Eva Piquer, durant el pregó de Sant Medir

El passat 18 de febrer, a la plaça de la Vila de Gràcia, l’Eva Piquer va fer el pregó que anunciava la festa de Sant Medir. Va ser un pregó contundent, clar, sense esquerdes, valent. Que acabava amb un ‘els caramels seran sempre nostres’, l’única cita directa a la celebració més dolça.

És cert que l’Eva Piquer va renunciar a fer una glossa de la festa de Sant Medir, a partir d’aquell anecdotari costumista que tant agrada quan es tracta de mirar-nos el melic o quan no hi ha res a dir i que no porta enlloc més enllà de l’autocomplaença, el gran perill de la cultura, l’autocomplaença, cosina germana del conformisme i d’altres mals.

Però per mi, l’Eva amb el seu discurs va elevar el pregó a un acte cultural de primer ordre. Perquè va ser ferm amb arguments, compromès amb el moment que ens ha tocat viure, reivindicatiu amb les situacions injustes de presidi i exili, crític amb la suposada democràcia on vivim, reflexiu des del seu enfocament de dona i tolerant amb altres maneres de pensar, i així ho va expressar explícitament, només cal escoltar el pregó amb atenció.

Però sobretot el pregó de Sant Medir 2018 s’ha anat dimensionant a posteriori com un exercici de llibertat d’expressió que dóna encara més força i més valor a les paraules de Piquer. Els darrers fets succeïts a Arco, la retirada del llibre Fariña, i la sentència que condemna a tres anys i mig de presó el raper Valtònyc per la cançó ‘No al Borbó’ demostren la necessitat inequívoca que la cultura cal construir-la des del compromís, només així podrem considerar-la com un agent poderós de canvi.

Sempre he pensat que la cultura i qualsevol acció intel·lectual és precisament això, sortir i fer-nos sortir de les zones de confort, excitar el nostre pensament crític, fer-nos reaccionar de l’immobilisme al qual estem sotmesos i àdhuc fer-nos sentir incòmodes. D’altra manera, les expressions que utilitzem, i en especial les festives, serien buides de contingut, simples expressions estètiques, formals, que s’incardinarien més en el consum d’oci sense cap mena de compromís, com la darrera gala dels premis Goya, que no pas en la festa com a expressió comunitària.

Discrepo i sobretot desconfio dels que argumenten que el pregó de diumenge no havia d’entrar en política i havia de centrar-se en la festa. Què és, si no, la festa? Què és, si no, la cultura? És política en estat pur, ja que pretén, i aconsegueix de manera més que reeixida, d’incidir en la comunitat. Els que diuen ‘no fem política’ en realitat ens diuen ‘no facis política que ja la faré jo’.

A partir del programa InfoGràcia del 19 de febrer de Ràdio Gràcia, que rescata un àudio del programa Fes ta Festa que va cobrir l’esdeveniment, les xarxes socials s’han fet ressò d’aquest pregó, alguns alabant-lo, uns altres qüestionant-lo, algú molt barroerament, també cal dir-ho. De tot el que he llegit a les xarxes sobre el tema, em quedo amb un dels comentaris al post de Carles Salat Santamaria de Ràdio Gràcia a Facebook que sintetitza molt bé el missatge d’aquest article: ‘A moments excepcionals, discursos excepcionals. Potser són els romeus els que s’haurien de plantejar si la festa ha de celebrar-se igual que els altres anys’.

Finalment, un apunt històric. Josep Vidal Granés, home d’ideologia conservadora i monàrquica i que va ser l’iniciador d’aquesta tradició, va ser també un pres polític. I, molt probablement, és en aquell presidi de quinze dies –en què es va jugar la vida– on es troba l’origen històric de la festa, més que en altres relats populars i naïfs.

Visca Sant Medir, bravo Eva Piquer.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]