat de treballar amb les cançons de l’Ovidi Montllor, perquè eren cançons que no eren ni meues ni d’ell, i podíem treballar-hi més lliurement. Vaig seleccionar les cançons de l’Ovidi, que podia cantar i, d’alguna manera, ells van triar les cançons meues que els abellia de fer, supose que han triat les que els agradaven més, les que entraven més dins la seua onda. Entre les cançons dels disc, ‘Arrapar o acaronar’ seria el concepte del projecte; és una cançó nova que té una influència de la música popular però que viatja a l’altra banda de l’Atlàntic. Eixe és el viatge que volíem fer nosaltres.

Aquesta cançó simula una marxa mora amb el ritme tradicional, la polifonia i la secció d’instruments de vent.
—Els vents hi són molt importants perquè li han donat el caràcter. Com dèiem, ho han enregistrat músics de Xàtiva que han tocat marxes mores des que tenien dotze anys.

També hi ha vents a les altres cançons, és un punt d’enllaç amb Jamaica, que allí també tenen vents.
—Però no són tan bons com els nostres [riu]. Al final, la música jamaicana també té una arrel a l’Àfrica. Com les marxes mores, són viatges d’anada i tornada.

‘Arrapar o acaronar’ parla de la dona alliberada. Al Festival MiL reivindiqueu i feu visibles les cantautores com fan molt pocs festivals: feu un toc d’atenció al món de la música.
—Sí. A dins de la cançó d’autor era especialment greu perquè hi ha moltes cantautores i molt bones. I no han tingut mai l’espai. Jo no puc parlar d’una cantautora de la meua generació, valenciana, que encara faça cançons. Això s’ha de resoldre. I crec que una de les solucions no és, només, que la nova generació de músiques puguen pujar als escenaris amb normalitat, sinó que moltes xiquetes puguen veure-les a l’escenari i saber que això es pot fer, igual que un dia nosaltres vam veure gent cantar en valencià a l’escenari i vam dir que es podia cantar en valencià. Les xiquetes han de poder veure dones a l’escenari i dir: ‘Jo també puc fer-ho.’

Hi ha poques cantautores..
—A Catalunya hi ha un festival de cançó d’autor i a València no n’hi ha. Jo crec que ací hi ha un cultiu intensiu, un consum monotemàtic d’unes determinades menes d’estils i hi ha una protecció institucional de determinades menes de festivals que fan una determinada mena de música. És com el moment en què tot era ska i dolçaina i, afortunadament, hi ha molta més música i s’ha de poder veure tota.

Sabem molt bé que Ovidi i Estellés són els vostres referents masculins, però quins són els femenins?
—Hi ha una cantant que sempre m’ha agradat molt, que és Nora Jones… per la manera de construir cançons i, fins i tot, pel significat de moltes, quan entres en la lletra i en la segona capa… També tinc referents contemporanis, una cantant que m’agrada molt és Lu Rois, que va vindre al Festival Mil, també té una manera molt especial de fer cançons i d’explicar-les. En poesia, la referència sempre és Maria Mercè Marçal perquè, més enllà de la qüestió política, té una manera d’escriure preciosa.  Em passa com amb Estellés i Ovidi, que han influït en mi més enllà de les musicacions que han fet –jo crec que hi ha una gran part de la meua manera d’escriure cançons que és gràcies a Ovidi i a Estellés. És eixa manera d’escriure que eleva el llenguatge poètic al carrer, no és un viatge cap avall sinó cap amunt, l’eleva al carrer, posa el llenguatge del carrer a l’altura del llenguatge poètic i jo crec que això també està en la Maria Mercè Marçal. A mi la poesia que m’agrada és la musicable, aquella en què veig de seguida la música en els versos, i això també em passa en la seua poesia.Com a periodista, Montserrat Roig, evidentment. Amb Marçal i Roig he fet un viatge a l’inrevés: conec Montserrat Roig perquè he vist una entrevista a l’Oividi de TVE i he anat entrant en més obres seues. És veritat que sempre hem mirat més cap als referents masculins, és un problema de la meua generació que esperem que no passe en el futur.

Fotografia: Juan Miguel Morales.

Tenim eines per a cercar les dones creadores i no les fem servir, no?
—Sí, jo he estudiat filologia i tampoc no és que s’haja fet un èmfasi especial en autores… Però, sobretot, és perquè hi ha moltes dones que no hi han pogut arribar, no les han deixades ser visibles. Per això, el meu propòsit perquè això no torne a passar és, sempre que ho tinga a les mans, com en el cas del Festival MIL, que hi haja l’oportunitat de veure a l’escenari dones referents per a uns altres dones i uns altres altres homes.

Heu fet versions de cinc cançons d’Ovidi Montllor. Creieu que ja se li ha fet prou justícia a l’Ovidi, o no se li’n farà mai prou?
—Jo crec que no és una qüestió de fer justícia, sinó de fer-nos justícia a nosaltres mateixos, perquè no passa només amb l’Ovidi, també passa amb molts altres autors –alguns de vius–, que han estat molt importants, com l’Ovidi ho ha estat per a mi, per exemple. I no és que siga important perquè pense que políticament diu coses que jo voldria dir, no. Sinó perquè, com a autor, quant a l’acció, la dicció i la cançó és un dels cantautors més complets de la tradició de cantautors europeus. I punt. I, com és possible que això s’haja pogut amagar durant vint-i-tants anys? No és una qüestió de justícia cap a ell sinó cap a nosaltres mateixos, ell fa vacances! El problema el tenim nosaltres. I crec que, en definitiva, aquest afartament que pot haver-hi, sobre la cita constant d’Estellés o de l’Ovidi, és un afartament de Twitter. Ho dic així de clar, perquè pel carrer no sona Ovidi ni se sent Estellés.

L’Ovidi el van censurar, van deixar de contractar-lo, l’eludien perquè deia les coses clares. Quina opinió en teniu de la llibertat d’expressió actual?
—Jo crec que no és una qüestió de la llibertat d’expressió actual o de l’antiga. La llibertat d’expressió és la llibertat d’expressió i no pot haver-hi graus. N’hi ha o no n’hi ha, si n’hi ha per a unes coses i no n’hi ha per a unes altres és que no en tenim, de llibertat. Jo crec que vivim en un moment en què la intensitat de la persecució de la llibertat d’expressió, i la persecució de les idees, és més gran i més forta que en els últims…  que dels anys vuitanta ençà. Als anys vuitanta es podia fer ‘La bola de cristal’ (programa de TVE) i ara no es pot fer. Jo crec que vivim en el pitjor moment. Des que vaig nàixer que no n’hi ha hagut. Mai no s’ha pogut parlar del rei, i si hi ha una sola cosa de la qual no es pot parlar és que no hi ha llibertat d’expressió.

Heu enregistrat un contundent ‘Serà un dia que durarà anys’, del cantant alcoià. Ja ha arribat aquell dia? Com veieu la situació política actual?
—Jo sóc dels qui pensen que ‘el dia que durarà anys’ sempre encara ha d’arribar, que la cosa important és allò que es fa fins allí. Com dic en la cançó ‘Present’ (Música i lletra, 2011), no canviem el futur, intentem canviar el present. Crec que, més que mai, fa falta compromís en tot, en les cançons, en el periodisme, en la política, en l’hostaleria, a tot arreu fa falta un compromís, compromisos per a tot, per a saber que al teu bar hi ha una sèrie d’aliments i uns altres que no hi són, si hi ha canyetes de plàstic per a beure o no n’hi ha… Moltes vegades els treballadors de l’art som assenyalats quan verbalitzem el nostre compromís que, en el meu cas, crec que es fa visible, més que amb les cançons, quan les explique, perquè les meues cançons són molt metafòriques, la major part. Però el compromís no és sols un compromís del treballador de l’art, que té una projecció davant la gent, sinó de tot el món. El món és millor quan nosaltres som millors, no val intentar canviar el món sense canviar-nos nosaltres mateixos. I això és una lluita de cada dia.

Heu fet una versió de la vostra cançó ‘El darrer somriure’ que parla de Guillem Agulló, ara que fa vint-i-cinc anys del seu assassinat i encara no s’ha fet justícia, com tampoc no se n’ha fet amb les injustícies de la guerra. Hi ha qui creu que és millor no remenar el passat… però sempre heu lluitat per la memòria històrica.
—Sí, és important. Aquesta cançó, de fet, és una càpsula de memòria, per això també hi ha una persecució de les cançons, ara mateix. Ja no és una qüestió de remoure el passat, és que el passat és remogut. Cal reparar-lo perquè s’ha remogut,  no parlar-ne és mantenir-lo remogut, perquè la memòria és obstinada i és necessària i és un antídot. Fa falta eixa memòria perquè passe com en el cas de Víctor Jara que, al final, hi va haver un judici i uns condemnats pel seu assassinat, quaranta anys després. Perquè això passe cal que hi haja una reparació i hi haja justícia. Però no tan sols sobre el franquisme, sinó sobre més crims oblidats, els de la transició i més que són els dels anys de la nostra joventut: el de Guillem Agulló i el de Davide i molts altres… I, després, remuntar-nos enrere. I no hi ha hagut una reparació respecte de l’espoliació del País Valencià, després del 1707. Xàtiva tenia pràcticament tants habitants com té ara mateix… I això ha tingut un seguit de conseqüències, contra els drets humans, que s’han de reparar.

Xàtiva abandera el fet de reivindicar la memòria al País Valencià amb el quadre de Felip V, que és emblemàtic com ho és, també, l’escultura de Miquel Mollà sobre el bombardament dels avions feixistes. Però, segurament, això no és prou…
—No, no, ací, al País Valencià, la gent es pensa que la memòria històrica és una cosa que va passar en la guerra, però la memòria històrica comença ahir a les dotze de la nit, eixa és la memòria històrica. Eixa memòria obstinada és la que fa que realment algun dia arribe la justícia i la reparació. Moltes de les coses que he enumerat s’han intentat anar reparant en el decurs de la història. Segurament, després de la batalla d’Almansa, quan es va prohibir el valencià d’una manera pública, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) va fer un poquet de reparació d’eixe dany, perquè hi havia memòria, però és un ‘nyapet’. I hi ha moltes altres reparacions que s’han de fer.

Els cantants teniu una situació privilegiada per a aconseguir aquest objectiu.
—Sí, però sempre dic que les cançons no canvien el món. No sé si hi ha gent que es pensa que les seues cançons canvien el món. Crec que qui ho pense portarà un problema greu a dins. Però hi ha una cosa que sí que fan les cançons: acompanyar la gent, les persones que canvien el món, i eixa és la nostra funció. Som funcionaris d’això.

Fotografia: Juan Miguel Morales.—Sempre heu lluitat per moltes causes, també pels drets laborals. Potser per això heu fet una versió del ‘Va com va’ d’Ovidi. Encara ens ‘va com va’?
—El resum de la cançó d’Ovidi és que va com volem. Vull dir, que les coses van com van perquè van com nosaltres volem. Si nosaltres volguérem una altra cosa no aniria com va, això diu la cançó. Hi ha una responsabilitat nostra en això, no va com va perquè el destí és així i que roïns que són els rics, sinó perquè nosaltres els deixem fer. I jo crec que, en el terreny dels drets, aquests últims temps s’ha protegit molt la música en valencià però per mitjà de les empreses, que en trauen profit. És com amb la taronja. L’altre dia la Unió de Llauradors deia que el que es venia d’una taronja repercutia en el llaurador en un 19% de benefici. Això passa exactament en la música en valencià, ho dic sense haver fet comptes… Aquestes empreses, a més, dissenyen un mapa cultural del país de cultiu intensiu, amb cartells que es repeteixen en molts pobles perquè el seu criteri no és cultural, no és un criteri que diu que nosaltres aprenem que, cada dia, es fan músiques noves i que hi ha nous autors que fan coses estupendes, sinó que fan diners amb uns grups determinats. Això hauria de corregir la política, que per a això hi ha la funció pública, per a protegir els drets de tots. Aleshores, jo crec que allò que arriba al músic –i no parle només del sou, perquè no tot és això– és una desprotecció total en el terreny fiscal, en el laboral –de desocupació–, en el de malaltia, de tot. O siga, allò que s’ha lesionat en totes les professions –però que algunes encara mantenen– la música no ho ha tingut mai.

Al País Valencià hi ha gent que programa amb sensibilitat i treballa per a fer visible tota mena de música, però és veritat que els grans festivals no ho fan. Quina solució proposeu, partint de la vostra experiència com a director artístic d’un festival de música?
—Per una banda, ha d’haver-hi un seguit de festivals estratègics al País Valencià. No dic que ho munten les institucions, però sí que els donen suport quan floreixen. I la cançó d’autor, en la meua opinió, és un festival estratègic perquè forma part d’allò que és autòcton del País Valencià, de les veus del País Valencià –i de més parts del territori, és clar, però ara parle del País Valencià. Ha d’haver-hi una estratègia sobre la música popular, sobre la tradicional i, fins i tot, ha d’haver-hi festivals de projecció cap enfora. No pot ser que tots els festivals siguen de la mateixa manera. Crec que cal escoltar i preguntar, cosa que no s’ha fet abans. I ara tampoc no es fa: preguntar als treballadors i als agents culturals, des dels músics als tècnics i als públics, s’ha de preguntar a la gent.

Fareu ronda amb el nou disc i, ben prompte, publicareu un nou treball tot sol. Ens podeu avançar res, del contingut d’aquest disc?
—Farem els concerts de Sessions Ferotges i publicaré el nou disc a la primavera. Ara, encara hi ha moltes coses per a decidir. Només sé que inclourà onze cançons, les que cabien en una casset… És el meu número màgic! De moment no puc avançar, gairebé, res més.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb